Entrevista a Claudia Segura Campins, Curadora d’Exposicions i Col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Claudia Segura Campins és comissària d’exposicions i col·lecció en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Va obtenir la seva llicenciatura en Humanitats en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona en 2007, i posteriorment va completar un màster en Teoria de l’Art Contemporani en la Goldsmiths University de Londres en 2008. Abans d’unir-se al MACBA, va exercir diversos rols destacats en l’àmbit artístic. Entre 2015 i 2019, Claudia va ser directora i curadora principal de NC-art a Bogotà, Colòmbia, on es va encarregar de la curaduría de diversos projectes específics d’artistes reconeguts com Amalia Pica, Luis Camnitzer, Xavier Le Roy, Nicolás París, Nicolás Consuegra, Els Fusters i Alia Farid, entre altres. Prèviament, va treballar com a coordinadora de projectes culturals en la Fundació “la Caixa” a Barcelona des de 2010 fins a 2012, entre altres càrrecs.

Un comissari d’art i un gestor cultural són dos rols diferents però estretament relacionats en l’àmbit de les arts i la cultura. Encara que tots dos treballen en el camp de les arts, tenen funcions i responsabilitats diferents. El comissari d’art pot tenir la responsabilitat de concebre i curar l’exhibició, mentre que el gestor cultural s’encarregarà de la planificació i coordinació general de l’esdeveniment, assegurant que es compleixin els terminis, el pressupost i els requisits logístics. A més, tots dos professionals poden col·laborar en la selecció d’artistes, la promoció de l’esdeveniment i la difusió de la cultura a través de diferents canals. 

Parlem amb Claudia Segura sobre això.

Què significa per a tu comissariar?

Per a mi la terminologia o paraula comissariar, implica moltes accions i facetes. En primer lloc, ha de veure amb relacionar, interconnectar, generar i propiciar relacions entre diferents agents. A més, comissariar al meu entendre és fer una recerca profunda i un acompanyament, no sols amb i al costat de l’artista, sinó també amb altres agents que poden estar implicats en aquest procés. Per tant, comissariar ha de veure amb crear una certa comunitat, aquesta comunitat que fa possible una exposició, que és faedora d’exposicions, però que al mateix temps també és faedora d’aquests vincles afectius. Faedora de moltes altres coses que no es queden únicament en l’espai expositiu, sinó que també es projecten en un futur, sota altres formes, mutant cap a altres disciplines i contaminant altres trobades i preguntes.

Dins d’una institució com el MACBA que s’enuncia aquest 2023 com el “Museu possible”, com d’important és per a tu el posicionament polític i social a l’hora de generar possibilitats de circulació de les arts anés dels marcs espacials establerts?

Crec que és fonamental entendre el comissariat i sobretot el rol d’un museu, com una plataforma per al desenvolupament de massa crítica, és a dir, un lloc que es converteix i és una eina per a poder pensar, poder sintetitzar, poder problematizar, poder afirmar, per al consens però també per al dissens. Per tant, ha de ser un espai de gran llibertat. En el marc de la ideal del museu possible, conjugat per l’actual directora Elvira Dyangani Gosi, es proposa entendre el museu com un capital simbòlic que desborda les exposicions, i que es compon de moltes altres activitats i maneres de fer tant internament com externament. Al meu entendre, el que proclami, secundi, proposi un museu, té una gran  responsabilitat i hagués de ser un lloc inclusiu que abraci discursos que al llarg de la història han quedar per fora. Per tant, sento que el MACBA, avui dia, es presenta com un museu que abraça allò que és liminal, debat altres formats, proposa altres perspectives que ens fan pensar i repensar, i d’alguna manera donar-nos eines per a estimular un pensament crític.

Al meu entendre, el que proclami, secundi, proposi un museu, té una gran  responsabilitat i hagués de ser un lloc inclusiu que abraci discursos que al llarg de la història han quedat fora.

Ens interessa el col·lectivisme com a aproximació a les arts, i com a força motriu en els nous models de gestió cultural, és una cosa que tenen en compte a l’hora de desenvolupar els teus projectes expositius?

Sí, ho tinc en compte. La recent exposició, “María Teresa Hincapié. Si aquest fos un Principi d’Infinit”, és un clar exemple. La recerca partia d’un arxiu d’una artistaque va morir en 2008, però que s’ha  anat nodrint de testimonis orals, amics de l’artista, que ens han donat més informació i han anat alimentant i produint més el material per a  la recerca. Decidim convidar a altres artistes vius a dialogar amb aquest arxiu o aquesta pràctica de María Teresa. D’aquestes invitacions sorgeix l’obra performativa desenvolupada per María José Arjona,titulat: “En silencio pero juntos”. La seva proposta es vertebra a través d’una invitació quina li fa a diversos performers perquè habitin el  museu durant els cinc mesos d’exposició, per tant, cada vegada hem afegit més gent que ha participat en el projecte. D’aquesta manera, s’ha creat una petita comunitat que ha treballat conjuntament en el desenvolupament d’una obra que mutava constantment al mateix temps que ha pensat en l’exposició al mateix temps que passava. Això ens ha permès treballar en xarxa amb aquest col·lectiu per reflexionar sobre el que estàvem fent en aquest moment o decidir com enfocar-nos. Ha estat una oportunitat molt especial el poder formar part d’aquesta  petita comunitat que s’ha allargat en el temps i veure com no sols ha dialogat amb el MACBA, sinó també amb el públic, que també ha passat a formar part d’això. És important la polifonia de veus de diferents agents i actors en un procés curatorial i, en aquest cas, en un procés que involucra una exposició.

Moltes de les alumnes del Màster de Gestió Cultural avui dia estan abordant treballs curatoriales en museus, fundacions i altres institucions, com creus que dialoga la pràctica d’una gestora cultural amb la d’una comissària d’art?

Crec que té molt a veure, quan realitzes una curadoría, estàs fent una exposició, estàs gestant alguna cosa culturalment. En conseqüència, tota la part de gestió és fonamental perquè pugui funcionar tot l’engranatge. Tenint nocions de com fer aquesta gestió, permet qüestionar els models de fer, potser imposats per una tradició que de sobte poden ser fets d’una altra manera. Per tant, qualsevol curadoría implica uns treballs administratius, uns treballs de coordinació, de gestió que també són polítics i haurien de ser concordes amb el que promou aquesta recerca.

I finalment, com creus que la formació en Gestió de la cultura i les arts pot contribuir al treball de comissariat en els museus actuals?

Crec que qualsevol treball comisarial necessita una gestió cultural, necessita una gestió d’aquesta exposició, d’aquesta publicació o d’aquest programa públic que es farà.  Per tant, la gestió de la cultura i les arts permet tenir eines i un llenguatge determinat. Hi ha diverses tasques que poden derivar-se de la curaduría,  com per exemple buscar patrocini, presentar el projecte a un patronat,a un equip directiu, buscar itineràncies, conversar amb comunicació,  fer un pla estratègic, per tant, aquesta formació sempre és complementària. Sempre tendeixo a pensar que com més coneixement, més possibilitats. Jo mateixa, quan vaig estudiar, vaig fer un màster de Teoria de l’Art Contemporani en Goldsmiths University i el vaig complementar amb un Màster de Gestió Cultural en Birckbeck Univerity. Sent interessant aquesta unió, existeixen molts altres camins que pot portar a comissariar i a treballar en el món de la gestió cultural.