Especial Picasso
Amb motiu de la celebració del cinquantenari de la mort de Pablo Picasso (8 d’abril del 1973), la UOC, a través de la Xarxa d’extreballadores i extreballadors, participa en aquesta commemoració, construint una imatge de Picasso des d’una perspectiva històrica, analitzant la seva evolució i trajectòria, que s’anirà desenvolupant amb successius vídeos al llarg de l’any.
Fàcilment, ens adonarem que Picasso destaca poderosament del conjunt d’artistes de la seva època. Però ja no ens és suficient el Picasso geni (per cert, per què no té femení geni?). A través de la seva obra captarem al Picasso gelós, possessiu, masclista com molts homes de la seva generació, maltractador psicològic i amb un punt de sàdic.
Un Picasso que va adoptar amb Fernande, el 1907, la nena anomenada Raymonde, d’uns tretze anys, i que Fernande Olivier va retornar a l’orfenat quatre mesos després alarmada per l’actitud de Picasso, considerant que estaria millor a l’orfenat.
O un Picasso que va construir la tauromàquia el 1935, el gravat més important del segle XX, on ell, convertit en un minotaure sotmetia a les dones. O com Picasso ridiculitzava el treball de Dora Maar i la maltractava física i psicològicament. O com passava de l’amor passional al menyspreu més absolut amb cada dona i després renaixia quan apareixia una nova al seu costat, com explica Paula Izquierdo, en el llibre Picasso i les dones.
Per això parlarem, en els propers vídeos de Picasso, però també de Fernande Olivier, Eva Gouel, Olga Koklova, Maire-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jacqueline Roque, Genevieve Laporte…
1. Els anys de formació, 1881-1901
3. L’època rosa, 1904-1905
A partir del comentari d’unes vint-i-cinc obres, es realitza un estudi de l’evolució de l’època rosa (1901-1904), fent especial esment de La família de saltimbanquis, de la que se’n donen una dotzena d’interpretacions.
Situem aquesta etapa entre finals del 1904 i finals del 1905. Subratllem que no hi ha un tall dràstic amb l’època blava, sinó una transició gradual: en moltes pintures el rosa es combina amb el blau (en la monocromia blavenca comencen a entrar uns tons rosats que aviat hi seran dominants) i hi ha personatges que es repeteixen de l’etapa anterior.
Cal considerar el període rosa com oposició al blau, però no només pel color, sinó sobretot pel canvi d’actitud dels personatges, pels diferents temes i un estil i ús de tècniques diferents (dibuixos, guaixos, tècniques mixtes, olis).
El canvi del blau al rosa no es reflecteix, doncs, únicament en el color predominant de les teles, sinó també en la mateixa temàtica: abandona les pintures de pobres i de desgraciats i s’inspira, preferentment, en personatges i en escenes de circ, com és ara arlequins, acròbates, saltimbanquis, actors teatrals, que apareixen en un ambient de dolça malenconia, palesant una certa tristesa (heretada de l’època anterior) però ja no un patetisme. No tant la pobresa, la marginació o la malaltia, com la malenconia d’un cert sentimentalisme, amb la tendresa dels que estan junts i la tristor dels que mostren la solitud; aquest art entendrit pels temes es feu tendre també pels colors, delicats i lleus.
No pintava el circ com a espectacle sinó com a reflex de la vida bohèmia que ell i els seus altres amics artistes i poetes duien a Montmartre en aquest període.
Picasso no concep la felicitat i l’harmonia sinó al si de la família. En una sèrie de quadres que hom pot agrupar sota el títol general de “la família de l’arlequí”, elabora la seva pròpia versió de la Sagrada Família. L’escalf de l’amor i la tendresa pels infants protegeixen els personatges que pinta de la crueltat del món real.
Un altre tema, que arriba a ser predominant en el període rosa, expressa la fe de Picasso en la bondat de la natura humana. És el tema de l’amistat entre dos éssers gràcies a la qual el fort, l’experimentat, ajuda i protegeix al feble. Pot tractar-se d’un pallasso vell que ha conegut totes les vicissituds de la vida i d’un noiet tímid, d’un atleta vigorós i d’una acròbata petita i delicada, d’un home i d’un animal.
S’hi dona una profusió de personatges efeminats, ambigus, en els quals ronda encara una certa inquietud diferent del patiment que expressaven els personatges de l’etapa blava.
Sovint mostra als protagonistes de les seves obres en repòs, amb expressions que van de la tristesa a la serenitat i sobretot al desencant. També els mostra fent activitats quotidianes, assajant però sempre fora de la pista de circ, perquè vol mostrar la seva soledat, la seva marginació respecte la societat però també la seva llibertat.
Aquest és l’índex de les obres i les interpretacions:
Presentació 0:00:11
Mare alletant 0:04:08
Dona replegada 0:05:54
Dona amb casc de cabells 0:06:08
Cézanne: Mardi gras 0:11:23
Au Lapin agile 0:12:48
Les noces de Pierrette 0:16:48
Dona en camisa 0:22:42
Mare i nen 0:29:01
La família d’acròbates amb simi 0:29:16
Amigues 0:31:01
La dansa 0:31:20
Dos acròbates amb gos 0:32:01
Família arlequí 0:32:05
Comediant i infant 0:32:09
Arlequí assegut 0:34:33
Organista ambulant 0:34:36
Mare i fill saltimbanquis 0:34:41
L’actor declamant 0:34:55
Arlequí arcat 0:38:33
Acròbata i jove arlequí 0:44:48
L’equilibrista de la bola 0:46:48
La Família de saltimbanquis 0:54:23
– Alfred H. Barr 1:10:52
– Daniel E. Schneider 1:11:07
– Pierre Daix 1:11:19
– Williams Liebermann 1:13:25
– Roland Penrose 1:14:03
– Theodore Reff 1:14:16
– Ronald Johnson 1:15:24
– Elmer Arthur Carmean 1:16:22
– Marilyn Mc Cully 1:17:06
– Harold P. Blum i Elsa J. Blum 1:17:24
– Conxita Boncompte 1:19:43
– Josep Palau i Fabre 1:25:33
Viatge a Holanda, estiu 1905 1:30:55
– La bella holandesa 1:31:33
– Les tres holandeses 1:32:08
Noia jove amb cistella de flors 1:33:07
Noi de la pipa 1:38:22
Noi conduint un cavall 1:43:55
L’abeurador 1:44:50
Retrat de Fernande Olivier, amb mantellina 1:45:41
Retrat de la senyora Canals 1:45:51
Senyora amb ventall 1:48:40
L’estiu del 1906 1:56:26
Bibliografia 1:58:47
–
Joan Campàs i Montaner