Exercici físic en el tractament de l’anorèxia: de “proscrit” a potencial eina eficaç en la recuperació dels pacients

11 maig, 2023
anorexia y ejercicio físico

Últimament, el paper de l’exercici físic en el tractament de les persones amb anorèxia nerviosa (AN) ha experimentat un canvi de paradigma. Els estudis més recents avalen aquesta pràctica en la recuperació d’aquests pacients, gràcies als beneficis que pot aportar tant des del punt de vista físic com des del punt de vista mental, sempre dins d’un programa supervisat i amb un abordatge multidisciplinari. D’aquestes evidències científiques i dels pros i contres d’aquest nou enfocament, en va parlar Patricia Díaz Azcano, infermera especialista en salut mental de la Unitat de TCA Infantil de l’Hospital Clínic de Barcelona, que va impartir la sessió “L’exercici físic com a part del tractament de l’anorèxia nerviosa: una visió global”, dins el Cicle de Psicologia Infantil i Juvenil, organitzat pels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) són alteracions psicològiques caracteritzades per una mala relació tant amb l’alimentació com amb el cos, com a resposta a un desbordament emocional. El pacient manifesta una forta preocupació pel pes i l’alimentació, actitud que realment amaga altres factors, com ara la por, l’autoexigència, la inseguretat o els problemes familiars.

L’anorèxia nerviosa és un dels TCA més prevalents. Es tracta d’un trastorn que afecta principalment dones d’edats compreses entre els quinze i els dinou anys, amb una taxa de recuperació del 50 % sis anys després del primer ingrés i una taxa de recaiguda de més del 50 %. S’estima que entre un 5 % i un 7 % de les pacients amb AN moren a conseqüència d’aquesta malaltia, tant per complicacions mèdiques com per suïcidi.

L’abordatge de l’AN és complex, atès que cal tenir en compte molts factors, com ara el rol que té l’activitat física tant en el comportament com en la recuperació d’aquestes pacients. “El paper que pot tenir l’exercici físic com a part del tractament de l’anorèxia nerviosa és un tema sobre el qual s’investiga des de fa molts anys, però últimament ha esdevingut més important i ha donat lloc a un cert debat entre els professionals que ens dediquem als TCA”, va explicar Patricia Díaz al llarg d’aquesta sessió, moderada pel Dr. Ferran Marsà, director del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d’Intervenció. La sessió va servir per fer un repàs de la recerca que es duu a terme sobre l’impacte potencial de l’exercici físic en la salut física i mental i la qualitat de vida d’aquestes pacients, i per analitzar els pros i contres de l’adopció d’aquest enfocament.

L’exercici disfuncional com a “senyal d’identitat”

Tal com va explicar l’experta, una de les característiques que presenten les pacients amb AN és la pràctica d’activitat física de manera compulsiva, és a dir, el que es coneix com a exercici disfuncional: el que s’empra com a mecanisme compensatori de la ingesta calòrica. Aquestes pacients presenten, a més, una incapacitat o una falta de voluntat per reduir o deixar de practicar aquest tipus d’exercici físic, encara que sigui perjudicial per a la salut.

“Hi ha estudis que afirmen que l’exercici disfuncional està present entre el 22 % i el 80 % d’aquestes pacients. Es manifesta en actituds com ara fer mil abdominals a la nit, fins i tot posant l’alarma per despertar-se; agafar sempre el camí més llarg per arribar a un lloc o baixar de l’autobús moltes parades abans, amb l’objectiu principal de ‘cremar’ calories”, va explicar l’experta.

La pràctica d’exercici disfuncional té conseqüències de dos tipus: de manera aguda, agreuja el malestar psicològic i produeix un empitjorament de la psicopatologia i una disminució de la qualitat de vida. De manera crònica, s’associa a taxes de depressió més altes, menys satisfacció amb la vida, més risc de recaiguda, i un tractament i una evolució del trastorn més prolongats.

“Tenint en compte aquestes evidències, no és estrany que històricament els terapeutes hagin recomanat la suspensió total de l’exercici en aquestes pacients, i que fins ara no s’hagi previst incorporar-lo com a part del tractament de l’AN”, va apuntar Patricia Díaz Azcano.

