Entrevista a l’Anna Pagès

Va ser professora dels Estudis de Psicopedagogia i de Psicologia de la UOC del 1995 al 2003

“Els Estudis es tractaven molt entre ells, hi havia una proximitat i un intercanvi que a les facultats presencials moltes vegades no és possible”

15/5/2024 – Josep Nieto
Llicenciada en Filosofia i Lletres i doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona, des del 1995 fins al 2003, l’Anna Pagès Santacana (Barcelona, 1965) va ser professora pròpia dels Estudis de Psicopedagogia des de la seva creació. Vinculada a la Universitat Ramon Llull des dels seus inicis l’any 1991, especialment a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport-Blanquerna, és membre del Grup de Recerca PSITIC de l’Institut de Recerca en Educació-Blanquerna.

Sobre les matèries del seu camp de coneixement, ha publicat a Herder Editorial els llibres Sobre el olvido (2012); Cenar con Diotima, (2018); Queda una voz. Del silencio a la palabra, (2022). Va coordinar el volum 5 de l’obra col·lectiva A History of Western Philosophy of Education, amb el títol The Contemporary Landscape, publicat el 2021 per l’editorial Bloomsbury de Londres. Recentment, ha debutat en el camp de la ficció literària amb “Aquella nena de les paraules” a Univers Llibres (2024).

-Com et vas incorporar a la UOC?

Vaig arribar a la UOC de la mà del vicerector Francesc Pedró, a qui coneixia per les seves aportacions en el camp de l’Educació Comparada i les Polítiques Educatives. Persona molt intel·ligent i creativa, amb una sensibilitat pels nous projectes de país, va formar part -juntament amb el rector Gabriel Ferraté, en Xavier Aragay, en Ramon Pla i en Claudi Alsina- del primer equip rectoral de la Universitat Oberta de Catalunya, l’any 1995.

-Quin va ser l’equip que va iniciar els estudis de Psicopedagogia de la UOC?

L’equip fundacional dels Estudis de Psicopedagogia estava format l’any 1995 pel Dr. Climent Giné com a director i dos professors propis, en Josep M. Mominó i jo mateixa. Després, aquest equip es va ampliar amb en Carles Sigalés i l’Elena Barberà i, ja amb la creació dels estudis de Psicologia, van entrar la Montse Vall-llovera i l’Adriana Gil. Com a suport de gestió vam tenir sempre amb nosaltres la Glòria Pujol, que ens ajudava a no perdre’ns en l’organització de les tasques. De mica en mica ens vam anar fent més i més grans.

-Quins records tens de la teva arribada a la UOC?

El matí del meu primer dia vaig arribar a l’edifici d’Avinguda Tibidabo i a recepció, assegut còmodament en un sofà d’aquells que hi havia aquí i allà i que ajudaven a trobar-se per una conversa informal, veig en Josep M. Mominó (que havia estat alumne meu a Blanquerna a Pedagogia) amb un somriure a la cara i una cartera de pell molt bonica. Vam començar a xerrar i de seguida ens vam avenir molt. A partir d’aquell dia sempre he sentit un gran afecte per ell. Després ens va rebre en Climent Giné com a director dels Estudis. En aquella primera època només hi havia dos grups pilots: Psicopedagogia i Empresarials. Dues direccions d’estudis i dos professors propis a cada titulació.

-Com va ser posar en marxa uns estudis no presencials?

Al principi, no sabíem massa bé en què havia de consistir la nostra feina. Ens van ensenyar el nou campus, el seu funcionament, vam conèixer el primer equip de consultors a qui havíem de coordinar. El rector pujava de tant en tant al tercer pis, on érem nosaltres, per a donar-nos orientacions sobre com entrar a les aules, a cada matèria, i revisar de manera reflexiva la pràctica docent dels consultors. El rector Ferraté tenia clar com havia de ser el nostre dia a dia, però no donava mai consignes específiques, només indicacions generals… Ens convidava a construir la nostra feina segons anéssim pensant plegats quins criteris de qualitat feien falta. Però ell tenia sempre la visió global de futur. Era, en aquest sentit, un líder carismàtic, molt obert i liberal.

-Quins records tens dels primers estudiants?

Els primers estudiants eren gent de comarca, amb una representació més o menys equivalent a tot Catalunya. Gent gran, amb experiència a l’escola, amb família i fills. La majoria eren mestres: molt divertits, alegres, amb un gran sentit de l’humor. Vam riure molt amb ells. Eren propers i gentils. Oberts a noves experiències. Aquesta seria una bona manera de parlar de la UOC: se’n deia, i n’era, d’Oberta de Catalunya. Hi havia una idea de país. Portàvem la connexió a Internet arreu on hi hagués estudiants
matriculats. Això permetia l’accés a la xarxa a molts llocs que altrament hagueren estat desconnectats. Ens vèiem en presència i la fèiem petar a les trobades presencials. La primera fou a Girona. Allà l’alegria augmentava perquè passàvem estones junts, sopàvem, era una boníssima convivència. El rector i els vicerectors eren uns més de la xerinola. Les jerarquies s’esborraven; el respecte mai.

-Què va representar per a tu l’experiència de treballar a la UOC?, quines persones recordes especialment?

