Bailar la locura: on hi ha la frontera entre “normalitat” i patologia?

Bailar la locura (Marta Espar i Maiol Virgili, 2022) és un documental que aborda els possibles diàlegs i les potencials sinergies que es poden establir entre l’expressió artística i la bogeria. Si bé és un tema que s’ha estudiat profundament al llarg de la història de la cultura, Marta Espar i Maiol Virgili en fan una aproximació interessant i brillant. En concret, la història transita per la creació d’una peça musical, J-AhO!, en la qual tres ballarines ideen una coreografia mitjançant la complicitat creativa amb tres noies diagnosticades amb diferents trastorns (en concret, depressió, esquizofrènia i anorèxia nerviosa restrictiva). Les relacions que s’establiran entre totes sis, sorgides de manera espontània a través de les heterogènies però carismàtiques personalitats de cadascuna, constituirà el fil sobre el qual es nuarà el desenvolupament temàtic del documental.

En el marc de les jornades #TrioLaVida 2024, dedicades a la prevenció del suïcidi en les universitats catalanes, es va celebrar el cinefòrum sobre el documental Bailar la locura. Van participar en l’acte els autors de l’obra; Jordi Sánchez, director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, i jo mateix, Oriol Alonso, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.

La conversa, precisament, es va iniciar des de la voluntat d’interrogar els vincles que s’estableixen entre normalitat i patologia. I és que un dels objectius principals de l’obra era aprofundir en la línia de continuïtat, segons els seus directors, que es perfila entre anomalia i normalitat. Tal com demostren les diferents protagonistes del documental, les seves divergències no responen veritablement a patrons funcionals o disfuncionals. Totes estan en el mateix pla discursiu, amb la qual cosa s’equiparen les seves funcions en la narrativa del documental. Al seu torn, la voluntat dels directors era penetrar en els processos d’estigmatització que pateixen subjectes diagnosticats. L’estigma, així mateix, condueix a una segregació, en primer terme, i, posteriorment, a una solitud no desitjada, tal com explica la Itziar, una de les tres noies del documental diagnosticades (en el seu cas, d’esquizofrènia).

Seguidament, el diàleg es va dirigir cap a la qüestió de la creativitat. I és que el documental pot ser considerat una metàfora del procés creatiu —principalment, l’artístic, però sense abandonar qualsevol altra aproximació. Una de les coses més importants que posa en circulació Bailar la locura és la manera com diferents elements entren en una dialèctica per poder afrontar una situació de creació artística: com allò que és meticulós s’alinea amb allò que és atzarós, o de quina manera allò que és disruptiu encaixa amb allò que és sistemàtic. I és que, tal com mostren Marta Espar i Maiol Virgili, crear implica tota una sèrie de dinàmiques en què la inspiració es retroalimenta amb un aprenentatge de detalls i panoràmiques, la qual cosa genera sinergies que cristal·litzen definitivament en una determinada obra.

Per als directors, la complicitat que es va establir entre les diferents noies va ser una de les qüestions més importants d’aquest procés, tal com van remarcar una vegada i una altra en la conversa. El rodatge va mostrar diferents seqüències que responien a vincles que naixien i es desenvolupaven de manera atzarosa, sense planificació narrativa de cap mena, ni per part de la Marta ni del Maiol, però sempre, això sí, comptant amb el consentiment de totes les implicades en la història. Els directors no van forçar situacions, contextos o relacions, sinó que es van centrar en l’objectiu de capturar l’espontaneïtat d’uns lligams que sorgien i s’enfortien després de cada dia de rodatge.

Amb tot, Bailar la locura no renuncia a certs qüestionaments sobre el que és patològic. I, sobretot, Marta Espar hi insistia en el diàleg: a què ens referim quan parlem de bogeria? On establim la frontera que demarqui normalitat i anomalia? La coreografia sobre la qual pivota tota l’obra no és intentar crear un llenguatge que vagi més enllà de la paraula? Com convertim el que té de disruptiu un brot, per exemple, en un element que encaixi en la retòrica d’un patró artístic (rítmic, en aquest cas)? Innombrables preguntes que van plantejar, fins i tot, la possibilitat que el documental tingués un determinat impacte terapèutic en qualsevol persona que s’hi adrecés, segons el que van manifestar els mateixos directors cap al final de l’acte.

Recupera la sessió aquí: