Blog de la Xarxa d'extreballadores i extreballadors de la UOC

Entrevista a Àngels Doñate

Cap de premsa de la UOC en el període 2002-2008

Àngels Doñate: “La UOC m’ha fet com a persona i com a professional”. (Foto: Carlos Cruz)

22/10/2021 – Andrea Romanos

Va ser periodista de trinxera als inicis, va incursionar al món de la comunicació institucional i ha estat vinculada a projectes d’acció social a Catalunya i Llatinoamèrica, a més de publicar diversos llibres de no ficció i un bon grapat de novel·les. Com a part d’una trajectòria que l’ha dut per camins ben diferents, Àngels Doñate va ser cap de Premsa de la UOC entre els anys 2002 i 2008, un període de canvis i creixement que recorda com a especialment il·lusionant. Parlem amb ella sobre el seu pas per la universitat i la petjada que li ha deixat la institució.

Quines van ser les teves primeres passes al món professional i què et va dur a la UOC?

Vaig estudiar periodisme i la meva primera feina va ser a una publicació anomenada Gaceta Universitaria, que es distribuïa als campus universitaris de tot Espanya. Primer vaig estar sis anys a Madrid, i després em van oferir una plaça a Barcelona, així que vaig tornar-hi. Sempre m’havia agradat molt el món educatiu, i jo tractava temes de formació, de joventut i de temes socials que també m’interessaven. Així va ser com vaig entrar en contacte amb el món universitari català. Com a periodista anava a les rodes de premsa de les universitats, entrevistava els rectors… Després de dos o tres anys a Barcelona, la persona que hi havia a la UOC en aquell moment em va dir que buscaven algú i que s’obriria una plaça, així que m’hi vaig presentar.

Com a periodista la UOC m’havia encantat, i era un projecte molt atractiu. Era una universitat molt més petita del que és ara, proposava un model diferent i tenia un professorat jove molt entregat. Però quan va sorgir la possibilitat jo mai havia fet comunicació institucional i el periodisme m’agradava. Sí que ja em començava a plantejar que en algun moment hauria de fer el salt a la corporativa, perquè en el món del periodisme les condicions són complexes, amb salaris baixos i horaris molt durs. Així que vaig avançar uns anys aquest procés, perquè vaig considerar que no tornaria a tenir l’oportunitat de participar en un projecte tan engrescador com la UOC, i m’hi vaig decidir.

En poc temps et vas acabar fent càrrec del departament com a cap de premsa. Com va ser aquesta època?

Tenia uns 31 anys i vaig entrar com a tècnica de comunicació. En aquell moment només érem dues persones al departament, però la meva companya va marxar cinc o sis mesos després que jo entrés. Al cap d’un temps va arribar en Toni Brunet com a Director de Comunicació, va començar a crear un equip més gran i em va consolidar com a cap de comunicació externa. L’estructura es va anar eixamplant, amb comunicació interna, externa, portal, un departament de màrketing…

En total vaig estar uns sis anys a la UOC. A la meitat vaig demanar una excedència per anar a estudiar anglès a la Universitat de Massachusetts, a Boston, i mentre estava fora va haver-hi un canvi de rector: va sortir Gabriel Ferrater i va ser nomenada Imma Tubella, però quan jo vaig tornar el meu càrrec es va mantenir. Vaig seguir uns anys amb la rectora Tubella fins que vaig decidir marxar per a dedicar-me a qüestions més socials. Quan vaig dir que deixava la UOC per a treballar en un projecte d’alfabetització de migrants al Baix Llobregat, la rectora Tubella em fa oferir blindar la meva plaça durant sis mesos, i donar-me l’opció de tornar després si així ho decidia. Ella va considerar, i així ho va dir, que el projecte que jo emprenia era una aportació al país. Però quan una comença un camí com aquest és difícil que torni, perquè els motius que el mouen són molt forts. Al cap de sis mesos em van trucar, i ja vaig dir que no tornava. Hi ha moments en què una ha de fer canvis, però jo vaig marxar d’allà pensant que marxava de casa meva.

Quan vas entrar a la UOC, la universitat tenia uns sis o set anys, i es trobava en un procés de creixement molt important. Com vas viure aquest projecte com a treballadora?

