Pilar Sala: «La promoció de la salut ha de ser un motor per engegar polítiques públiques que representin millores en el benestar i la qualitat de vida de les persones »

Pilar Sala, graduada en Psicologia, ha estat distingida pel seu treball final en l’àmbit de la promoció de la salut relacionada amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) en la convocatòria de la Xarxa Catalana d’Universitats Saludables (US.cat).

Aquest reconeixement, convocat anualment per la US.cat, consisteix en una percepció de mil euros i un diploma del Departament de Recerca i Universitats i del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Parlem una de les premiades de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) perquè ens expliqui més detalls sobre els seus treballs i la seva experiència cursant el treball final a la UOC.

Primer de tot, enhorabona. Aquests premis reconeixen la promoció de la salut. Per a qui no tingui cap vinculació amb aquest sector, ens pots explicar què implica la promoció de la salut i per què cal donar-hi una importància especial?

La promoció de la salut pretén enfortir les capacitats i les habilitats d’autocura dels individus. És essencial perquè ha de ser un motor per engegar polítiques públiques que redueixin les desigualtats socials, que generin canvis cap a entorns saludables, que potenciïn els actius de salut i els serveis bàsics als barris, i que representin millores en el benestar i la qualitat de vida de les persones.

Pilar, el teu treball final de grau (TFG) s’ha centrat en la prevenció dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) entre l’alumnat i les famílies de primer d’ESO de l’Institut Domènec Perramon, d’Arenys de Munt, mitjançant el disseny i la implementació d’intervencions psicoeducatives basades en l’autoconeixement. Per què consideres que és important abordar la prevenció dels TCA amb els infants, però també des de les famílies? Quin paper té l’autoconeixement en la prevenció d’aquest tipus de trastorns?

Els TCA són trastorns psicològics que sovint no impliquen una consciència de malaltia. Són les persones que envolten els que els pateixen, sobretot la família, les que comencen a veure els senyals d’alarma. En totes les sessions del projecte d’autoconeixement s’han treballat l’autoreflexió i l’autoavaluació dels hàbits saludables, les necessitats bàsiques biològiques i la manera com afrontem el nostre dia a dia amb les fluctuacions emocionals que tenim.

Està demostrat que la prevenció inespecífica és la que funciona més bé en aquest tipus de trastorns. La característica d’aquest treball és que les intervencions psicoeducatives a l’aula han potenciat els factors protectors mitjançant la consciència del propi cos: com es pot mitigar la frustració davant els reptes no assolits, com podem detectar els moments d’ansietat i aplicar estratègies per tornar a la calma, com ens parlem a nosaltres mateixos, com podem deslligar nusos quan entrem en bucles obsessius o com podem treballar el respecte vers la diversitat corporal. Un cop finalitzat el treball amb els alumnes, vam convidar les famílies i van ser ells mateixos els que van preparar, en grups col·laboratius, l’exposició i les activitats per explicar què havien après, què necessiten i com se senten sovint en les dinàmiques de casa seva. Les mares i els pares que van participar en la jornada van rebre un feedback que de vegades no tenen a casa. No se’ns ensenya a ser mares i pares: ho fem des dels nostres referents, les nostres experiències prèvies, tan bé com sabem.

Quan preguntem als alumnes què és el més important de les seves vides, responen que és la família (i els amics, és clar). Per això, aquest és un dels missatges que sempre trasllado a les famílies, perquè a casa no ho diuen mai. És essencial que les famílies escoltin i acompanyin, que comparteixin presencialment estones junts, sempre que puguin. L’amor, l’atenció i el fet de cobrir les necessitats bàsiques i d’entorn social són tres dels millors factors protectors de la salut mental.

Quines conclusions i aprenentatges heu extret dels vostres treballs finals?

En el meu cas, sorprenentment, ha estat també un treball d’autoconeixement. L’alumnat de primer d’ESO i el professorat han estat una font contínua d’aprenentatge. En l’avaluació dels hàbits saludables i de l’estat emocional anterior i posterior a les intervencions psicoeducatives, vam detectar alumnat amb puntuacions molt desfavorables en termes de satisfacció amb la seva vida i amb el seu cos, cosa que és molt preocupant. Hi ha una verbalització en augment de l’ansietat i la desesperança que pateixen els adolescents. Els circuits de detecció i de derivació de salut estan molt ben fets sobre el paper, però calen més recursos personals per donar una atenció més ràpida al patiment de les persones, així com una responsabilitat política per canviar la dinàmica de la nostra societat, que encara està lluny de complir els ODS.

