Nens i nenes hiperregalats que pateixen la tirania de l’objecte

Com cada any, arriba Nadal, ocasió propícia per als regals, especialment per als nens i adolescents. En societats del benestar com la nostra (encara que aquest benestar no sigui per a tots), sembla fins i tot una obligació i un ritu social que ningú no pot eludir. Estem, doncs, a l’era dels nens i nenes hiperregalats, d’acord amb tota la resta de declinacions de l’híper: activats, connectats, sexualitzats, consumidors.

És inevitable? Potser, però cadascú pot triar les maneres de regalar. Rebre massa regals és degradar el do –això és un regal, una cosa que es rep d’un altre– a un objecte de consum, i de passada es rebaixa l’amor, sempre present al do. El psicoanalista deia Jacques Lacan que l’amor és donar allò que no es té. Frase enginyosa que recull alguna cosa d’aquell saber popular que proclama que el que importa és el detall. Donar allò que no es té (la clau de la felicitat i la vida) és reconèixer la nostra mancança i oferir-la a l’altre com un do.

Un veritable regal és una cosa que un, que no està molt sobrat, dona a un altre que es troba a faltar. Com aquell amic o aquell familiar que ens ajuda quan ho necessitem, encara que li costi un esforç. O, com el nen/a que lliura alguna cosa que ha fet a classe com a regal per als seus pares.

Un regal no és un objecte i, a més, l’acumulació de regals impedeix apreciar-ne els detalls i reforça encara més la insatisfacció. El capitalisme pulsional en què vivim ens proposa la seva solució easy: consumir fins a afartar-nos, per oblidar la causa que ens guia a la vida. Com passa amb la seva icona clàssica, la Coca-Cola, n’hi ha prou que un begui una mica perquè la set es renovi i s’eternitzi.

Un jove pacient ve a la sessió malhumorat perquè acaba de comprar un videojoc molt desitjat, i mentre torna a casa rep un missatge de la companyia del joc que li recorda que aviat sortirà una nova versió. D’aquesta manera, l’interval de satisfacció del seu joc està a punt de caducar i de nou la insatisfacció el collarà per adquirir el proper i renovar-ne el desig… De consum. A diferència d’altres generacions precedents, on els regals eren comptats i el seu gaudi -per tant- més llarg, ara els nens i nenes pateixen la tirania de l’objecte que els empeny a demanar i demanar sempre una vegada més…

Per això, els adults creiem que prefereixen abans rebre que donar, quan en realitat és el contrari, encara que segons la invasió publicitària sembli insòlit. Els nens prefereixen donar, ensenyar, mostrar. El que passa és que de vegades confonem la demanda, allò que ens demanen, amb allò que desitgen. Algú pot demanar una joguina o un cafè, quan el que voleu s’acosta més a una estona de joc o una conversa, que a la possessió d’un objecte.

D’altra banda, l’acumulació d’objectes a la vida dels nens del segle XXI (joguines, activitats, gadgets, fins i tot de vegades medicaments) impedeix, més que afavoreix, el desenvolupament de la invenció i del pensament. Per crear cal el buit, l’interval entre un moment i un altre, la possibilitat de tenir així una veritable experiència de satisfacció i de coneixement.

Alguns creuen que la solució implica posar massa èmfasi a la utilitat, com si regalar fos un deure de qui ho fa i una necessitat de qui el rep. Un regal no ha de ser productiu, n’hi ha prou que alimenti el desig i permeti imaginar i gaudir d’una altra cosa, diferent de la rutina.

Algunes idees per regalar:

1. Una entrada al teatre, al circ, un passeig a un lloc especial, no són necessaris però aviven la curiositat
2. Un llibre convida a conèixer històries, països i personatges, obre perspectives i fa néixer vocacions de tota mena
3. Alguna cosa per fer servir cada dia (roba, sabates, complements…).
4. Els seus desitjos també compten i un regal és una ocasió per tenir-los en compte, sense més consideracions que les limitacions que cadascú té.

I, encara que això que els proposo no entra a la coneguda regla dels 4 regals, si volen provar amb un nou regal, provin amb l’objecte ‘res’, un objecte que requereix per al seu gaudi, això sí, temps i la companyia d’algú, dos ingredients bàsics. Potser al principi el regalat s’enfadi, però donin-li una mica de temps i comprovaran els seus efectes.

José Ramón Ubieto. Psicoanalista. Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l´Educació. Autor de Niñ@s híper. Infancias hiperactivas, hiperconectadas e hipersexualixadas (Ned, 2018)