El museu a casa (21) – Sandro Botticelli: Naixement de Venus
Es tracta d’una obra que sol ser admirada, elogiada, que agrada a quasi tot el món, i sobre la qual s’han atribuït tots els tòpics del Renaixement: bellesa, serenitat, equilibri, proporció, i que ha fet vessar molta tinta. Quins són els problemes que planteja? On rau la seva complexitat?
Des d’un punt de vista estilístic, Botticelli fa un pas enrere, una mena de retorn al gòtic: ús del pa d’or en els cabells de la Venus i en el tronc dels arbres, un espai pràcticament pla, una naturalesa encarcarada per on no hi transita ni un bri d’aire, unes anatomies improbables, unes poses i moviments impossibles, unes figures i objectes més juxtaposats que integrats i una renúncia a la perspectiva i al volum.
Per què a finals del segle XV, i no abans, apareixen pintures amb escenes mitològiques? Es troba en relació amb un context cortesà i aristocràtic, en els minoritaris i refinats cercles neoplatònics de Llorenç el Magnífic i l’Acadèmia Platònica. Botticelli és l’expressió fidel de la melangia que envaeix la vida florentina de finals de segle, quan es pren consciència de la inferioritat política i econòmica de les velles repúbliques davant dels nous estats nacionals que s’estan configurant a Europa. D’aquí la tristesa i la melangia en les cares, sobretot de la Venus, nua, sobre una petxina que flota sobre les aigües d’un mar verdós, empesa cap a la costa per les ones gràcies al buf dels vents Zèfir i Cloris, el ràpid vol dels quals arrenca roses, flors sagrades de Venus, La costa, retallada i boscosa, tanca la composició per la dreta, costat que ocupa la Primavera. Hi són estudiats a través de la composició geomètrica, de l’anàlisi iconogràfica, del dibuix, i interpretats, a partir de la nuesa de Venus, com el naixement d’Humanitats.
Joan Campàs i Montaner