L’encís de la felicitat

Aristòtil va ser el primer que va situar la felicitat en el centre de la vida dels subjectes. Encara més, en la seva concepció eticopolítica, ser feliços, assolir l’eudaimonia, es convertia en la meta última, la finalitat absoluta, l’objectiu radical cap al qual hem d’encarar la nostra existència. Cal apuntar, però, que aquesta felicitat aristotèlica tenia les seves peculiaritats: concretament, per a l’estagirita ser feliç significava, d’una banda, saber actuar en cadascuna de les circumstàncies i, de l’altra, no caure mai en els excessos, executar la frònesi (phronesis), és a dir, la prudència en cadascuna de les accions que duem a terme. Així doncs, considerada d’aquesta manera, la felicitat s’erigeix en una aspiració que s’ha de complir amb les expectatives; és un fer que es relaciona amb un saber triar, amb complir una determinada funció en la qual es retalla allò excessiu (i les conseqüències que se’n deriven: dolor, sofriment, gaudi, plaer…) i ens movem pels imperatius d’una prudència guiada, en últim terme, per la nostra racionalitat.

No obstant això, des que Aristòtil va proposar la seva doctrina eudaimònica, aquest ideal s’ha problematitzat enormement des de molts fronts. Per exemple, i per dirigir la mirada a discursos més contemporanis, les propostes de Barbara Ehrenreich, Eva Illouz o Edgar Cabanes, qüestionen, d’una banda, l’entronització de la felicitat en la vida dels individus i, de l’altra, rastregen en les implicacions subjectives que té la introjecció, l’assimilació, de l’imperatiu social d’aconseguir-la (pagant-ne el preu que calgui). I, en certa manera, la pel·lícula Revolutionary Road (Sam Mendes, 2008), que vam visionar el passat 25 de maig en el marc de la sessió organitzada pels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, es pot situar en aquest paradigma crític envers la centralitat de la noció de felicitat.

D’una banda, Ehrenreich, Cabanes, Illouz i Mendes coincideixen en els problemes que sorgeixen quan el fenomen de la felicitat se situa com l’eix sobre el qual gravita la nostra existència. Això és així, ja que ens obliga a responsabilitzar-nos individualment per tot allò que la provoca, la suscita o la impedeix. Ara bé, en el moment en què no l’aconseguim, perquè el context ens ho impedeix, perquè no ho desitgem o, en creure que la desitgem, ens adonem que veritablement desitgem una altra cosa… ens en culpabilitzem. És a dir, mentre que se santifica, es converteix ipso facto en una aspiració central i, per això, quan n’estem al marge, sigui per les raons que siguin, ens sentim culpables.

Vinculat amb aquest punt, mentre ens erigim, segons el discurs dominant de la psicologia positiva, en els responsables últims de la felicitat, desviem l’atenció de tots els condicionants socials, grupals, comunitaris, infraestructurals, etc. que entren en joc i la possibilitarien. La responsabilitat i, en conseqüència, la culpabilitat de no aconseguir-la, com vèiem abans, recau exclusivament en els individus, la qual cosa obstaculitza, d’altra banda, qualsevol afany de demanar responsabilitats o modificar el context que la impediria (i el que això comporta per debilitar qualsevol afany revolucionari… Recordem que la pel·lícula es diu Revolutionary Road).

La felicitat: una meta inassolible?

Així, la felicitat com a meta, objectiu, o fi com a tal, sempre és inassolible. És un oasi, un miratge que funciona com un motor que mobilitza la subjectivitat, un esperó que alimenta el desig del subjecte per continuar flotant, però, com a tal, és inassolible. Encara més, i si seguim els paràmetres d’Ehrenreich, Illouz o Cabanes, és un simulacre que té una funció social específica: imposar als individus una determinada manera d’encarar la seva existència (de “gestionar-la”) i de viure la seva vida en societat.

⏯️ Recupera el debat sobre la qüestió de la felicitat a partir de la pel·lícula Revolutionary Road, organitzat pel grau de Psicologia dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC: