Joves amb depressió i realitat virtual: una nova proposta terapèutica

6 octubre, 2022
joves amb depressió Imatge d’Erin Li a Pexels
Adrián Montesano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació

Segons l’OMS, prop del 5 % de la població mundial pateix aquesta malaltia, i la xifra arriba fins al 6,4 % en el cas d’Europa, segons un estudi del 2021 publicat a la revista The Lancet. Es tracta d’un problema de salut de primer ordre que la pandèmia ha posat d’actualitat. No obstant això, aquests estudis se solen centrar en casos greus. També s’acostuma a donar prioritat als adults per sobre de la població més jove. Precisament per això, per tenir més informació sobre els casos de depressió en aquesta franja d’edat, es durà a terme un assaig clínic coliderat per Adrián Montesano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Es tracta d’un estudi obert a persones d’entre 18 i 29 anys que tenen símptomes compatibles amb la depressió. L’objectiu de Montesano és comparar l’eficàcia de tres tipus de tractament, un dels quals incorpora la realitat virtual, una eina pionera al món en el tractament dels problemes psicològics.

Coincidint amb el Dia Europeu de la Depressió, celebrat el passat diumenge 2 d’octubre, i el Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebrarà el el proper dilluns 10 d’octubre, hem volgut parlar amb l’Adrián Montesano per conèixer l’estudi a fons:

Ens agradaria conèixer, a grans trets, quina és la metodologia de l’estudi que esteu duent a terme i quines teràpies utilitzareu.

Es tracta d’un assaig clínic controlat, en què comparem l’eficàcia de tres tipus de tractament: cognitivoconductual, de constructes personals (encara hi ha poca evidència i la volem provar) i de constructes personals amb realitat virtual. En aquest últim cas, volem veure l’impacte que aquest tipus de tècnica té tant en l’efectivitat com en l’adherència a la teràpia. Com a part de l’estudi, en aquest assaig oferim sessions de teràpia gratuïta amb qualitat científica conduïda per professionals experts.

Quins experts i entitats formen part de l’estudi?

Es tracta d’un projecte liderat de manera conjunta pel Dr. Guillem Feixas, de la Universitat de Barcelona, i jo mateix, per part de la UOC, en què, a més, participen diversos hospitals i centres de salut amb els quals tenim conveni. Així mateix, la gent pot participar en l’estudi de manera lliure, sense haver d’anar al seu centre de salut. S’hi pot participar a través d’aquest enllaç

Cada jove que participi en l’estudi rebrà un dels tractaments esmentats, que s’assignen de manera aleatòria. Tots segueixen el mateix format: deu sessions de teràpia psicològica d’una hora, amb un psicòleg o psicòloga titulat i específicament preparat per fer-la. Després d’aquestes sessions, el tractament es pot completar amb fins a tres sessions de seguiment, que tenen lloc entre els tres i els cinc mesos posteriors a la finalització de la teràpia.

Els joves adults són una població amb una gran necessitat d’atenció i que es troba en un període crucial de la vida, en què ha de fer front a molta incertesa (decisions importants sobre el seu futur laboral, relacional, familiar, etc.).

Una de les motivacions que han fet que l’equip optés pel segment dels joves és la seva infrarepresentació en el camp de la recerca. Per què aquest sector de la població no és objecte d’estudi tan sovint com les persones de més edat?

La majoria d’estudis s’han centrat en els adults i en patologies greus, segurament perquè és més senzill aconseguir els participants i també el finançament. No obstant això, aquest segment de joves adults és molt important per dues raons principals: en primer lloc, perquè permet evitar la cronificació i l’evolució dels problemes psicològics cap a trastorns més greus, com la depressió major, la depressió crònica, etc.; en segon lloc, perquè és una població amb una gran necessitat d’atenció i que es troba en un període crucial de la vida, en què ha de fer front a molta incertesa (decisions importants sobre el seu futur laboral, relacional, familiar, etc.).

Els joves objecte d’estudi rebran diferents tipus de teràpia. Quins són i en què es diferencien entre si?

La teràpia cognitivoconductual és la teràpia estàndard i està més centrada a modificar conductes específiques. La teràpia de constructes personals està enfocada en la manera com les persones construeixen la seva identitat personal i les relacions amb els altres i amb el món. Per tant, es focalitza més en els significats personals que en les conductes específiques. En aquest sentit, la teràpia cognitivoconductual és més directiva pel que fa a l’aplicació, mentre que la de constructes personals és més col·laborativa i personalitzada. No es tracta tant de modificar conductes de manera directa, sinó més aviat d’acompanyar la persona en el procés d’entendre i construir la seva identitat i el futur que vol aconseguir.

Com incorporar la realitat virtual a la psicoteràpia?

El tercer tipus de teràpia també és de constructes personals, però incorpora una aplicació de realitat virtual. Què aporta la introducció de la realitat virtual a la teràpia?

