Blog de la Xarxa d'extreballadores i extreballadors de la UOC

Entrevista a Llorenç Valverde

Vicerector de la UOC del 2006 al 2013

“El sentiment de pertinença tant fort de l’alumnat de la UOC no l’havia experimentat abans”

“Davant la forta implicació de l’alumnat, el teu compromís també ha de ser fort per donar resposta”

25/4/2023 – Àngels Doñate

Llorenç Valverde, amb el seu inconfusible accent illenc, va arribar a la UOC com a vicerector de Tecnologia l’any 2006, amb l’equip de la Rectora Imma Tubella. Llicenciat en Matemàtiques i doctor en Informàtica, ha dedicat la seva vida professional al món universitari, principalment com a catedràtic de la Universitat de les Illes Balears durant 35 anys, i ha estat director de l’Observatori de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

A uns mesos de jubilar-se, defineix la UOC com una universitat en la que s’aprèn i on el seu alumnat viu amb orgull la seva pertinença, recorda amb passió els actes de graduació i avalua l’èxit dels seus anys en el càrrec “pels amics que he fet” i que, encara avui, s’apropen a saludar-lo amb il·lusió i estima.

Quan i com arriba a la UOC?
Vaig arribar el gener de 2006 i em vaig quedar fins el juny de 2013. Abans, durant un temps, l’any 2005, vaig ser director de l’Observatori de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya i membre de la junta directiva d’ISOC CAT. En aquell temps, estava en marxa el Projecte Internet Catalunya i vam demanar que ens ho expliquessin.

Ens va rebre la Imma Tubella, llavors vicerectora, a la Sala Laporte. Va ser el primer contacte que vam tenir. Aquell mateix estiu, a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, vaig organitzar el curs ‘Societat de la Informació i País’. Evidentment, entre els convidats, hi havia la Imma, el Vicenç Partal… tothom que era algú en internet al nostre país va passar per allà. Com que no teníem pressupost, per agrair-ho, el que podia fer era convidar-los a dinar. Vam estar dinant amb la Imma, un dinar molt llarg podem dir. Al cap d’unes setmanes em va trucar i em va dir si em podia fer una proposta deshonesta: acompanyar-la en el govern de la UOC.

Què et va fer dir que sí?
En aquell moment, tenia més feina de la que podia fer! Dilluns i divendres donava les meves classes a la Universitat de les Illes Balears. Dimarts, dimecres i dijous estava a Barcelona, a l’Observatori, fruït d’un conveni entre la meva universitat i la Secretaria de la Societat de la Informació. Era una persona molt involucrada en això d’internet, les seves possibilitats, i també en el món universitari… Per altra banda, havia assistit acompanyant l’Oriol Ferran a les reunions del projecte Campus -en el que estaven totes les universitats catalanes involucrades-. Va ser aquí on vaig entrar en contacte amb tot el que s’estava coent a nivell digital en el sistema català d’universitats i en la UOC, que d’una manera o altra, liderava el projecte.

Així que entrar a la UOC era passar d’una cadira a una altra. Em vaig veure amb cor d’assumir el repte perquè havia anat fent una mica d’immersió amb aquestes passes. A més no podia dir que no: hagués estat un absurd per part meva!

Sóc catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial de la Universitat de les Illes Balears. Existia la dificultat, que no ho era en realitat, de que jo tenia allà la meva plaça, però hi havia un conveni entre les dues universitats pel qual es podia cedir personal. Vaig invocar aquest conveni -un permís d’any per any, sense sou-, que anava renovant. Quan vuit anys després em vaig reincorporar a fer classes en el Grau de Matemàtiques a la UIB, vam passar una avaluació i un dels aspectes que els avaluadors valoraven com altament positiu és que un dels professors sèniors hagués estat un temps explorant i fent immersió en una de les institucions més capdavanteres i modernes en ensenyament superior i digital, la UOC. Fins i tot, va ser una cosa positiva per la UIB, que em cedissin!

El temps que jo vaig estar a la UOC com a vicerector, per la UIB van passar tres rectors i vaig haver de renovar el permís: el primer era un rector de Dret, així que quan li vaig dir que hi havia precedents, es va quedar tranquil; la segona va ser la Montse Casas, que només em va demanar una cosa que jo vaig trobar molt assenyada: “quan tornis aplica aquí el que hagis après a la UOC”.