Ho recordo com un moment de molta il·lusió, una sensació molt forta de comunitat en què érem poquets i ens sentíem privilegiats per format part d’una cosa molt engrescadora. En aquell moment tot em semblava interessant, i en aquest sentit comunicació era un espai molt privilegiat, perquè coneixia els projectes de tothom. Treballar amb la premsa era facilíssim, perquè la UOC era molt admirada i fins i tot em trucaven per veure què tenia.

Llavors ens vam anar fent grans, i vam passar de ser un projecte a un model consolidat, que els altres copiaven, criticaven… En definitiva, la UOC es va convertir en una universitat més del sistema, en un referent. Es van anar eixamplant els estudis, l’oferta de postgraus, es van obrir nous edificis i es van multiplicar els experts. La vocació internacional que es buscava als inicis es va complir amb obertures a altres països, amb personal estranger i amb convenis. Tot això va ser molt bonic de veure.

Com a cap de premsa, hi havia alguna cosa que era particularment important d’explicar de la universitat cap a enfora?

Era important explicar un model com el nostre en aquell moment, un model que anava molt més enllà d’allò tecnològic i que posava l’estudiant al centre. Això era un mantra. Calia explicar que l’aula i els materials serien virtuals, que el docent canviava el seu paper… Aquest canvi de model proposava que la universitat ja no era exclusiva dels nanos de 18 anys, i es preguntava per què algú de 30, 40 o 50 anys no podia estudiar una segona carrera per a complementar la primera, fer un canvi de professió o formar-se de forma contínua complementant-ho amb altres obligacions laborals o familiars. I per tant era un canvi de model que tenia una implicació social molt gran. Volíem explicar que portàvem la universitat on era difícil arribar: a un poble de muntanya, o a una mare que estudiava un cop posava els nens a dormir. L’èmfasi estava en aquesta missió social.

En aquell moment comparties molt de temps amb Gabriel Ferrater, el primer rector de la universitat. Anys després el vas poder entrevistar en una conversa que el retrata com una persona molt curiosa, i també un gran optimista. Com era treballar amb ell?

És així, ell és un optimista. Treballar amb Gabriel Ferrater era un privilegi, un honor. I era divertidíssim, extremadament fàcil perquè feia que les coses fossin molt senzilles. Jo havia viatjat amb ell, i l’havia vist relacionar-se amb professors, alumnes, periodistes, ministres… I sempre es posava a disposició del que calgués fer en cada moment. El que vaig aprendre d’ell és que les persones que valen tant, i tenen grans trajectes vitals, no necessiten demostrar-ho. Ell tractava exactament igual al president del Perú que a un estudiant en pràctiques, perquè no necessitava fer-se notar. Li interessava tot, tenia moltíssima curiositat, i pensava que tothom podia ser un mestre del qual aprendre coses. Per a mi, poder entrevistar-lo anys després va ser un regal. Era una persona d’una gran humanitat.

Quines coses de l’entorn laboral de la UOC et van sorprendre o et van agradar especialment?

Els companys són un gran baluard, i jo hi vaig trobar un espai fascinant. En aquell moment érem molt pocs, i ens relacionàvem entre molts departaments. Fins i tot vam crear un grup de debat on ens ajuntàvem als migdies i xerràvem sobre temes com el comerç just, el 0’7%… La universitat ens va donar un espai, i estàvem en un ambient on això es propiciava, es feia possible. Hi havia un gran sentiment de comunitat, de creixement. Era un espai que apostava per mi, i on se’m deixava ser. Per exemple, vaig poder fer postgraus que no tenien a veure necessàriament amb el meu lloc de treball. Penso que això feia que ho sentís una mica com casa meva. I quan miro cap enrere em sento molt agraïda, perquè tinc moltes petjades de la UOC en mi deixades per companys i amics. És una institució que m’ha fet com a persona i com a professional.

Sempre has estat lligada a projectes socials després de la UOC?

