Mayte Serrat: “La inclusivitat s’aconsegueix quan no s’assenyala la persona que té una diversitat funcional, una discapacitat o una malaltia”

Mayte Serrat, doctora per la UAB, fisioterapeuta i psicòloga a l’Hospital Vall d’Hebron, lidera el projecte sense ànim de lucre CIM Project, un club de muntanya inclusiu que té com a objectiu promoure la pràctica d’activitat física a la natura entre persones amb diversitat funcional, discapacitats, malalties o en risc d’exclusió social. A més, el club també és un dels centres on els estudiants del grau de Psicologia de la UOC poden fer les seves pràctiques.

Les sigles de CIM responen al concepte Club Inclusiu de Muntanya. Explica’ns: com neix la idea de CIM Project?

La meva feina és a l’Hospital Vall d’Hebron, a la Unitat d’Expertesa de Síndromes de Sensibilització Central; allà tracto persones amb fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica. Soc molt apassionada de la muntanya i, vinculat a la meva tesi doctoral, vaig decidir fer un projecte d’investigació en el qual es traslladava al medi natural una teràpia que estava tenint molt bons resultats a dins l’hospital i que estava basada en educació en neurociència del dolor, exercici terapèutic, teràpia cognitivoconductual i mindfulness. Es tractava de fer la mateixa teràpia, però utilitzant els beneficis de l’entorn natural i, a més, fer una adaptació de la part d’exercici terapèutic, que és l’adventure therapy, la utilització de les activitats de la natura per a fer una intervenció; és a dir, allò que com a fisioterapeutes o psicòlegs podem fer dins una consulta fer-ho en el medi natural, que ja sabem que té múltiples beneficis.

La resposta va ser molt bona i vam millorar l’eficàcia d’aquest tractament. A partir d’aquí, per donar continuïtat a totes aquestes persones que volien poder seguir fent aquelles activitats a la natura, vaig proposar a altres companys crear aquest club de muntanya inclusiu. Som un club adscrit a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i es pot fer persona sòcia tothom que vulgui, tingui o no tingui una diversitat funcional o una discapacitat o sigui quina sigui la seva cultura, ètnia, llengua o religió; és a dir, del nostre club té cabuda qualsevol persona amb independència de la seva diversitat.

El 80% de membres del CIM són persones amb fibromiàlgia. Com viu una persona amb aquest tipus de malaltia la iniciació en activitats com les que realitzeu?

Ho viu molt bé, la veritat. És cert que, actualment, un tant per cent molt elevat de les persones sòcies pateixen fibromiàlgia, però el desitjable seria que aquest grup de persones, que s’agrupen sota la iniciativa Fibrocamina, fos un col·lectiu més del CIM i que persones amb altres patologies i diversitats també s’apuntessin a les nostres activitats. Nosaltres ens adaptem a la seva capacitat física i psicològica. Hi ha persones que han fet un canvi espectacular: passar de no sortir del llit, de no aixecar-se o de patir agorafòbia i no sortir al carrer durant anys a fer sortides des de 2 o 3 quilòmetres –les persones amb més dificultats- a excursions d’alta muntanya, fent cims com la Pica d’Estats o el Pedraforca.

En els darrers anys s’està potenciant la importància de l’exercici no només a escala física, sinó també mental. Creus que les persones som prou conscients d’aquesta realitat?

Jo crec que cada vegada més, sí. L’exercici físic és fonamental per a una bona salut i millora de la qualitat de vida per a totes les persones. I si parlem de persones amb malalties o patologies l’exercici terapèutic porta anys demostrant científicament que és una de les eines més potents que tenim com a professionals sanitaris. Si parlem de muntanya, jo crec que això és un fet contrastable per qualsevol persona que faci activitats a la natura i la muntanya. Evidentment, t’ha d’agradar; si és una persona que no li agrada la muntanya, que faci una altra activitat perquè la premissa per tenir beneficis és que la natura t’agradi. A partir d’aquí, els beneficis són incomptables. Sense haver-hi uns objectius terapèutics estrictament al darrere, el simple fet d’organitzar aquestes sortides, de passar-ho bé de forma lúdica, de gaudir de l’entorn i gaudir de les persones ha aportat uns beneficis molt notables, i això és el que reportem en la investigació científica.

En el cas del CIM, creus que els seus membres surten mentalment reforçats amb les activitats que s’hi fan?

Sí, i tant. Per això repeteixen, continuen fent-se persones sòcies i, cada vegada més, afortunadament, més persones s’hi adhereixen perquè veuen els beneficis que aporta el fet de sortir a la muntanya. Hi ha persones que fan una sortida al mes i, amb això, ja han notat un canvi a la seva vida i a la seva quotidianitat. I tant que sí!

