Entrevista a l’alumni del Màster Gestió Cultural UOC Jorge Esda

Jorge Esda és gestor cultural i comissari. Recentment ha estat co-comissari de l’exposició ‘Suspens’ de Annabelle Adbo-Godeau (Orangerie München, 2022) al costat de Tinatin Ghughunishvili-Brück i ha treballat en el Palais de Tokyo al costat de la comissària Daria de Beauvais per a diverses exposicions, entre les quals es troba “Tupi or nor Tupi” de Livia Melzi (2022). Des de 2022 dirigeix al costat de Javier Estupiñán la residència d’art Vega de Agua, amb projectes en Gran Canària. Ha assistit a la comissària Corina Apostol per a “Orchidelirium”, el Pavelló d’Estònia en la Biennal de Venècia 2022; així com en exposicions col·lectives com “What Makes Another World Possible?” (Tallinn Art Hall, 2021) o per a l’exposició individual de Yevgeniy Fiks (Tallinn Art Hall, 2021). Interessat en conceptes com a “Dret a la Ciutat” o “Cultura Club”, ha desenvolupat projectes de recerca en residències com Izolyatsia (Kyiv, 2019), Vent Space (Tallinn, 2021) o a través de la beca i-Portunus (Tbilissi, 2019-2020). Esda també ha escrit per a revistes com Resident Advisor, culturespagne.fr o per a l’Acadèmia d’Arts d’Estònia.

Quin penses que és el rol actual dels i les gestores de la cultura i des de quin lloc et relaciones amb aquesta tasca?
Entenc la gestió cultural com un acte polític que ajuda a visibilitzar uns certs elements de la realitat que romanen en l’ombra. La gestió cultural ha de trobar una base en el desig de minorar el sofriment al qual s’ha sotmès a les minories durant segles. És una idea que pot extrapolar-se a qualsevol àmbit de la cultura. En aquest sentit, intento repetir-me contínuament que el meu rol com a gestor cultural és advocar per la democràcia cultural, buscar la manera d’abordar reptes cada vegada més complexos, i promoure debats que fomentin la reflexió de la ciutadania. M’interessa l’impacte que la cultura pot tenir en l’experiència de la vida, en el món. Potser és una noció que ve influenciada per una trajectòria professional molt vinculada al comissariat de projectes d’art contemporani, en els quals he col·laborat amb artistes que estan molt prop del que s’entén per activisme.

Per quin motiu vas decidir estudiar un Màster en Gestió Cultural?
Vaig començar a estudiar el Màster a principis de 2020. Era un moment molt característic. Començava la Pandèmia de COVID i era impossible dimensionar quin anava a ser el seu impacte. En aquest moment estava a Tbilissi i el meu treball s’acabava de cancel·lar per la crisi sanitària. A més, em trobava organitzant altres projectes internacionals i desconeixia quan o com s’anaven a poder dur a terme. Estudiar en la UOC era una manera de venjar tot el que estava passant, de comprometre’m amb un procés que sabia que podia controlar. La UOC et permet una gran gestió del temps, una desterritorialització completa.
De totes maneres, portava temps plantejant-me estudiar matèries que m’ajudessin a dur a terme projectes personals amb una major reflexió. El Màster era una oportunitat per a sorprendre’m a mi mateix i per a submergir-me en camps que no havia explorat fins llavors. I la UOC tenia un pla d’estudis on destaquen les teories de l’art i la cultura.

Actualment codirigeixes una residència d’art i treballes en el Palais de Tokyo a París. Com i en quina mesura t’han servit els coneixements adquirits en el Màster de la UOC per al teu desenvolupament personal i laboral posterior?
El Màster m’ha ajudat a treballar d’una forma més reflexiva. Van ser tres semestres en els quals vaig aprofundir en conceptes, vaig llegir sobre molts projectes que desconeixia, em vaig trobar de manera virtual amb professors, professores, alumnes i alumnes que em van fer observar temes des de nous prismes. D’altra banda, aquest tipus d’estudis aconsegueix que l’alumnat es trobi amb aquesta crida que el coneixement té sobre altres coneixements. T’activa. En el meu treball com a codirector de la residència d’art Vega de Agua, cada acció recull una reflexió. La teoria habita en el nostre inconscient i es reflecteix fins i tot en les accions que pensem que són automàtiques. El mateix passa amb els treballs que realitzo com a comissari o com a assistent de comissàries, com en el Palais de Tokyo. Com més aprenc, més gaudeixo del que faig, més conscient soc de l’impacte que pot arribar a tenir una bona gestió.

El mateix passa amb els treballs que realitzo com a comissari o com a assistent de comissàries, com en el Palais de Tokyo. Com més aprenc, més gaudeixo del que faig, més conscient soc de l’impacte que pot arribar a tenir una bona gestió.

El teu TFM sobre les Horoom Nights i els drets culturals i humans del col·lectiu LGTBIQ+ a Tbilissi va obtenir matrícula d’honor i va ser publicat en mitjans com Resident Advisor. Com creus que el teu TFM contribueix a la creació de coneixement? Penses que els resultats d’aquest treball poden extrapolar-se a altres contextos i utilitzar-se en el marc de les polítiques culturals?
A Geòrgia, les discussions públiques sobre gènere i sexualitat tendeixen a ser vistes com a provocatives i altament negatives i els rols de gènere estan molt polaritzats en l’imaginari col·lectiu. Una de les conseqüències és que es genera una invisibilización significativa d’un segment de la població en la societat i en l’espai. Això inclou a la comunitat LGTBIQ+. Però al mateix temps hi ha una part de la societat molt combativa i resilient que m’inspira cada vegada que soc a la ciutat. El treball de festes com Horrom Nights ha estat importantíssim per a la creació d’espais més segurs, per a fomentar nous debats sobre espectres identitaris, treballar per la democràcia cultural i visibilitzar a una comunitat oprimida pel sistema sociopolític del heteropatriarcado.
Va ser interessant crear un treball que ha tingut repercussió més enllà de la UOC, com en l’article de Resident Advisor que comentes, que va suposar el primer article comissariat del seu editora cap Whitney Wei i que va tenir un gran impacte.
Crec que és just dir que la meva tesi promou noves línies de recerca. L’entorn acadèmic encara no ha prestat suficient atenció a la connexió entre gestió cultural i cultura club. Però més enllà d’aquests marges, els conceptes que tracte es poden extrapolar a molts altres camps on es treballi per a construir espais de resistència. En aquest sentit, tenir a Melissa Lima Caminha com la meva tutora va ser essencial, ja que és una experta en el tema, molt generosa a l’hora d’aportar coneixement. La directa del Màster Alba Colombo també treballa en aquesta direcció, i això es nota en la forma en la qual es desenvolupa tot el pla d’estudis..

El màster en la UOC et va permetre realitzar un projecte a Munic amb TGB Art Projects. Com va ser aquest procés?

Vaig estar tres mesos treballant en TGB Art Projects al costat de la comissària georgiana Tinatin Ghughunishvili-Brück. El procés es va materialitzar en diferents projectes, com en l’exposició ‘Suspens’ de Annabelle Adbo-Godeau en la Orangerie de Munic, de la qual vaig ser co-comissari i que està molt relacionada amb els escrits de Aleida i Jan Assmann sobre memòria cultural. Tinatin és la personificació de la passió per l’art contemporani. Va ser molt enriquidor treballar amb ella i encara continuem col·laborant per a possibles projectes. Aquesta experiència va ser l’últim capítol del màster encara que el ressò de l’après durant aquests semestres roman.