Falta i desig de saber en el subjecte de l’educació

L’editorial NED Ediciones acaba de publicar una introducció a la psicoanàlisi a partir dels aforismes lacanians. El llibre és esplèndid i, sens dubte, aconsegueix el seu objectiu: divulgar la teoria psicoanalítica a un públic ampli. Es tracta d’una obra col·lectiva coordinada per la filòsofa i psicoanalista Claudia González. Diferents psicoanalistes que van participar en un cicle de conferències impartides entre els anys 2017 i 2020 a la Secció Clínica de Barcelona de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi reflexionen al voltant d’aquests enunciats amb la intenció de donar a conèixer les ensenyances de Lacan, unes ensenyances que obliguen a passar, com no pot ser d’altra manera, per Sigmund Freud, però també per les orientacions de Jacques Alain Miller, Éric Laurent, etc., i, per descomptat, el mateix treball clínic que porten a terme els diferents autors i autores del llibre en les seves consultes.

Per a qualsevol persona interessada en la psicoanàlisi, aquest llibre és una eina molt útil no només per orientar la seva pràctica professional, sinó també per obrir una conversa amb altres disciplines. És el que estan promovent els autors des que es va publicar el llibre. El 13 de març passat vaig tenir l’ocasió de participar en una d’aquestes converses a la Biblioteca del Camp Freudià de Barcelona amb dos dels seus autors, Susana Brignoni i Vicente Palomera, dos psicoanalistes amb una llarga trajectòria professional que tenen la virtut d’apropar l’obra de Lacan amb paraules senzilles. Susana Brignoni, a més, fa molts anys que treballa amb educadors i educadores socials del sistema de protecció a la infància i l’adolescència des de la Fundació 9Barris. Ens vam conèixer fa vint-i-cinc anys en un espai de formació i supervisió adreçat a professionals que treballaven en centres de protecció. La Fundació 9Barris continua portant a terme aquesta tasca, i un només pot demanar als responsables de les polítiques socials i educatives que mantinguin i estenguin aquests espais de supervisió com un dispositiu bàsic d’anàlisi de les pràctiques professionals i suport dels equips tècnics. D’aquesta experiència de treball, Susana Brignoni, juntament amb Graciela Esebbag i Adolfo Grisales han publicat un altre llibre extraordinari que també es pot trobar a NED Ediciones amb el títol Violencias y desamparos. Una práctica colaborativa entre salud mental y educación.

Però tornem als aforismes de Lacan. Voldria comentar breument un dels més coneguts: “estimar és donar el que no es té”. Qui ho analitza al llibre és en Vicente Palomera. A la conversa que vam mantenir a la Secció Clínica, vaig plantejar una reflexió en termes pedagògics. Tal com diu Gustavo Dessal al pròleg, l’abast dels aforismes de Lacan “sobrepassa la intenció del seu autor a l’hora de transmetre’ls”. Provocar la conversa amb persones procedents d’altres disciplines és una manera de sobrepassar-los.

“Estimar és donar el que no es té” planteja l’amor, tal com diu Vicente Palomera, com un do. El do a l’altre vol dir que tu em faltes. Em voldria centrar aquí, en la falta, en tant que condició necessària del desig. Preguntem-nos, doncs, per aquest do i aquesta falta en el camp de l’educació: què li falta de l’altre a un educador per “donar el que no es té”? Una de les hipòtesis que podríem discutir és que, el que falta de l’altre, és el desig de saber, el desig d’aprendre.

El do de la transmissió, que podem concebre com un acte d’amor (el desig de transmetre un saber a l’altre), es fonamenta en una doble falta: d’una banda, la que causa el desig de saber del mateix educador i, de l’altra, la que causa el desig de saber de l’altre, del subjecte de l’educació. De fet, el que ens ha ensenyat la psicoanàlisi és que el desig de saber, originàriament, és desig de saber sobre el desig de l’altre, i crec que aquest desig el podríem apuntar en aquesta doble direcció. Com explicar, per exemple, el malestar d’avui en l’àmbit de l’educació? Per descomptat, hi ha moltes causes. Només cal veure les manifestacions multitudinàries de les vagues dels darrers mesos, massa subestimades pels responsables polítics. Una d’aquestes causes té a veure amb la impossibilitat d’articular l’acte de la transmissió amb el desig de saber del subjecte de l’educació.

Si partim de l’aforisme de Lacan “estimar és donar el que no es té”, una de les hipòtesis que podríem discutir és que els educadors i les educadores no aconsegueixen connectar amb la falta del subjecte de l’educació, amb el seu desig de saber. On és el desig de saber del subjecte de l’educació?, es pregunten. Una resposta ràpida dirà que aquest desig de saber l’ha de provocar el mateix educador. D’acord, però la manca de desig de saber de l’altre és un fet amb el qual topen cada dia molts educadors i educadores.

Per descomptat, les resistències del subjecte de l’educació sempre estan presents, cal comptar amb elles, formen part dels límits de l’educació, i no és un problema d’educació emocional, tal com planteja el discurs educatiu dominant. Ningú pot aprendre per algú altre. Sigui com sigui, el que s’observa des d’una edat molt primerenca és que els nens arriben a l’escola plens, saturats d’objectes i entreteniments, i aquest fet ens porta a qüestionar fins a quin punt es pot experimentar la falta. Tota aquesta saturació d’objectes i entreteniments té efectes narcòtics, col·loca el subjecte de l’educació en una posició passiva. El consum obtura el desig, el consumidor és consumit en la roda del consum il·limitat.

És molt difícil mobilitzar l’altre, provocar un buit, despertar el desig de saber quan algú se sent ple, quan algú se’ns presenta tan saciat. L’educador, aleshores, davant la percepció de la manca de desig de l’altre, s’inhibeix, es mostra impotent, sent frustració, perd un estímul bàsic (la possibilitat de connectar amb el desig de l’altre) i acaba qüestionant el sentit del seu treball. Si l’educador no té ningú a qui dirigir la seva transmissió, si aquell a qui s’ofereix en l’acte educatiu no manifesta el seu propi desig de saber, l’oferta educativa és molt difícil de sostenir. Per això el risc de dimitir és sempre molt present. Per això falten professors en algunes disciplines, o renuncien a continuar treballant en el camp de l’educació perquè es veuen incapaços de portar a terme la seva tasca. A França i Anglaterra, la deserció de molts mestres i professors és un autèntic problema nacional. Aquí també comença a ser molt preocupant.

En la intenció d’ensenyar, sempre s’espera que l’altre es presenti com un subjecte que desitja, sovint amb el propòsit inconscient de voler marcar, dominar, capturar o dirigir el desig de l’altre. Alhora, hi ha la voluntat, més o menys explícita, de fer-se reconèixer en els desitjos propis, demanar a l’altre que s’identifiqui amb els projectes que a un el mobilitzen. Si “estimar és donar el que no es té”, què és el que no es té en educació? D’entrada, el desig de l’altre, i és amb això amb el que cal batallar cada dia.