El museu a casa 2.0 – Antoni Abad: Sísif, 1995

Antoni Abad ha estat un dels pioners a experimentar amb el net.art a Espanya, com ho demostra la seva videoinstal·lació Sísif, creada el 1995, basada en el mite de Sísif.

El títol de la peça fa referència al mite clàssic grec en què el Sísif és castigat per tota l’eternitat a empènyer una gran pedra costa amunt per un vessant costerut, però abans d’assolir el cim del turó la pedra cau sempre cap avall , i Sísif ha de començar de nou des del principi.

En aquesta videoinstal·lació, la imatge d’un home d’atributs clàssics s’enfronta amb la seva duplicació especular. Aquests cossos masculins nus, que remeten amb insistència a l’estètica i al pensament de l’antiguitat grecollatina, són en aquesta peça un joc de virtualitats, habitants d’un univers de pura immaterialitat.

A la versió en línia, un servidor era al Museu d’Art Contemporani de Barcelona i l’altre al punt de la terra oposat, al Museu de Wellington, a Nova Zelanda. En accedir a la pàgina web d’aquest projecte, encara operativa (https://sisif.hangar.org/indexv.htm), tenim dues opcions: prémer a Europa o a Oceania.

Depenent de la que escollim, se’ns obre, en una nova finestra, la imatge d’un home estirant una corda. Si a continuació triem l’altra opció, se’ns mostra el mateix home, estirant la corda en sentit contrari, de manera que, en contraposar les dues finestres, podem veure els homes estirant la corda, simètrics, com si estiguessin enfrontant-se a un mirall.

A Sísif s’anul·la el temps, no hi ha principi ni final, i els cossos queden en suspens. Juga a més amb el tradicional tema del doble. Al dispositiu d’imatges especulars es torna a posar en dubte la figura humana i la seva centralitat en la constitució de l’espai des del qual s’articula el coneixement. Abat qüestiona, mitjançant la figura masculina, la sobredeterminació de l’home sobre la història del pensament occidental.

Una versió contemporània del càstig, la trobem al relat Sísif d’Albert Camus, publicat el 1942. L’escriptor francès, a partir de la filosofia existencialista, recorre al mite clàssic per aprofundir en el concepte d’absurditat i l’utilitza com a metàfora de l’esforç inútil. i incessant de l’home.

–

Joan Campàs i Montaner