Tota una vida dedicada al món universitari.
Sí: porto 35 anys de catedràtic a la UIB. Però cal sumar 12 anys des que estudio la carrera de Matemàtiques a la Universitat de Barcelona, faig el doctorat en Informàtica a la UPC, on vaig ser professor titular i catedràtic per un any, fins que va arribar l’oferta d’anar a Palma de Mallorca i prenc aquesta decisió tan important. He de dir a favor meu que durant els meus estius he fet més coses. De reponedor, he treballat a hotels, a una ferreteria, he fet classes particulars… Soc de família molt humil. Si grates en la meva trajectòria, trobes moltes coses. Això et dona patina. És un estímul perquè en els moments de defalliment en aquesta carrera professional, em parava a pensar: què prefereixo això o allò altre. Això clarament!

Què recordes de la UOC quan entres al 2006?
Hi ha diverses sensacions. La transició no va ser suau, com ha sigut ara amb la nova rectora. Això va ser un handicap i ara ja s’ha superat. El primer que recordo va ser arribar d’amagatotis: vaig anar a veure el rector de la UIB per demanar el permís i dir-li que no es podia dir fins que es fes públic a Barcelona. La segona cosa que recordo són les cares de l’equip de tecnologia que hi havia, que va acabar sent el meu equip. El primer dia els vaig reunir per anar a fer una cervesa i dir: “nois, seguim. El que s’hagi de canviar ja ho canviarem.” Donar certes garanties a l’equip és important. Però abans de tot això, el més impactant per a mi va ser que, pels carrers de Palma, em van parar dos antics alumnes meus de la UIB per dir-me amb orgull “jo sóc alumne de la UOC”. Això em va impressionar. Aquesta idea del sentiment de pertinença no l’havia experimentat abans. És tan gran!

La nit de Cap d’Any, aquell any, preníem possessió a principis d’any, se’m va ocórrer entrar al Campus Virtual. Vaig descobrir al voltant de 300 persones connectades… em va fer pensar que entrava en un altre lloc. La contrapartida a tota aquesta implicació és que el teu compromís ha de ser suficient per donar resposta en aquesta exigència. Vaig dir a casa meva: “això va de debò!”

Tants anys després, quin record guardes amb carinyo?
El que m’ha arribat al cor són les cerimònies de graduació. Veure les famílies, l’alumnat… Com a secretari general, que també ho vaig ser un temps, em va tocar explicar que havia un alumne que havia mort, que venia la família a recollir el títol, se’m va trencar la veu.

Aquell acte era el ‘súmmum’: la gent pujant a recollir el títol amb els nens petits, graduats explicant anècdotes com per exemple que la nit de noces el nuvi havia de lliurar una PAC i es va tancar en el bany de l’habitació. En aquelles trobades, els graduats i graduades et feien veure el que significa la UOC. Penso que si no ets dintre, no ho acabes de copsar. Aquestes cerimònies son el gran aparador d’aquesta pertinença, d’aquest compromís, d’aquest orgull.

De què et sents més orgullós d’aquella etapa, d’aquells vuit anys?
No sé si t’agradarà la resposta: tal com se’m va apropar la gent fa uns dies en el comiat del Rector Planell. Em va confirmar que havia fet molts amics, que venint de fora, havia encaixat en una comunitat que en una bona part encara segueix… En general, hi ha coses que haguéssim pogut fer millor. Mai acabes d’estar del tot satisfet de com han anat les coses. El que jo penso que vaig fer diferent del que fan les persones que ocupen càrrecs com el meu va ser que vaig intentar no separar el que era el dia a dia i el fer volar coloms -la part de tecnologia educativa, d’experimentar, investigar, anar una mica més enllà… Per a mi, era important que ho fessin la mateixa gent i així va ser. Ho vaig defensar en el Consell de Direcció moltes vegades: era la manera de tenir gent altament motivada fent feines que de vegades les teníem subcontractades. Si tens una persona contractada que el que ha de fer es netejar el correu a qui no sap fer-ho, pot fer això, però també pot fer altres coses com investigar, desenvolupar coses noves al servei del que son objectius propis de la UOC. Pot i penso que és un equilibri molt convenient.

Vam aconseguir tirar endavant el projecte Campus, que estava entrebancat. Recordo que havíem de fer una presentació del projecte i no aconseguíem que cap autoritat de l’Administració vingués. I quan els vam enviar el programa amb els noms de les persones que venien, experts del MIT etc, va ser tot cua per venir. Va funcionar el projecte però tot és opinable. Era el problema principal que hi havia. Però no voldria deixar de recordar que tenia un equip magnífic, que va adaptar-se als canvis que vaig proposar d’una forma extraordinària, molt competents i professionals. Sense aquesta gent hauria estat molt difícil armar un equip tan bo com el que vam tenir en aquell moment.