És gratificant saber que l’acceptació del projecte ha estat molt bona i que hi va haver millora en les preguntes relacionades amb els aspectes treballats en les sessions: com em puc tranquil·litzar, com puc acceptar les crítiques, com em puc distreure quan tinc una preocupació o obsessió, com puc tenir menys por a equivocar-me, com puc defensar les meves pròpies idees, i com puc millorar la comunicació amb les persones, la satisfacció amb mi mateix i amb la meva vida, i l’exposició en públic.

Una última cosa que per a mi és molt important està relacionada amb una demanda dels alumnes, per majoria aclaparadora, relacionada amb la no-opinió sobre els cossos. Tant a les famílies com als mateixos alumnes els preocupa que una part important de l’assetjament a les xarxes socials estigui relacionada amb l’aparença física. No devem la nostra bellesa a ningú. Tot i això, la nostra societat patriarcal, capitalista, competitiva, exigent i perfeccionista ens envia contínuament missatges en contra d’aquest titular. Cada dia, la nostra autoestima —majoritàriament de nenes, noies i dones de totes les edats, tot i que cada vegada també passa més entre els homes— trontolla pel fet d’estar sotmesa als cànons i a la pressió estètica per lluir un cos ideal que és inassolible. Cal fer visible la diversitat corporal i cal parlar-ne, apostar pel ser vers el semblar, alleugerir els discursos interns sobre qui som i com ens parlem a nosaltres mateixos, aprendre a estimar i cuidar el nostre cos en totes les etapes de la vida, estar ben atents a les nostres necessitats bàsiques, ser crítics amb els missatges de les xarxes socials i de la publicitat que desvirtuen la nostra autopercepció i que poden afectar la construcció de la nostra identitat, i potenciar els vincles amb la família, la comunitat educativa i l’entorn social.

Com et vas assabentar de la convocatòria i què et va impulsar a presentar-t’hi?

Des de la mateixa UOC van enviar un correu electrònic a les persones que complíem els criteris inicials de les bases de la convocatòria. I vaig pensar: “Per què no? El treball ha estat satisfactori, no es pot quedar en un calaix, ha arribat el moment de compartir-lo.”

Més enllà del reconeixement econòmic, què ha significat per a tu guanyar aquest premi?

Representa un reconeixement a tantes i tantes hores de feina. A més, era un projecte relacionat amb els hàbits saludables i l’educació per a la salut que feia molt de temps que tenia al cap. Si em permets somiar en veu alta, tant de bo sigui un punt i seguit, l’inici de més projectes a favor de la promoció de la salut, la protecció de la infància i l’adolescència i el suport a les famílies, en especial a les que tenen persones amb TCA a casa.

Com recordes l’experiència d’elaborar el treball final? Amb quins entrebancs et vas trobar? Et va ajudar l’acompanyament del tutor o tutora de la UOC?

Vaig tenir un doble acompanyament. D’una banda, la meva tutora de la UOC, Georgina Perpiñà, va ser molt activa amb els suggeriments sobre la presentació dels continguts i l’estructura del treball. De l’altra, he d’agrair enormement a l’Institut Domènec Perramon, d’Arenys de Munt, la confiança quan els vaig plantejar el projecte inicial. Va ser un treball amb la màxima coordinació possible, amb l’assessorament de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) per a la recerca bibliogràfica, l’entrevista a la infermera de Salut i Escola del centre i, sobretot, l’experiència de la meva tutora al centre, Montse Camps, com a cap del Departament d’Orientació, i de professores com Montse Sánchez i Maribel Tarifa, que van ser molt generoses i van compartir els seus espais i el seu temps per aportar llum en aspectes relacionats amb l’alumnat i les famílies. Em sento molt afortunada d’haver estat amb elles aquest temps i qualsevol entrebanc ha estat fàcilment resolt (excepte el temps, que era limitat).

La defensa del treball va ser síncrona i pública. Com vau preparar la presentació? Us van ser útils els recursos que la UOC va posar al vostre abast?

En el meu cas, em vaig preparar la presentació amb els recursos que em va facilitar la UOC. És important fer un exercici de síntesi de les idees principals, estar molt atent a les indicacions que es donen, desenvolupar correctament l’exposició en el temps i fer-la tan amena i espontània com sigui possible.

Per presentar-se al premi, calia haver obtingut una nota superior al 9 al treball final. Quins consells donaríeu als estudiants que cursen actualment el treball final per superar l’assignatura amb el mateix èxit?

Penso que hi ha diferents maneres d’afrontar un TFG. El meu plantejament va ser fer alguna cosa en xarxa i en comunitat, amb les persones i per a les persones; quelcom que m’agradés, sense posar límits i sense mandra, i, sobretot, amb molta passió, cura i dedicació des del començament. Recomano a tothom que gaudeixi de l’experiència més enllà del tràmit per acabar el grau i procuri convertir els entrebancs en oportunitats.