Especial Picasso (7) – Parade

Dins l’evolució artística de Picasso es dona, durant la I guerra Mundial, un punt d’inflexió amb la seva col·laboració amb el món del teatre i, en particular, del ballet Parade. 

Amb música de Satie, argument de Cocteau, coreografia de Massine, escenografia i vestuari de Picasso, «Parade» va ser, en diversos sentits, el primer ballet modern.

Picasso hi va presentar una nova manera de veure l’escenari i el vestuari, mentre que Satie va incorporar a la seva partitura hèlixs d’avions, teletips de telegrama i altres aparells sorollosos. La coreografia de Massine al·ludia a la comèdia, a la farsa moderna.

De què tracta Parade? Tres directors intenten atraure un públic cap a la seva carpa amb tres actes: un prestidigitador xinès, una petita nord-americana i dues acròbates. Però cap dels tres números fa que la gent pagui per veure l’espectacle principal i al final, tant directors com actors es desplomen, completament esgotats.

El ballet “Parade”, de la companyia de dansa dels “Ballets Russos” de Serguei Diàghilev, es va estrenar el 18 de maig de 1917 al Théâtre du Châtelet de París i posteriorment, el 10 de novembre, es va presentar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Picasso, que va acceptar l’encàrrec de crear el vestuari i els decorats de l’obra, s’enfrontava, pels anys 1916 i 1917, a un nou repte artístic que el va portar a substituir gradualment el moviment cubista, del qual n’era l’instigador i el màxim exponent , per un estil neorealista absolutament inesperat en la seva trajectòria.

El teló de fons que va pintar a Itàlia, on s’havia traslladat amb la companyia de dansa, és la primera i monumental mostra d’aquesta nova plàstica. El vestuari i el decorat, marcats per la presència de les formes volumètriques que caracteritzaven els personatges dels dos managers, mostren la continuïtat amb el cubisme. El conjunt és, doncs, una obra de transició, en què s’uneixen els èxits cubistes que va assolir l’artista malagueny i les seves investigacions cap a un art més realista que començava a tenir una forta presència a les seves composicions.

La finalitat de “Parade” no era mostrar els espectacles que es veien als circs, barraques o places convertides en un improvisat teatre. Conceptualment, no era la translació d’una parada-espectacle al teatre, sinó una reflexió sobre la llunyania entre aquest món ambulant i la realitat quotidiana de la majoria dels espectadors. Mostrant les activitats dels personatges protagonistes, els seus números, doblement fora del seu àmbit, és a dir, fora de la carpa i fora del carrer (al teatre), Picasso apropava la realitat d’aquests personatges a l’espectador presentant les persones que hi havia al darrere .

“Parade” va significar un revulsiu al món artístic des de tots els punts de vista, plàstic, musical, narratiu i coreogràfic i, per aquest motiu, va provocar un escàndol que el va precedir en totes les seves representacions.

–

Joan Campàs i Montaner