Un dels valors principals del CIM és la inclusivitat, que practiqueu no només en les activitats, sinó també en l’organització del club. Ens pots donar algun exemple d’aquesta inclusivitat en l’àmbit organitzatiu?

Pel que fa a junta directiva, per exemple, hi ha persones amb diversitat; persones amb fibromiàlgia que ocupen càrrecs de direcció de l’entitat o tenen una responsabilitat com a cap d’àrea i, per tant, són vocals de junta directiva o coordinadores d’una activitat. Per exemple, tenim una persona amb fibromiàlgia que és la coordinadora de la marxa nòrdica i a més a més, ocupa la vocalia de l’àrea d’Educació Ambiental, una de les dotze que tenim.

També tenim una àrea de mobilitat que, més enllà de les sortides, està en contacte amb els ajuntaments per donar a conèixer la cadira Joëlette [utilitzada per anar a la muntanya amb persones amb dificultats a les extremitats inferiors] i la barra direccional, tot i que no són els instruments principals de la nostra entitat. Fem cursos no només per aprendre a la conducció de la Joëlette, sinó per ensenyar com integrar a les persones usuàries d’aquesta cadira dins l’equip, perquè han de ser una persona més. La inclusivitat s’aconsegueix quan no s’assenyala la persona que té una diversitat funcional, una discapacitat o una malaltia o qualsevol altra diversitat.

El vostre major projecte és anar al Camp Base de l’Everest de forma inclusiva el 2024, sens dubte un repte molt ambiciós. Com es prepara una fita d’aquest tipus?

El tret de sortida el vam fer l’octubre del 2022 perquè cal temps. Inicialment, havíem de ser un grup de vint-i-cinc persones, però hem tingut una molt bona resposta i l’hem obert fins a cinquanta.

Preparar aquesta sortida requereix una gran gestió, ja no només en recursos econòmics i buscar espònsors, sinó en organitzar un calendari d’activitats prèvies per anar preparant a les persones que vindran al camp base de l’Everest. Hi haurà gent que hi anirà amb cadira Joëlette i, per tant, la gent que tingui capacitat per conduir-les, també haurà de fer formació.

Les sortides de preparació són físiques i també de cohesió del grup i preparació psicològica, molt important per afrontar les dificultats que puguin sorgir. A més, farem sortides en alçada, ja que hi ha gent que no han estat a alçades superiors als 2500 metres i quan anem al camp base de l’Everest volarem amb una avioneta de Katmandú a Lukla, que ens deixa pràcticament a 3000 metres. S’ha de tenir en compte més coses en l’organització que en qualsevol altre grup perquè hi aniran persones amb diversitat, i malalties com fibromialgia, esclerosi múltiple, patologies cardíaques o respiratòries, entre altres.

CIM Project és un dels centres on els estudiants de la UOC poden fer pràctiques. Quines són les tasques en què poden col·laborar?

Al CIM Project tenim estudiants en pràctiques de fisioteràpia, de psicologia i d’INEF. Sempre adaptem les sortides que fem, que no només són esportives o lúdiques, sinó que també són sortides terapèutiques. Es tracta de la realització d’activitats a la natura per fer una intervenció, i aquí el paper de les persones psicòlogues és fonamental per ajudar-nos.

Els estudiants de la UOC, que en aquest cas són els que cursen psicologia, s’incorporen a les tasques d’ajuda i, de preparació i realització d’aquestes activitats terapèutiques que fem a la natura.

Seguim amb el tema dels estudiants: quin creus que és l’aprenentatge més gran que un alumne/a s’emporta després d’haver fet les pràctiques al CIM?

El saber conviure amb inclusivitat i la riquesa de conviure amb diversitats. L’aprenentatge que un s’endú no te la dona cap llibre, cap manual, ni te l’explica cap professor. S’ha de viure i s’ha d’experimentar. És cert que, de vegades, es pateix perquè fem sortides que són exigents, tot i que sempre estan adaptades al nivell físic de l’estudiant. La unió i l’equip que es fan, així com passar d’ajudar a sentir-se ajudat proporcionen una experiència d’un valor incalculable; és un abans i un després.

Ja per acabar: què li diries a totes aquelles persones que es volen iniciar a fer activitats físiques, però que tenen por degut a les seves limitacions?

Que no les tinguin perquè no hi ha cap limitació que sigui absoluta com per no accedir a la muntanya. El nostre club ha estat dissenyat per a això; estem preparats i tenim el coneixement i l’experiència per facilitar l’accés a la natura a qualsevol persona. Tenim, com dèiem abans, instruments com la cadira Joëlette per persones que no tinguin cap mena de mobilitat i que els permet gaudir de la natura. La qüestió és atendre les diversitats i les limitacions que pugui tenir cada persona i, sobretot, el més important, focalitzar-se en les seves capacitats i en allò que sí que pot realitzar.