Blog de la Xarxa d'extreballadores i extreballadors de la UOC

Entrevista a Francesc Noguera

“Entre els extreballadors hi ha un sentiment d’orgull de pertinença a un projecte innovador potent”

Per Àngels Doñate / Aquesta entrevista es va publicar el 27 d’octubre de 2017

El dia 1 de setembre de 1995 a les 00.00 h, un grup reduït de persones, concentrades mirant uns grans servidors informàtics, estaven a punt de fer història. Aquell dia, en aquella hora, s’obrien «les portes digitals» d’un nou campus universitari: el Campus Virtual de la UOC. Francesc Noguera era un d’aquells privilegiats: des del juny de 1994 fins que es va jubilar, el 2015, va ser el director de Tecnologia d’aquell projecte que per fi es feia realitat.

Aquell grup de professionals va anar creixent al llarg dels anys. Avui són centenars els qui treballen o han treballat en la primera universitat virtual catalana, de tots els perfils i procedències, però la majoria “comparteixen un sentiment d’orgull de pertinença a un projecte innovador potent”, reconeix en Francesc. Per això ara neix la Xarxa d’extreballadores i extreballadors, coordinada per ell mateix i que es va presentar el 25 d’octubre passat en un acte a la seu de la UOC del Tibidabo.

Què va passar aquell dia 1 de setembre? 

Res! Aquesta és la veritat, però… quan l’any 1994 el rector Gabriel Ferraté em va citar a dinar per fer-me una proposta, entrar a treballar en un nou projecte, havíem de muntar una universitat per internet. I, com va confessar-me ell aquell mateix dia amb la seva ironia característica, «no tinc la més petita idea de com». Fins aquell 1 de setembre de 1995 tot havien estat elucubracions. Per exemple, quants usuaris connectats simultàniament aguantaria aquell campus? Havíem fet supòsits, havíem dimensionat les màquines… Aquella nit era el moment de la veritat, però fins a les vuit del matí no va arribar el primer correu electrònic. Lògic! Els estudiants dormien. Vaig imprimir-lo i el vaig pujar corrents al rector, que era al seu despatx. Recordo que era d’una noia i el rector li va enviar un ram de flors.

Des del 1994 fins al juliol del 2015, quan et vas jubilar, vas passar més de vint anys treballant a la UOC. Van canviar molt les coses?

Imagina’t! Per dir-te una cosa concreta, l’Àrea de Sistemes era jo sol! Avui són més de trenta professionals i s’externalitzen les feines de poc valor afegit i molt volum. Aquell primer campus era per a dos-cents alumnes i ara: quaranta mil? No sé quants! Pensa que ens coneixíem tots i que, en alguns casos, si un alumne tenia problemes de connexió, havíem arribat a anar a casa seva! Penso que hem viscut dues grans etapes com a universitat: la primera va ser la constituent, supercreativa per necessitat i amb tot el pressupost dedicat a inversió, i la segona, de creixement. Ara vivim la de consolidació, que no vol dir que no continuem innovant i creixent, perquè la UOC no para mai! De totes maneres, malgrat que han canviat tantes coses, l’esperit de treballar en un projecte singular, un repte, s’ha mantingut.

Reconeixes algun tret comú entre els treballadors de totes aquestes etapes?

Els projectes marquen la manera de ser i de fer de qui en forma part. Permetre el dret a l’error i apostar per la innovació motiva, fa que com a professional tregui el millor de mi. Fins a on jo sé, això ha marcat la UOC i el seu equip. Hi ha un sentiment de pertinença a un projecte potent.

Aquest esperit es troba a la base de la nova xarxa d’antics treballadors?

Nosaltres fem, sens dubte, coses que altres ni es plantegen. Tornem a ser innovadors perquè les universitats no ho fan. Aquesta és una agrupació més o menys formalitzada i l’esperit amb què neix és mantenir el contacte entre la gent que s’ha estimat la UOC. El dia 25 d’octubre es va presentar un primer dibuix i a partir d’ara s’haurà de millorar.

Com és aquest primer dibuix? Què ofereix la Xarxa?

D’una banda, s’oferiran als extreballadors serveis com l’accés a la Biblioteca i a una borsa de treball, ajuda informàtica, la possibilitat de participar en temes solidaris, invitació a actes de lleure o un percentatge de descompte a l’Editorial UOC o en la matrícula si volen estudiar a la Universitat. D’altra banda, se’ls demanarà la visió, des de fora, sobre la UOC, la col·laboració puntual. Volem mantenir actiu el talent. 

Qui en pot formar part?

Qualsevol antic treballador de l’equip propi, professor o membre de personal de gestió que hi hagi treballat un mínim de dotze mesos, continuadament o en períodes diferents.

Com va néixer?

En converses molt informals vam començar a parlar-ne. Des de la UOC diuen «I per què no la muntem?». Es va crear una comissió gestora per a definir què podíem fer, quins serveis oferíem, etc. Aquesta comissió ha anat treballant fins ara i jo la coordino. La formem vuit extreballadors (Àngels Paredes, Isabel Salas, Sílvia Aguirre, Ramon Segret, Julià Vilà, Dora Pérez, Lourdes Anglès i jo mateix) i dos interlocutors de la Universitat, Jaume Moregó i Toni Roure. Ara es crearà un consell assessor i s’escollirà un president honorífic.

En què consistirà el consell assessor?

El formaran entre deu i dotze persones d’entre els membres de la Xarxa. Es reuniran un cop a l’any per exposar el seu punt de vista sobre la institució, sobre la mateixa Xarxa, i canviarà cada tres anys.

Aquella primera nit o, més ben dit, aquell primer matí, va ser un èxit. Aquest nou projecte, la Xarxa d’extreballadores i extreballadors, també ho serà?

L’èxit dependrà de nosaltres, els extreballadors i les extreballadores! Som prop de mil quatre-cents extreballadors, i set-cents hi hem treballat com a mínim un any.

(Visited 8 times, 1 visits today)