A propòsit de la lectura, l’escriptura i la regulació pulsional

19 juny, 2023
comprensió lectora Imatge de zinkevych | Freepik

Jordi Solé, director del grau d’Educació Social i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, reflexiona sobre el paper clau de la lectura i de l’escriptura en l’educació, en el marc de la publicació dels resultats de comprensió lectora de l’últim informe PIRLS i la notícia que Suècia frenarà l’avenç de la digitalització dels seus centres educatius.

Aquests dies hem conegut els resultats del darrer Estudi Internacional pel Progrés de la Comprensió Lectora (l’informe PIRLS, en el seu acrònim en anglès) que avalua el nivell de comprensió lectora dels alumnes de 4t de Primària. Els resultats dels alumnes catalans, segons aquest estudi, se situen a la cua d’Europa. Dins l’estat espanyol, només estan per sobre de Ceuta i Melilla. Paral·lelament, hem conegut la notícia que Suècia, el novè país en el rànquing de comprensió lectora de l’informe PIRLS, ha paralitzat el seu pla de digitalització de les escoles al·legant que es corre el risc de crear una generació “d’analfabets funcionals”. Que els alumnes comprenguin el que llegeixen -diuen els seus responsables educatius-, és un requisit previ per a l’aprenentatge global, però en els centres educatius s’està perdent aquest objectiu. Abans de posar en marxa el pla de digitalització, la ministra d’Escoles, Lotta Edholm, vol esperar a rebre el que diu l’evidència científica amb relació als possibles efectes que aquest projecte pugui tenir en la infància sueca. Com que és ministra, necessita tota mena d’informes perquè no n’hi ha prou amb el simple sentit comú.

Ambdues notícies han aixecat força polseguera a les xarxes. No ha durat gaire. Ja sabem com funcionen les polèmiques en aquesta olla de grills. El Departament d’Educació, per la seva part, no ha dit res; almenys, res que es pugui ressenyar. Potser tot plegat no va amb ell. En ple desplegament del seu pla de digitalització dels centres per no perdre els fons Next Generation de la Unió Europea i llançar-se a la compra massiva de dispositius tecnològics, softwares i aplicacions, s’ha tirat la pilota endavant i tothom a córrer. Un déjà-vu. Ningú posa el fre. Ningú s’atura a pensar un moment.

L’educació i la seva funció civilitzadora

Diguem-ho des de bon principi. L’educació té una funció civilitzadora. Immanuel Kant, en la primera de les seves lliçons sobre pedagogia, ho deia d’una forma molt contundent:

Enviem (…) als nens a l’escola, i no ho fem amb la intenció que hi aprenguin res, sinó perquè es vagin habituant a seure en silenci i a fer puntualment el que se’ls prescriu perquè en el futur no posin en pràctica simplement tot allò que els passa pel cap a cada moment. (Kant, 1991, p. 6)

Si Kant piulés aquestes paraules avui, seria objecte d’un linxament i no podria sortir a fer el passeig de mitja tarda per prendre’s un descans després de les cabòries de la Crítica de la raó Però Kant és mort i ha pogut estalviar-se el soroll de les xarxes i el seu mercat d’indignacions. Potser per això encara podem deixar-nos interpel·lar per les seves paraules. Així, en les seves lliçons de pedagogia ens dirà que, en un primer moment, la finalitat de l’educació és evitar que el nen es deixi emportar pels seus «impulsos salvatges». Aquest és el sentit de la cita. Aturem-nos, per tant, en aquesta qüestió perquè té una relació directa amb l’informe PIRLS, la digitalització de les aules i tot el desconcert educatiu que ha portat a l’alumnat català a obtenir uns resultats de comprensió lectora tan desoladors.

Evitar que el nen es deixi emportar pels seus «impulsos salvatges». Diríem que es tracta d’una condició necessària per fer possible el vincle social, la comunitat. Sabem, des de Sigmund Freud (1994), que això exigeix una renúncia pulsional. Jacques Lacan (1973), al seu torn, i després de llegir també les lliçons sobre pedagogia d’Immanuel Kant, va dir que «el nen està fet per aprendre alguna cosa» per tal que la seva psique es nuï. Aquest concepte és important. Com a professionals de l’educació, hem de preguntar-nos com podem fer possible aquest acte de civilització. Podríem dir, doncs, que l’educació serveix per regular el món pulsional, és a dir, per facilitar recursos al subjecte a través dels quals poder tractar el seu gaudi a fi de fer-lo compatible amb la civilització i el vincle social. La funció de l’educació és, doncs, humanitzar la vida. D’ella depèn que ens convertim en subjectes i deixem de ser éssers sotmesos, tal com diria Kant, als «impulsos salvatges».

El mal anomenat fracàs escolar, les dificultats d’aprenentatge, el rebuig a l’escola, l’absentisme, l’abandonament prematur, però també la il·lusió de voler cursar una carrera universitària sense sacrifici, de forma ràpida, etc., il·lustra molt bé quelcom de la desregulació pulsional de la nostra època. 

Les dificultats greus amb la lectura és un símptoma d’època que té a veure amb la pèrdua de la funció de la lectura en la nostra societat

És obvi que no cal un informe internacional per dir-nos el que moltes persones veiem amb els nostres propis ulls. L’alumnat de Primària té dificultats greus amb la lectura, però també el de Secundària, i el de la universitat. No ens pensem tampoc que és patrimoni exclusiu de les joves generacions. És un símptoma d’època perquè té a veure amb la pèrdua de la funció de la lectura en la nostra societat.