Canvi de paradigma: beneficis provats

No obstant això, aquesta pauta es comença a modificar. “Cada vegada hi ha més estudis que demostren que l’exercici supervisat i amb una aportació nutricional correcta podria tenir beneficis en aquestes pacients”, va comentar l’experta, que va enumerar les evidències científiques principals en aquest sentit:

  • Millora la composició corporal. S’ha vist que l’exercici redueix el greix abdominal i augmenta la massa muscular. “És una realitat que en processos de renutrició (als quals se sotmeten les persones amb AN) es tendeix a acumular més greix en la zona abdominal, i hi ha estudis que comparen la composició corporal de pacients que ja han recuperat el pes adequat (tot i que no estan curades des del punt de vista mental) amb altres persones que no han tingut anorèxia nerviosa, en què es demostra que les que han tingut aquest TCA presenten més greix abdominal i menys greix muscular. Es tracta d’una de les conseqüències de l’anorèxia en el pla físic i, al seu torn, augmenta el risc metabòlic, de sarcopènia i d’osteoporosi”, va explicar Díaz Azcano. En relació amb això, els especialistes proposen utilitzar l’exercici de força o de resistència (enfront de l’aeròbic, que és el que tendeixen a practicar les pacients d’AN) per augmentar la massa muscular i la massa magra (que és la suma del pes dels ossos, els músculs, la pell i els òrgans, sense comptar el greix).

  • Aporta beneficis pel que fa als marcadors biològics. Per exemple, en el consum d’oxigen i la freqüència cardíaca.

  • Optimitza la pràctica d’activitat física. S’ha observat que les pacients que estan incloses en programes d’exercici físic modifiquen els paràmetres característics de l’exercici disfuncional, de manera que no fan exercici compulsivament i pel seu compte, sinó que són capaces de mantenir el programa pautat i de centrar-se només en l’execució de l’activitat física i no en les calories cremades.

  • Augmenta la qualitat de vida. “Normalment, les persones amb TCA perceben que tenen menys qualitat de vida, ja que el trastorn afecta el benestar mental i les habilitats socials, així com la salut física. S’ha vist que una percepció negativa de la qualitat de vida s’associa, al seu torn, a una simptomatologia més greu”, va destacar la infermera.

Com incorporar l’exercici físic al programa de tractament de l’anorèxia nerviosa?

Quant als indicis dels beneficis de l’exercici en el tractament de pacients amb anorèxia nerviosa, Patricia Díaz Azcano va assenyalar que, tot i que cal fer més estudis sobre aquest tema (“sobretot en relació amb els efectes a llarg termini, ja que les evidències actuals es refereixen al curt termini”), els especialistes tenen molt clares una sèrie de qüestions que s’han de tenir en compte. Al seu torn, aquestes qüestions suposen els reptes principals que planteja la introducció de l’activitat física en un pla de recuperació, “tenint en compte que, pel fet de tractar-se d’un enfocament tan nou, encara no hi ha directrius clares sobre aquest tema”.

  • És fonamental fer un abordatge multidisciplinari. Tal com va comentar l’experta, el tractament de l’AN s’ha de dur a terme per unitats integrades per psiquiatres, psicòlegs, infermers, treballadors socials, terapeutes ocupacionals i educadors socials. “En aquest sentit, una de les dificultats principals amb què ens trobem és el fet d’aconseguir prou finançament per poder disposar de tots els professionals que es necessiten per fer-ho (per exemple, llicenciats en esport o nutricionistes a temps complet)”, va destacar.

  • Cal establir en quins casos és adequat aquest tractament. “És important tenir clar que no totes les pacients podran formar part d’aquests programes, perquè cal que estiguin estables tant físicament com mentalment, i que adoptin una nova perspectiva del que implica fer exercici. Sens dubte, el repte principal és definir el perfil de pacients que es podrien beneficiar d’aquesta mena d’intervencions, i establir els senyals d’alarma en cas que les coses no vagin bé (ja que tendeixen a camuflar els símptomes)”, va dir Díaz Azcano.

  • Propiciar que facin exercici “d’una altra manera”. “Des del punt de vista clínic, és fonamental fer-los entendre que l’exercici físic no és una estratègia per cremar calories, cosa que no resulta fàcil”, va assenyalar l’experta. Segons Díaz Azcano, aquestes estratègies poden ser efectives en aquest sentit:

    – S’han de posar límits. “Les nenes i les joves amb anorèxia necessiten pautes i límits, i això és extensible a l’exercici. Per aquest motiu, cal posar-los normes, explicar-los per què són necessàries i en quina mesura les poden ajudar, així com oferir-los alternatives quan vulguin fer una activitat que pot ser perjudicial per a la recuperació. La clau és establir límits des de la flexibilitat i des de l’afecte, però sense ser autoritaris”, va explicar.

