Entrevista a l’alumni del Màster Gestió Cultural UOC Aina Ferrero Horrach

Aina Ferrero Horrach (Palma, 1985) és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de les Illes Balears. També va assistir a la Universitat La Sapienza a Roma i la Universitat Complutense a Madrid. Va obtenir el Premi a l’Excel·lència en l’Acompliment Acadèmic en finalitzar els seus estudis. Màster en Mercat de l’Art i Valoració (Institut Superior d’Art de Madrid) i Màster en Gestió Cultural (UOC). Va treballar en el Departament d’Acció Cultural del Museu Jeu de Paume de París en 2015 i va posar en marxa el seu propi projecte de gestió cultural (Ciceró dArt), també en 2015. Va rebre el Premi Ciutat de Palma en 2016 en la categoria d’Humanitats. Actualment treballa com a Directora del Museu del Calçat i Indústria d’Inca, com a crítica d’art del Diari de Mallorca i també com a professora d’Art del segle XIX i Museografia i Museologia en la Universitat de les Illes Balears. A més, actualment està escrivint la seva tesi doctoral sobre recerca d’audiències de museus com a eina per a la mediació cultural.

Com presentaries el Museu del Calçat i de la Indústria a actuals estudiants del Màster en Gestió Cultural de la UOC i la UdG?

El Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca (Mallorca) és un museu que pot exemplificar bé el procés viscut per molts museus del segle XXI que han entès que, per a justificar la seva supervivència en l’actualitat, és necessari – sense oblidar-se de les seves funcions bàsiques – reforçar el seu rol social mitjançant propostes participatives, inclusives i diverses.

El Museu va ser inaugurat en el 2010 en un moment crític per al lloc on se situa. Inca, una ciutat de tradició industrial sabatera des del segle XIII, veia com moltes fàbriques de calçat acabaven tancant després de constatar el fracàs dels programes europeus de reforç a l’activitat industrial que s’havien implementat en els anys previs.

A pesar que feia dècades que s’havia estat parlant de la necessitat que Inca comptés amb el seu propi museu, quan aquest finalment es va inaugurar, es va percebre com un fracàs de la indústria que s’havia de “acontentar” amb un museu que recordés el seu passat.

Per a propiciar un canvi de percepció del Museu, en 2017 es va dur a terme un extens estudi de públic entre els habitants del municipi i els visitants del Museu, els resultats del qual van ser utilitzats per a reinaugurar l’exposició permanent a la fi de 2018 i iniciar una programació en equilibri entre les veus internes i externes de la institució. El resultat, avui dia, és un museu construït “des d’i per a la comunitat”, en línia amb els postulats de la Sociomuseología, sorgida a mitjan anys 80 com una evolució de la Nova Museologia.

Quin és el premi que ha rebut el Museu del Calçat i de la Indústria l’any 2022?

El Museu ha rebut el European Museum of the Year Award Silleto Prize (EMYA 2022), que reconeix la implicació i compromís de la institució amb la seva comunitat. Com resa la informació oficial del premi: “A mesura que augmenta la cerca d’una participació democràtica i cultural en la societat en general, augmenten en conseqüència les obligacions dels museus de satisfer les creixents necessitats i expectatives de les seves comunitats per a una participació directa en tots els aspectes de la planificació, el desenvolupament, la gestió i l’execució de les activitats quotidianes del museu. i projectes especials”. Així doncs, el jurat va reconèixer l’estudi de públic dut a terme en el Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca, i que es tracta d’una institució “centrada en les persones, amb un pressupost molt baix però amb un gran cor, molta energia i una participació activa de la comunitat local. Com a exemple de museu, es destaca per la seva història personal de resiliència, ja que va aconseguir revertir el seu futur sense esperança en un nou camí de creixement gràcies al suport local. Demostra notablement com el treball intergeneracional i la transmissió de coneixements i habilitats a les generacions més joves poden inspirar i fomentar un renaixement de les tradicions artesanals, centrant-se en la història i la fabricació del calçat i la fabricació de calçat”.

Per què és important el premi?

La importància d’aquest premi radica en la convicció que, un dels camins a seguir pels museus del segle XXI troba gran part dels seus fonaments en els postulats de la Sociomuseología (també coneguda com a Museologia Social). A nivell particular, aquest premi ha significat per al Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca el reconeixement internacional a un esforç dut a terme des d’una escala local però amb vocació global. De fet, és el reconeixement al treball de tants museus locals que, com el nostre, han de fer de la creativitat el seu major recurs.

Rebre aquest premi a Estònia, de la mà d’una de les més prestigioses organitzacions museístiques a nivell europeu, ha suposat una visibilitat inimaginable anys enrere per al nostre Museu, que sens dubte, ha vist augmentades les seves visites de manera exponencial, i ha rebut, des de llavors, nombroses propostes de cessió de nous objectes per a la seva col·lecció provinents dels habitants de la localitat.

Quin és el teu rol dins del Museu del Calçat i de la Indústria?

Soc la directora del Museu. El treball des de 2017 – quan vaig iniciar la meva marxa com a directora-, ha estat, entre altres coses, construir ponts amb la comunitat en la qual s’alberga el Museu perquè s’entengui que aquest pot ser una proposta extraordinària per a ajudar a incentivar novament el sector del calçat, ser una eina d’acció social, proposar una perspectiva de turisme cultural mai vista en el municipi i, a conseqüència de tot això, afavorir al benestar socioeconòmic de la localitat.

Com vas arribar allà?

Es va convocar un concurs de projecte per a la gestió del Museu. Malgrat l’esforç que suposa realitzar un projecte d’aquestes característiques, cal prendre-s’ho com una necessària inversió professional de la qual sempre pots enriquir-te.

Com va ser la teva experiència com estudiant del Mestratge de Gestió Cultural de la UOC i la UdG?

Va ser una gran experiència. Moltes vegades conto que va ser la UOC la que em va ensenyar a realitzar projectes professionals que, sens dubte, m’han servit per a aconseguir molts assoliments en la meva carrera. En el nostre camp, la gestió cultural, és absolutament imprescindible saber fer un bon projecte que destaqui d’entre altres propostes per a aconseguir un determinat encàrrec o treball. Ha estat el meu cas i estic agraïda per això.