El museu a casa 2.0 – Heath Bunting: King’s Cross Phone In, 1994

El projecte King’s Cross Phone In del 1994 va consistir a publicar, al lloc web de Heath Bunting, Cybercafe.org, fundat el 1992, els números de telèfon de les 36 cabines telefòniques públiques de l’estació King’s Cross de Londres,

i convidar a tothom a telefonar-hi el 5 d’agost a les 18 h., animant els internautes a fer una de les coses següents:

«(1) telefonar a un o més números i deixar que el telèfon soni una estona i després penjar;

(2) telefonar a aquests números segons un cert tipus de patró;

(3) telefonar i parlar amb una persona prèviament acordada o inesperada;

(4) anar a l’estació de Kings Cross i observar la reacció/resposta del públic als telèfons i converses;

(5) fer alguna cosa diferent.»

Quan va arribar el 5 d’agost, Bunting va anar a King’s Cross per atendre trucades telefòniques. Molta gent va trucar i ell va ser testimoni de com els transeünts casuals entaulaven converses amb estranys que potser es trobaven a l’altra banda del món. El projecte va reunir persones, encara que només fos per uns moments breus, per crear una xarxa a través del mitjà de comunicació dels telèfons. L’estació de tren es va transformar en una plataforma d’art i els desprevinguts viatgers i treballadors de la zona es van convertir en el públic.  Aquest és un exemple primerenc d’una flaix mob (una mobilització espontània) i d’instigar l’acció a través d’un mitjà que aleshores era passiu.

En designar hora i data per a què els telèfons comencessin a sonar, va irrompre en la rutina del lloc, aconseguint que qui respongués al telèfon pogués comunicar-se amb persones de tot el món, orquestrant un musical telefònic en un centre de transport públic i de rodalies, i reconfigurant auditivament i socialment l’espai públic.

La ràpida difusió de números a través de la Xarxa va significar, cosa que és encara més inusual, que moltes trucades provinguessin de països com els Estats Units i Austràlia. D’aquesta manera Bunting va aconseguir configurar l’espai públic de manera aural i social, i va transformar l’estació de tren en una plataforma d’art, i els desprevinguts viatgers i treballadors de la zona es van convertir en el públic. Algunes preguntes que ens planteja aquesta obra són: Qui és l’artista? Bunting és definitivament el facilitador, però és l’autor de tot el projecte? Qui és el públic? Qui l’audiència? En definitiva, què és i on és l’obra d’art?

–

Joan Campàs i Montaner