    – Des del vessant psicoeducatiu, cal fer-los valorar elements com el descans (no passa res si un dia no fem exercici), i també ensenyar-los a escoltar el seu propi cos per saber fins a quin límit poden arribar i detectar quan el comencen a sobrepassar, “cosa que no és fàcil en aquestes pacients, ja que suprimeixen completament les sensacions corporals: deixen de sentir gana, set i cansament”.

    – Cal “matisar” el missatge, tan difós, que presenta l’exercici físic com a sinònim d’una vida saludable, ja que poden interpretar moltes idees sobre aquest tema de manera errònia.

    – L’experta també va advertir del paper que poden tenir les xarxes socials en general i Instagram en particular en el foment de l’exercici disfuncional: “les pacients perceben les publicacions en aquestes xarxes com un ‘món perfecte’, i això pot afavorir la pràctica inadequada d’exercici amb l’objectiu de perdre pes”, va afirmar.

    “En definitiva, l’objectiu és que vegin l’exercici com una cosa diferent d’una eina per cremar calories; en aquest context, és important potenciar l’element lúdic de l’activitat física”, va destacar Díaz Azcano.
  • Cal tenir en compte el tipus d’activitat física. Un dels arguments principals pels quals fins ara no es preveia la pràctica d’exercici en aquestes pacients és la possibilitat que pugui agreujar o precipitar l’aparició o la reaparició d’un TCA. “Normalment, en els esports en grup (vòlei, bàsquet, etc.), el risc és més baix que en altres tipus d’esports, en què el nivell d’autoexigència i el paper de la imatge corporal són determinants, com ara el ballet i totes les disciplines en què es té en compte el pes per aconseguir una categoria o una valoració. Per tant, aquestes darreres pràctiques no estarien recomanades”, va assenyalar.

    Així mateix, activitats com el ioga o el mindfulness poden ser molt positives. “Els beneficis del ioga en els TCA estan força estudiats, sobretot a curt termini, tot i que es necessiten més dades a llarg termini, un cop s’acaba l’activitat”, va afirmar Díaz Azacano, que va comentar que en la seva unitat les pacients fan ioga una vegada a la setmana. “Aquesta disciplina permet treballar la consciència corporal, fet que és important, ja que moltes vegades aquestes pacients fan una separació completa del seu cos (‘no en vull saber res’, ‘no el vull sentir’, ‘no vull que el vegin’…) i el ioga, a través de les postures, afavoreix que en prenguin consciència”, va explicar.

    “A més, segons el tipus de ioga, es treballa la respiració amb tècniques que després poden aplicar quan estiguin nervioses. Fer-ho a través del ioga és més efectiu que altres estratègies per ‘ensenyar-los a respirar’, ja que els permet interioritzar les claus d’aquesta pràctica. Així mateix, mentre fan ioga se centren només en aquesta activitat, de manera que li presten tota l’atenció i no pensen en altres coses”, va afegir.
  • Cal no abaixar la guàrdia. “La part psicoeducativa de l’abordatge és molt important, sobretot pel que fa a la manera d’explicar-los què és l’exercici funcional i quines diferències té amb el disfuncional, que és la segona causa de reingrés en aquestes pacients. No hem de perdre de vista que les persones addictes a l’esport continuen tenint un fons de coses sense solucionar, de les quals el TCA és només la punta de l’iceberg. Per aquest motiu, cal no abaixar la guàrdia quant a la relació que tenen amb la pràctica d’exercici físic”, va destacar.

  • S’han de posar més esforços en formació. Díaz Azcano va destacar que actualment encara no hi ha gaire formació en el món de l’esport sobre els TCA, “de manera que caldria esforçar-se més a potenciar aquesta mena de coneixements”.

Com a conclusió, l’experta va destacar que cal fer més estudis per entendre més bé els efectes tant fisiològics com psicològics a llarg termini de la pràctica d’exercici físic en el tractament de l’anorèxia. “Amb tot, ja tenim evidències que permeten preveure la introducció d’aquesta pràctica en els programes que segueixen aquestes pacients i establir la manera de fer-ho”.

Principals conclusions sobre l’exercici físic i l’anorèxia

  • L’exercici físic té beneficis tant des del punt de vista físic com mental, i prohibir-lo no està exempt de riscos.
  • Tot i que històricament sempre s’ha optat per suprimir-lo, estudis recents demostren que pot ser beneficiós per a pacients amb anorèxia nerviosa.
  • La intervenció d’exercici físic ha de ser supervisada, individualitzada i fonamentada nutricionalment.
  • L’equip d’atenció ha de ser multidisciplinari.
(Visited 46 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora colaboradora experta en temas de Salud
Comentaris
Deixa un comentari