En aquest estudi, la realitat virtual s’utilitza com una eina més dins de la teràpia de constructes personals. Es tracta d’una aplicació pionera al món que permet a la persona visualitzar, en un escenari immersiu de realitat virtual, l’univers de significats que representen la seva identitat i les seves relacions amb els altres. Això es fa de manera personalitzada per a cada usuari a partir d’una entrevista automatitzada. Diguem que aquesta aplicació permet que el professional acompanyi la persona en un passeig per la seva ment, que regeix les percepcions socials i els valors personals en un espai multidimensional i navegable gràcies a les propietats immersives de la realitat virtual.

La nostra aplicació de realitat virtual, pionera al món, està dissenyada per aplicar-se a la depressió, però també a molts altres problemes psicològics

Es té constància de la utilitat de certes eines de realitat virtual en teràpies per a fòbies, però no per tractar una depressió.

Com deia, és una cosa totalment pionera. Les aplicacions de realitat virtual per a fòbies es basen en el principi d’exposició (exposar-se a l’element temut). En canvi, la nostra aplicació es basa en el principi de la representació immersiva i de l’exploració. És un ús molt innovador que es pot aplicar no només a la depressió, sinó també a un ampli ventall de problemes i dificultats psicològiques. Per contra, les aplicacions d’exposició només són aplicables a les fòbies específiques per a les quals estan dissenyades.

Què vol demostrar l’estudi o de quina manera busqueu millorar la teràpia en aquest segment de població?

Volem oferir evidència per a teràpies més personalitzades. També tenim l’objectiu de veure si la realitat virtual millora l’adherència a la teràpia, és a dir, si els pacients abandonen menys, si els agrada més i si aconsegueixen més bons resultats. Creiem que tant la teràpia de constructes com la realitat virtual poden ser especialment atractives per als joves, ja que, com deia abans, estan en un procés crucial de desenvolupament de la identitat.

Salut mental i joves: quin ha estat l’impacte de la pandèmia?

Aquest estudi sorgeix en un moment en què constantment rebem xifres, agreujades per la pandèmia, sobre la salut mental al nostre país. Des del teu punt de vista, de quina manera ha incidit el confinament en les afeccions psicològiques de la població més jove i quines conseqüències ha tingut?

Jo crec que la pandèmia ha estat un catalitzador de moltes coses, tant positives com negatives. Pel que fa a la salut mental, penso que han passat dues coses alhora. D’una banda, la situació social ha generat situacions dràstiques que han augmentat el nivell de malestar psicològic. Però, d’altra banda, el que ha passat és que hi ha més visibilització social i mediàtica d’aquesta mena de problemàtiques. Crec que, almenys a Occident, ja s’havia començat un procés de desmitificació dels problemes de salut mental, que s’ha vist accelerat per la pandèmia i pel focus dels mitjans sobre el tema.

La pandèmia ha funcionat com un catalitzador, un accelerador de processos, més que no pas un generador de situacions inèdites

Ara veiem les conseqüències psicològiques d’una pandèmia mundial, cosa inèdita per a la gent que habita el planeta actualment. Has detectat cap patró que sigui inèdit fins ara? Em refereixo a més incidència de l’ansietat o a percentatges no habituals d’algun símptoma.

Des del meu punt de vista, com deia abans, la pandèmia ha funcionat com un catalitzador, un accelerador de processos, més que no pas un generador de situacions inèdites (tot i que segur que també).

Un dels efectes col·laterals de malalties com la depressió és el de les persones pròximes al malalt, que no saben com hi han d’interactuar quan els símptomes es manifesten. De quina manera pot acompanyar o ajudar una persona amb depressió l’entorn proper? Quins consells donaries als que conviuen amb una persona amb depressió?

Quan convivim amb algú que pateix les conseqüències d’una depressió, o quan tenim aquesta persona a prop, resulta del tot contraproduent intentar fer-li creure que no té motius per estar malament o forçar-la a animar-se, ja que, normalment, això encara genera més malestar. És recomanable poder obrir espais en què la persona es pugui expressar sense haver d’opinar sobre aquest tema (només escoltant). I, en tot cas, hem d’ajudar aquesta persona a buscar ajuda professional.

Finalment, el vostre estudi s’enfoca als casos de depressió lleu. Per què és important interceptar i tractar el problema en aquest estadi de la malaltia?

S’enfoca a diagnòstics de depressió lleu o moderada. El problema és que, segons els estudis, fins a un 80 % dels joves poden patir aquesta mena de simptomatologia, i molt poques vegades reben un tractament adequat. Disposar de tractaments que ajudin aquestes persones en aquests moments pot ser molt beneficiós per a elles i per a la societat per diversos motius: per evitar que es cronifiquin els problemes o que evolucionin cap a trastorns més greus; per donar resposta quan encara hi ha una alta possibilitat de canvi (com més greu és, més difícil resulta aquest canvi); per oferir alternatives de suport a aquest 80 % que no rep atenció, i, sobretot, per reforçar la idea que no només hem d’anar a teràpia quan tenim un problema greu, sinó que podem fer servir aquest recurs com a part de la cura de la nostra salut, de la mateixa manera que seguim una dieta sana o fem exercici.

(Visited 34 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Periodista colaboradora
Comentaris
Deixa un comentari