Una novetat absoluta i una aventura diària. Conèixer gent d’un gran nivell acadèmic i humà: el Dr. Pla, el Dr. Alsina, el Dr. Pedró. També en Xavier Aragay, per la gestió dels processos… El rector Ferraté, una persona única, sense por de fer provatures dia sí dia també… El cap de gabinet del rector, en Josep M. Oliveras, molt agradable, amè, sempre amb anècdotes, sempre amb energia i ganes de treballar. Un bon conversador. Representava la “frontera invisible” d’accés al despatx del rector.

Treballar amb en Climent Giné va ser una delícia. Una persona sensata, treballadora i amb un gran sentit d’equip. Amb en Josep M. Mominó ens vam avenir molt. Ell era més estructurat que jo, que soc més aviat intuïtiva i un xic caòtica. Ens complementàvem molt bé. Vaig aprendre de la seva prudència i del seu respecte. També de la seva intel·ligència.

En Ramon Pla tenia un gran sentit de l’humor i una gran cultura: quan es posaven a fer acudits amb en Climent Giné i en Claudi Alsina ens caragolàvem de riure. També amb en Carles Sigalés i la Montse Vall-llovera rèiem molt. Tenien una fina ironia. A la feina, què important és el sentit de l’humor i quantes vegades es perd! A la UOC que vaig conèixer això no passava…

La Glòria Pujol era el nostre pilar fonamental. Sempre sabia orientar-nos per a quan s’havia d’engegar alguna cosa. Hi havia un ambient molt bo. Vam tenir també molt contacte amb el professorat d’Humanitats: amb l’Isidor Marí, el director, i en Joan Campàs, que eren gent amb molta personalitat. També amb els professors d’anglès, entre els quals la Pauline Ernest, una dona brillantíssima i molt propera.

-Recordes alguna anècdota del rector Ferraté?

El rector era molt divertit. Es delia pels gadgets. Una vegada, algú li va portar de la Xina una clau de seguretat per a bicicletes feta amb fibra òptica. Per a provar-la, em va lligar a la cadira del seu despatx. Jo, que em dedico a l’educació, el veia sempre com una criatura entremaliada, pensant quina una en faria. Un enginyer inventor, sempre amatent a trobar el què no encaixa per investigar-ho. Si poguéssim ensenyar a ser així als infants a l’escola tot seria diferent. El rector no coneixia la rutina. Sempre hi havia coses per a descobrir. “Abans que ho faci un altre, ho farem nosaltres”, deia sovint. “I per què no?”, responia quan algú hi veia dificultats.

-Què destacaries del que vas aprendre a la UOC?

A la UOC vaig aprendre moltes coses: a gestionar els correus electrònics; a entendre millor el contacte i la cooperació entre el professorat i altres departaments de la universitat, com gestió acadèmica, secretaria, biblioteca… Vaig aprendre la importància de coordinar-se i de respectar totes i cadascuna de les funcions de responsabilitat acadèmica. Els Estudis es tractaven molt entre ells, hi havia una proximitat i un
intercanvi que a les facultats presencials moltes vegades no és possible.

-Quina ha estat la teva trajectòria posterior?

Els professors propis estàvem “cedits” per les nostres universitats d’origen i anàvem demanant autoritzacions per a quedar-nos en el projecte. La meva universitat era Blanquerna, on havia arribat l’any 1991 en el moment que es va crear la Universitat Ramon Llull. Sempre m’han agradat els inicis dels projectes… L’any 2003 vaig pensar que la meva aportació a la UOC havia complert una etapa. M’interessava tornar a la meva universitat i també reprendre el contacte presencial amb docents i estudiants. Així que vaig sol·licitar reincorporar-me a temps complet i el 2003 recupero la meva
tasca de professora investigadora a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport-Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.

Donar classes m’agrada molt. Ara, a les classes presencials, faig servir la capacitat de gestió i de creació de materials que vaig aprendre a la UOC. És un molt bon complement a la formació “sincrònica” (en coincidència d’espai i de temps). I també puc dir que tinc un “braç fantasma” que respon correus electrònics a gran velocitat, gràcies a la meva experiència a la UOC.

-Recentment, t’has estrenat en la literatura de ficció amb el llibre “Aquella nena de les paraules”. Com ha estat aquesta experiència? Ens en pots fer cinc cèntims?

El llibre és la història d’una criatura que viu als estius amb la família extensa. En aquell lloc, Can Sunyer, a Castellví de Rosanes, s’amaga un secret de què ningú dona pistes. És un trauma de guerra que no es pot dir. L’infant, però, endevina allò que tothom calla. Per això en aquest llibre defenso que la infància és també una vivència de llenguatge. La qüestió de la memòria i de les genealogies familiars sempre m’ha
interessat molt. De fet, vaig tractar aquest tema des d’una perspectiva filosòfica en el meu primer llibre Al filo del pasado (2002, Herder Editorial) i a Sobre el Olvido (2012, Herder Editorial). Més endavant, l’he tractat a Queda una voz. Del silencio a la palabra (2022, Herder Editorial).

Amb aquest primer tempteig de narrativa he pogut dir coses que no es poden expressar igual en un “paper” acadèmic. És un exercici molt saludable i interessant que recomano a tothom. Després ja veurem…