Per què parlem de resiliència en parlar d’adopció

Marta Reinoso Bernuz, professora del màster universitari en Psicologia infantil i juvenil: tècniques i estratègies d’intervenció

“No som pàgines en blanc, tal i com haguéssiu volgut.
Sinó que en adoptar-nos, vau adoptar també el nostre passat”
Saroo, protagonista de la pel·lícula Lion

Les tres perspectives del triangle de l’adopció (persona adoptada, família biològica i família adoptiva) s’aborden a la pel·lícula Lion, que vaig tenir l’oportunitat de comentar amb la Dra. Meritxell Pacheco al darrer cinefòrum dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació. La Dra. Pacheco és professora de Psicologia i Ciències de l’Educació i l’Esport de Blanquerna (URL) i psicoterapeuta experta en adopció. La temàtica de la pel·lícula i el debat posterior que vam mantenir entronca amb alguns dels continguts que s’aborden al màster universitari en Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d’Intervenció, que la UOC comença a impartir el pròxim mes d’octubre de 2017.

La pel·lícula –basada en fets reals– tracta l’adopció com una mesura de protecció que pot tenir un important efecte reparador, afavoridor de la salut i el benestar. Tanmateix, és evident que el desenvolupament dels adoptats no està exempt d’importants reptes, ja que afronten situacions especifiques que no són habituals i que poden generar dificultats. D’aquí la importància de realitzar un acompanyament i un seguiment continu i acurat.

Repasso alguns dels principals temes tractats al debat:

– L’empremta dels primers anys de vida

Les primeres relacions afectives són cabdals per al desenvolupament i la socialització de la persona. L’ésser humà neix profundament immadur i fràgil i la família constitueix l’embolcall sostenidor que ofereix protecció, suport i ajuda. És en aquest espai físic, emocional i simbòlic que l’infant pot anar madurant i prenent consciència de sí mateix/a i del món que l’envolta.

En els infants adoptats, les possibles experiències adverses viscudes a l’inici de les seves vides (maltractament, abandonament, institucionalització prolongada, malnutrició, etc.) constitueixen situacions estressants i d’alt risc. Molts d’aquests nens i nenes tenen dificultats per adquirir una base de seguretat, ja que aquesta es desenvolupa a partir de la satisfacció de les necessitats bàsiques, la qualitat i continuïtat de les relacions primerenques i l’estabilitat de l’entorn, aspectes que s’han vist greument compromesos en el seu cas.

– Família adoptiva i cicle vital

L’adopció i la vivència de noves experiències positives en el sí de la família adoptiva posa en funcionament una sèrie de mecanismes de protecció capaços d’esmorteir l’impacte de l’adversitat inicial i redirigir cap a l’adequació una trajectòria evolutiva prèviament amenaçada. En aquest procés de canvi i acoblament, la possibilitat de vinculació i reparació passa per l’experiència de confiança bàsica, que es genera a partir de l’exercici de les funcions parentals en termes de calidesa, contenció, sensibilitat, flexibilitat, suport incondicional i dedicació.

De fet, adaptar-se a l’adopció s’entén com un procés continu i gradual, ja que en cada etapa del cicle vital es plantegen nous desafiaments, i la manera com la família adoptiva els encari exercirà gran influència en l’adoptat/da. La resiliència individual i familiar ―entesa com la capacitat per adaptar-se al canvi, tolerar l’ambigüitat i la incertesa, mantenir unes expectatives realistes i esperançadores, mobilitzar els recursos necessaris, elaborar les pèrdues i dotar de sentit les experiències― és el que explica l’èxit del procés adoptiu i l’assentament de la filiació adoptiva.

– Comunicar-se sobre l’adopció

En la mesura que la família adoptiva se senti còmoda parlant de tot el que envolta l’adopció, més còmode se sentirà l’adoptat/da. Diverses investigacions mostren que la comunicació adequada i fluida en relació els orígens contribueix al desenvolupament saludable de la identitat, reforça els  llaços de pertinença i consolida els vincles.

Cal ajudar als infants i joves a enllaçar les experiències de vida, de manera que puguin construir una història ordenada i lligada, amb una continuïtat i un sentit global. La manera en que l’adoptat/da va entenent i assimilant la seva història està molt relacionada amb la forma de percebre l’entorn, de mostrar-se als altres i relacionar-s’hi, d‘estar satisfet amb sí mateix/a i, també, d’aprendre.

– Comprendre l’adopció i la cerca dels orígens

La construcció de la identitat, vinculada a l’adopció i els orígens, és clau en tota persona adoptada i és una de les qüestions principals. A partir de la mitjana infància i sobretot en l’adolescència, amb la major comprensió del significat i les implicacions de l’adopció ― i amb la consegüent necessitat d’elaboració de la dualitat abandonament-adopció i la doble identificació (filiació biològica i filiació adoptiva)―, els interrogants sobre la pròpia identitat i la pertinença familiar augmenten. Llavors és important validar i normalitzar l’interès i la curiositat: les preguntes relatives als pares biològics, el país de naixement i les circumstàncies relacionades amb la seva adopció són naturals i formant part del procés de créixer.

D’altra banda, la desconeixença de certs fets ocorreguts en edats primerenques pot impulsar la recerca dels orígens en moments vitals clau. Per a l’individu, aquesta cerca suposa una exploració necessària derivada de la voluntat de saber més de sí mateix i d’establir ponts entre passat i present. Convé que aquest procés es desenvolupi gradualment i sempre d’acord amb les característiques i necessitats de la persona adoptada, a fi d’assegurar que compta amb els recursos suficients per anar elaborant i assimilant el que vagi esdevenint.

Referències:

Brodzinsky, D.M., Schlechter, M. i Marantz Henig, R. (2011). Soy adoptado. Barcelona: Editorial Grupo 5.

Juffer, F., Van IJzendoorn, M. H. i Palacios, J. (2011). Recuperación de niños y niñas tras su adopción. Infancia y Aprendizaje, 34(1), 3–18.