Sóc una mica caòtica! En sortir de la UOC vaig estar uns vuit mesos al projecte d’alfabetització de migrants al Baix Llobregant, fins que es va acabar la subvenció. Aleshores vaig passar dos anys fent coses molt diferents en el sector social on feia temes de comunicació per a explicar el model de cooperatives o treballar per les persones amb discapacitat. El sector social és molt precari, però vaig viure precàriament súper contenta. Al cap d’un temps em van trucar de l’Escola Pia per entrar com a cap de comunicació, i m’ho vaig pensar perquè havien estat dos anys d’una aposta molt forta. Però ells tenen molta tasca social, i vaig entrar a treballar a comunicació en una institució on això també pesava molt. De nou vaig demanar una excedència i vaig anar per primer cop a Mèxic, vaig viure un temps a Xile i vaig treballar en temes de nou purament socials, en atenció a migrants, amb dones i nens del carrer. I en tornar a Barcelona, al cap d’un temps, vaig aconseguir vincular-me més a una de les fundacions de l’Escola Pia, Educació Solidària. Ara passo etapes a Mèxic treballant amb aquest contacte humà que m’agrada tant, i quan sóc aquí treballo en temes d’educació per a la justícia global, de drets humans, de desenvolupament… I alhora acompanyo grups de voluntaris amb els que anem a Mèxic o a països de l’Àfrica de l’Oest. Estic feliç de la vida.

Després de treballar a la UOC hi has seguit sempre vinculada com a col·laboradora externa, fent entrevistes, reportatges i notes de premsa. Hi ha algun tema que t’interessi en particular i t’agradi que t’encarreguin?

M’agraden temes molt variats, perquè sóc una curiosa. Sí que és cert que em fascinen les entrevistes, i per exemple em va agradar molt un projecte que vaig fer durant un temps en què vaig parlar amb professors i veterans que es jubilaven, com Francesc Noguera (que porta la xarxa d’extreballadors); Isidor Marí, director dels Estudis d’Humanitats i Filologia Catalana, o Joan Campàs, professor d’Arts i Humanitats, la Pauline Ernest, per dir només quatre.

Després m’encarreguen molts temes educatius, culturals o que tenen una vessant social, que m’encanten. Ara he d’entrevistar un noi senegalès a través de l’Àrea de Cooperació, per un conveni que s’ha fet amb una entitat, i vaig parlar amb una exalumna colombiana que formava part del procés de pau. M’agraden molt les històries plenes d’humanitat.

Aquestes col·laboracions m’han permès seguir de ben a prop el dia a dia d’aquesta institució que aprecio i de molts companys, sentir-me que encara en sóc part per molts anys que passin.

Fotografia: Celeste Hueso

En l’etapa post-UOC també has escrit diversos llibres, tant novel·la com no ficció. Què sents que tens a dir com a escriptora? Hi ha alguna temàtica transversal en la teva obra?

Després de la UOC va ser quan vaig començar a publicar ficció. Tinc cinc novel·les que jo crec que no tenen massa a veure entre sí, però els meus amics i la meva agent Sandra et dirien que sí. Si vols mirar-ho així, crec que el fil és que són històries de gent petita que fa coses grans, històries de dignitat i tendresa. Són històries boniques, que és difícil que acabin malament, ho reconec.

Per exemple, tinc una novel·la que es diu “El invierno que tomamos cartas en el asunto” i que tracta sobre un poble que no vol quedar-se sense cartera i comença una cadena de cartes anònima per salvar-la. I en aquest fer cartes per a salvar la cartera, d’alguna manera se salva tot el poble. O una altra anomenada “El último vagón”, que té a veure amb un vagó escola a Mèxic i se centra en els més oblidats. Parla de com un mestre et pot canviar la vida, i de l’aposta per educar uns nens que no tenen recursos. Molta gent diria que són novel·les de llum, de gent que acaba fent coses que canvien el seu voltant. Segurament tinguin aquesta vessant social però jo no m’ho plantejo així. Són personatges i històries que em neixen sense més.

I m’agradaria recordar un petit quadern de viatge, De Santiago de Xile a Puerto Williams, que vaig publicar amb una amiga i companya de la UOC, l’Anna, un dels primers llibres que vaig escriure i publicar a Editorial Niverta. A la UOC sempre han confiat en mi!

(Visited 13 times, 1 visits today)