Per què les patologies del llenguatge disposen d’un nou dia de sensibilització

22 setembre, 2017

Alfonso Igualada Pérez, director del Grau de Logopèdia i membre dels grups de recerca GRECIL i GREP.

Per primera vegada, el 22 de setembre de 2017 se celebra el dia de la sensibilització envers el Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL), en anglès ‘Developmental Language Disorder’ o DLD. A banda de donar a conèixer una patologia clau que cal detectar als entorns educatius, terapèutic i mèdic, també se celebra la creació d’una nova terminologia diagnòstica.

El Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge afecta aproximadament dos infants de cada aula escolar, segons un estudi epidemiològic realitzat al Regne Unit (Norbury et al., 2016) que apunta, a més, que el 7,5 % pateix TDL sense una afecció biomèdica associada. És a dir, sense concurrència d’altres condicions com ara la síndrome de Down, el trastorn de l’espectre autista o afectacions neurològiques del desenvolupament.

És clau saber que el TDL pot tenir un impacte sever en els següents aspectes del dia a dia:

– Comunicació amb els altres.

– Dificultats de lectura i en la progressió acadèmica.

– Deteriorament de les habilitats socials amb coetanis.

– Dificultats d’inserció laboral en posicions de treball qualificat.

– Risc de depressió.

Veure ‘fact sheet’ a la web de la campanya RADLD.

Una discapacitat oculta

Una dificultat per diagnosticar el Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge és que la poca facilitat per parlar als primers anys de vida no es consideri preocupant i, com a conseqüència, es trigui a reaccionar. I, a més, per identificar-lo com a trastorn cal l’avaluació d’un professional de la logopèdia, poc freqüent als serveis públics educatius i medicoterapèutics.

El reconeixement de l’expressió Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge és un primer pas per millorar la diagnosi i el tractament. La terminologia s’ha definit seguint un procediment científic (mètode Delphi), resultat del consens d’experts en logopèdia, psicologia, educació, medicina, audiologia i representants d’associacions de persones amb patologia del llenguatge (veure CATALISE: A Multinational and Multidisciplinary Delphi Consensus Study. Identifying Language Impairments in Children i cols., 2016).

Les darreres setmanes, un gran nombre  de professionals i familiars s’han subscrit a diverses incitatives impulsades a les xarxes socials per la campanya RADLD, que busca conscienciar la societat sobre aquest trastorn (Raising Awareness of Developmental Language Disorders) (Veure @RADLDcam i l’etiqueta #DLD123 a  Twitter i els enllaços de la campanya RADLD).

Més enllà de la terminologia

La diversitat de terminologies utilitzades per referir-nos al Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge dificulta la comunicació sobre el tema i aporta complexitat a la recerca, a l’hora de comparar resultats que ajudin a millorar la seva detecció, avaluació i tractament. Però també limita els infants (i els adults) a accedir als recursos necessaris per a progressar en la seva competència comunicativa i lingüística. En estudiar-lo, s’ha anomenat de diverses maneres: el terme més recent, i que encara s’utilitza amb freqüència al nostre context, és Trastorn Específic del Llenguatge (TEL) (en anglès ‘Specific Language Impairment’ o SLI), però també ha rebut el nom de disfàsia del desenvolupament o trastorn primari del llenguatge.

És a dir, un tipus concret d’etiqueta diagnòstica –i la seva caracterització als manuals diagnòstics– fa que les polítiques d’atenció educativa, terapèutica i mèdica puguin incloure o no als seus procediments una persona amb dificultats reals del llenguatge i la comunicació. Mentre que si ens basem en les evidències científiques de l’estudi CATALISE i les aportades pels experts en les patologies del llenguatge (com ara l’American Speech-Language-Hearing Association), trobem que es recomana l’ús d’un terme que obri i inclogui la diversitat de patologies a un espectre més ample.

Per què trastorn de ‘desenvolupament’ i no ‘específic’

Amb l’ús de la nomenclatura TDL es pretén ampliar l’espectre de funcionalitat lingüística a un paraigua més ample de l’epidemiologia de les patologies del llenguatge, amb l’objectiu de comunicar-nos millor i donar accés als serveis a totes les persones amb dificultats del llenguatge.

En infants i adults, el TDL es caracteritza  per la presència persistent de dificultats del llenguatge, que afecten les seves activitats quotidianes en absència d’una condició biomèdica específica. S’inclou un ample rang de dificultats relacionades amb les habilitats del llenguatge en àrees com ara la morfosintaxi, la semàntica, l’ús del llenguatge (pragmàtica), els sons de la parla, els processos necessaris de memòria de treball o  les habilitats per produir paraules. L’etiqueta TEL restringeix la definició d’aquestes dificultats als infants que no tenen altres impediments associats de tipus cognitiu o motriu (per aquest motiu l’etiqueta ‘específic’) i es limita a certs barems d’especificitat, que bàsicament s’han restringit per motius de control de la recerca.

Per contra, a mesura que s’avança en el coneixement, cada cop és més obvi que aquestes dificultats del llenguatge coexisteixen, per exemple, amb certes dificultats d’atenció o de coordinació motora. Per tant, cal obrir l’etiqueta diagnòstica i la seva caracterització per evitar excloure del tractament els casos que cauen en un buit i que tenen dificultats reals i persistents del llenguatge.

(Visited 7 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Logopeda, Doctor en Ciencias del Lenguaje. Director del grado de Logopedia UVic-UCC, UOC y profesor de los Estudios de Psicología y Ciencias de la Educación de la UOC. Investigador del grupo GRECIL.