Quan vas marxar de la UOC, què et va ser més difícil?
Vaig tenir una època de transició molt interessant. Durant mig any, la UOC em va donar la possibilitat de mantenir-me el sou per escriure un llibre. Ho va publicar l’Editorial UOC: Set fracassos que han canviat el món, des del rentavaixelles a la telefonia mòbil. Em va donar mig any de concentració, de no pensar en res més que escriure i escriure… (i el casament del meu fill!). A la UIB van ser amables de concedir-me un altre semestre sabàtic: no em van assignar docència. Vaig viure una transició molt suau. Després vaig agafar les matèries que em van donar, tot i que tenia la possibilitat de triar perquè es fa per antiguitat i categoria. Jo era el més antic i de més categoria entre els que havien de triar. No ho vaig fer valdre. Això em va donar certa feina: vaig passar d’estar molt concentrat en el llibre a estar-ho preparant una assignatura tan espectacular i agradable com Història de les Matemàtiques, una altra matèria de primer i una altra per enginyers agrònoms.

La meva feina és fer de professor, donant classes, i vaig passar vuit anys fent una altra cosa, apassionant, però la veritat és que tenia una mica de mono. La idea de tornar a donar classes no se’m feia feixuga: jo sóc aquí per fer això. Em vaig preparat durant anys per fer això que faig i m’agrada.

Si algú et pregunta, com presentes la UOC?
Jo explico la UOC a través dels alumnes. Una de les idees que vaig consolidar durant el meu pas per la UOC és que la tasca important que fem a les universitats no la fem nosaltres, els professors, la fan els alumnes. El que val no és tant el que s’ensenya sinó i sobretot el que s’aprèn. A segons qui li dius això, s’empipa.

Quan estàs a la UOC te n’adones que si una universitat sense aules presencials provoca aquest sentiment de pertinença del que hem parlat, és perquè està posant l’èmfasi on s’ha de posar: en l’aprenentatge de l’alumnat. La UOC és un lloc on s’aprèn, i no només on s’ensenya. Crea un sentiment de comunitat i pertinença que no he vist a altres llocs. Per a mi, és el que fa rellevant la UOC.

Com definiries aquest alumnat que tant t’ha impressionat?
Abans d’arribar a la UOC, amb tants anys de fer classes, jo ja tenia la costum de fixar-me en l’alumnat. Passen els cursos i et comences a donar compte de que nosaltres no seríem res sinó fos per ells. A la UOC, aquesta idea es transforma en la cinquena essència de tot plegat: els nostres alumnes son gent que imagino que treballa, té família, que quan arriba a casa després de tal i tal, encara té humor per estudiar i fer PACS… guiat per aquest objectiu de millorar. Això impressiona molt. La seva dedicació, la seva manera de fer -que no vull dir que no sigui a altres universitats- penso que és molt exemplar. La gent diu treient pit això de que són graduats per la UOC.

És evident que tot això no seria possible sense l’extraordinari equip de persones que conformen la Universitat. Aquesta excel·lència es veu a traves del seu alumnat. De fet, aquesta vella demanda que es fa per aconseguir la connexió universitat-societat jo no l’entenc. La connexió son els nostres alumnes. Aquests son els que van i comenten que han tingut un bon professor i si l’organització està bé o no. No és la única connexió però si la més important.

A punt de jubilar-se… serà fàcil?
A l’octubre em jubilo. A partir de llavors, seré emèrit perquè la universitat m’ha nomenat a petició del meu Departament. Puc estar tres anys més: si el departament m’ho demana, podria fer una assignatura semestral per any. Si m’ho demanen, no diré que no. De fet, estem negociant a quart, l’assignatura d’Història de les Matemàtiques, dues tardes a la setmana, un semestre. Estic més amoïnat amb això de la jubilació per la falta de temps que per no saber que fer-ne: un company d’escola que va ser bancari, em diu que no sap d’on treia el temps per anar a treballar quan estava actiu, perquè ara que està jubilat, no té hores lliures al dia entre nets i fer això i allò. També serà el moment del segon llibre. Tinc un nou al cap: idea i estructures pensades. Els llibres em costen molt: el que vaig fer en mig any al sortir de la UOC, el tenia pensat abans d’entrar! M’he de posar a redactar ja… Per saber de què va, haurem de tornar a parlar quan es publiqui!

(Visited 17 times, 1 visits today)