La justícia afectiva i l’ideal de l’escola inclusiva

7 novembre, 2022
justícia afectiva Imatge de rawpixel.com a Freepik

Com ens ho fem per fer habitable l’escola? En el moment que es passa per les aules de qualsevol institució educativa, es produeixen forçosament processos de subjectivació a partir d’elements micropolítics que marquen el que ha de ser considerat valuós i desitjable i el que no, reconeixent l’èxit d’alguns enfront del fracàs de molts altres, distribuint, per tant, de forma desigual les relacions d’afectivitat que uns i altres acabaran rebent a l’escola. Rodolfo Cruz, professor de la Universidad Popular Autónoma del Estado de Puebla de Mèxic proposa, en un article recentment publicat a la Revista Latinoamericana de Estudios Educativos,[1] la idea de justícia afectiva per fer més habitable l’escola. Aprofitarem les seves reflexions per vincular aquesta idea amb els reptes i incerteses que planteja l’escola inclusiva.

Què és la justícia afectiva?

La justícia afectiva és una condició que ens obliga a aterrar la pregunta sobre el sentit de l’educació a l’espai de l’escola, és a dir, al lloc físic, material i geogràfic on es posen vertaderament a prova els nostres ideals sobre l’educació; entre ells, l’ideal de l’educació inclusiva.

Estar a l’escola -ens diu Rodolfo Cruz- implica “ser” a l’escola. I, com és un a l’escola? Històricament, un és a l’escola en funció de la seva intel·ligència i la seva capacitat d’adquirir sabers, destreses i formes de comportar-se d’acord amb les tecnologies desplegades per l’aparell escolar que determinen qui pot esdevenir un alumne d’èxit o, per contra, un fracassat, algú poc valuós per aquest món.

Reconèixer les contradiccions internes de l’escola pel que fa a la distribució afectiva del que es considera valuós i desitjable és un primer pas per apropar-nos al sentit de la justícia afectiva.

“Tot acte d’inclusió -ens diu de nou Rodolfo Cruz- implica, de forma simultània, una exclusió. No són termes oposats, sinó constitutius. Quan s’assenyala la forma desitjable i mínima de ser i estar en el món, de forma immediata s’ubica el que és negat, l’indesitjable, l’inadequat”. Això ho veiem cada dia a l’escola, però també som testimonis de com l’inadequat, l’indesitjable, el que no s’espera que succeeixi a l’escola violenta, distancia, segrega i aïlla. Negar-ho és autoenganyar-se. Reconèixer les contradiccions internes de l’escola pel que fa a la distribució afectiva del que es considera valuós i desitjable és un primer pas per apropar-nos al sentit de la justícia afectiva. Fem l’escola habitable quan, partint d’aquestes contradiccions, som capaços de travessar-les i crear les condicions perquè tothom sigui rebut amb hospitalitat. La noció de justícia afectiva tracta de fer habitable l’escola per a tothom.

Els reptes de l’escola inclusiva

Parlar d’inclusió qüestiona, per tant, el que té valor a l’escola. La justícia afectiva implica, llavors, donar valor i acollir el que ara no en té o se’ns presenta com a indesitjable. Per fer-ho possible, cal qüestionar alguns elements que determinen el que té valor i el que no. Són elements que, com dèiem al principi, tenen efectes en les subjectivitats. Rodolfo Cruz ens en recorda alguns. Per exemple, el fet d’haver naturalitzat l’espai de l’aula com un compartiment estanc organitzat per nivells, tancats, on els alumnes passen molt temps junts. O l’organització dels grups per edats, en els quals s’imposa la lògica de la comparació entre iguals sota criteris evolutius de normalitat cognitiva i psicològica. O el dispositiu de l’avaluació escolar a partir de la qual es classifica els estudiants exitosos d’aquells que no ho són. O la selecció dels continguts escolars, els temes, les situacions, els exemples, les metodologies didàctiques que es troben en la base -tal com ens van ensenyar Bourdieu i Passeron- de la reproducció social.

Tots aquests elements distribueixen el que és valuós i el que no ho és a l’escola, exercint una violència relacional que travessa les subjectivitats i les interaccions a l’hora de distribuir els afectes de forma desigual.

Parlar d’inclusió a l’escola és qüestionar tot el que hi té valor

Potser aquesta violència relacional, en qualsevol acte educatiu, serà sempre inevitable. Però parlar d’inclusió a l’escola qüestiona tot això; ara bé –i cal subratllar-ho-, no ho resol. No som tan il·lusos. Tanmateix, el fet de qüestionar-ho ens permet preguntar-nos com fer habitable l’escola perquè el que succeeixi en ella fixi sentits als estudiants més enllà de la lògica de l’èxit o del fracàs a partir de la qual es dictamina la vàlua i el nivell d’afectivitat que un mereix. Separar la lògica del rendiment de les diferents formes de ser i d’estar a l’escola construeix una micropolítica escolar habitable. És un gest de justícia afectiva al qual ens interpel·la l’escola inclusiva.

 

 

Referències

[1] Cruz, R. [Rodolfo] (2022). Justicia afectiva: micropolítica y construcción de una habitabilidad escolar. Revista Latinoamericana de Estudios Educativos, 2(3), 15-40.

https://doi.org/10.48102/rlee.2022.52.3.507

(Visited 21 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.
Comentaris
Deixa un comentari