La importància de la regulació pulsional

En un temps llunyà, una persona que llegia bé era considerada una persona culta. Això avui no té cap pes. Hi ha una autèntica desafecció envers la lectura. Un subjecte que llegeix bé, però, és un subjecte que regula funcionalment la pulsió del gaudi i de la mirada. Per això, no només és important que els nens sàpiguen llegir, sinó que aprenguin a fer-ho com cal: aturant-se davant els signes de puntuació, fent les entonacions correctament, posant atenció en la dicció, etc. Pensem, per exemple, en la funció d’un signe de puntuació com el punt i a part, el moment en el qual el lector aixeca la mirada i es dirigeix a l’altre. La puntuació és un regulador pulsional. El mateix succeeix amb l’aprenentatge de les operacions matemàtiques. Què aprèn un nen quan aprèn a sumar? Aprèn les regles fonamentals d’allò simbòlic, és a dir, que un element té valor depenent del lloc en el qual s’ubica (unitats, desenes, centenes, etc.). I què podríem dir de l’escriptura? L’escriptura té una funció de fixació molt important. Tal com diu el pedagog francès Philippe Meirieu (2018, p. 110), «(…) és indispensable retornar a l’escriptura el seu valor emancipador antropològic: escriure és deixar una traça del present i emancipar-se de la immediatesa; escriure és veure-hi més clar en un mateix (…)».

Som conscients, doncs, de tot el que s’està perdent quan no fem escriure als nens a l’escola, quan desterrem l’escriptura a mà de les tasques escolars més bàsiques i fonamentals a canvi de fer lliscar els dits sobre una pantalla o proposar exercicis que acaben amb un «talla i enganxa» de cerques desordenades per Internet, sense exigir una elaboració pròpia i ben estructurada? 

En l’escriptura, la lectura, l’aprenentatge de les operacions matemàtiques, la música o qualsevol altra forma d’expressió artística hi ha un treball de regulació pulsional

No, és obvi que no en som conscients. En l’escriptura, en la lectura, en l’aprenentatge de les operacions matemàtiques, en la música (a través de la qual «s’amanseix les feres», com diu la dita), en la dansa o qualsevol altra forma d’expressió artística, etc., hi ha un treball de regulació pulsional, sigui perquè s’aprenen límits que estructuren, que confereixen un ordre, sigui perquè la satisfacció pulsional es desplaça cap al desig de saber, permetent així la sublimació. Es tracta d’aprenentatges, en definitiva, que donen entrada en la cultura i dirigeixen els nostres «impulsos salvatges», per dir-ho en els termes que ho fa Kant, cap a un altre lloc. 

La digitalització de l’educació, present en totes les etapes educatives, s’aparta d’això, no té aquests efectes reguladors. Les pantalles són una superfície pulsional. A través d’elles se satisfà, per exemple, la pulsió escòpica, mirar i ser vist en un scroll infinit i esgotador pel qual s’escola la vida. La digitalització de l’educació no fa més que reforçar aquesta omnipresència de les pantalles en la vida dels joves, introduint la dimensió del sense límit. I quan no hi ha límit, hi ha desregulació, anòmia i esgotament, molt esgotament. Després tothom se sorprèn davant l’epidèmia de trastorns mentals en la infància i l’adolescència, i es faran estudis científics per descriure’ns els seus malestars, exigir més recursos en salut mental (que en falten, això segur, a causa dels problemes estructurals del sistema públic de salut) i orientar-los cap a tota mena de teràpies i tractaments farmacològics en una estratègia molt ben dirigida de responsabilització individual.

La ministra sueca, amb la moratòria que ha proposat, sembla que ho ha entès molt bé. Tampoc ens fem gaires il·lusions. Els lobbies de la indústria mediàtica i digital ja deuen sobrevolar com aus carronyaires per sobre dels terrats del Ministeri. Ja la convenceran. Mentrestant, aquí…, aquí, què sé jo! Potser el Departament d’Educació redactarà un protocol (un altre protocol) per detectar en els centres educatius l’addicció a les pantalles dels infants i els joves a fi d’evitar el fracàs escolar. Donem-los-hi temps. I si llegíssim de nou les lliçons de pedagogia de Kant? Potser encara ens poden dir alguna cosa.

 

Referències bibliogràfiques

Freud, S. (1994). El malestar en la cultura. Alianza Editorial.

Kant, I. (1991). Sobre pedagogia. Eumo Editorial.

Lacan, J. (1973) Seminario XXI. Los incautos no yerran (Los nombres del padre). Clase 3, del 11 de Diciembre de 1973. http://www.bibliopsi.org/docs/lacan/26%20Seminario%2021.pdf

Meirieu, Ph. (2018). Educar després dels atemptats. Associació de Mestres Rosa Sensat.

Una versió completa d’aquest article, prèvia a les notícies sobre l’últim informe PIRLS, es pot trobar en la següent referència: Solé, J. (2021). Aprendre a cel descobert, sense sostre ni recer. Temps d’educació, 61, 259-274. https://doi.org/10.1344/TE2021.61.16 

(Visited 110 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.
Comentaris
Deixa un comentari