Laia Lluch: “La innovació educativa implica preguntar-se com ho podríem fer millor”

Laia Lluch s’incorpora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) com a professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, institució on ha estat col·laborant en diferents posicions des del 2019. Amb una llarga experiència en l’àmbit de la innovació educativa, Lluch aporta a la UOC una mirada holística que inclou experiència en docència com a mestra i directora durant més de 13 anys, recerca i transferència de coneixement. Aquesta doctora i també investigadora del grup GREDU ens parla en aquesta entrevista sobre com innovar de manera real i amb valor afegit en educació, del rol de tecnologies com la intel·ligència artificial i de què cal fer per retornar a la professió de docent el prestigi que es mereix.

Quins són els teus objectius en aquesta nova etapa com a professora lectora als Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació?

Aquesta nova etapa representa una bonica oportunitat per consolidar i fer créixer tot el que he sembrat durant els darrers anys. M’incorporo no només per contribuir des de la docència a la formació d’educadores i educadors que posin la mirada en la persona, en l’emoció, en la relació i en la transformació, sinó també per continuar desenvolupant recerca de qualitat amb impacte real en l’àmbit educatiu.

Un dels meus grans objectius és teixir ponts entre la investigació i la pràctica. Aspiro a continuar acompanyant les persones en el seu procés formatiu d’una manera propera, reflexiva i significativa, fomentant el pensament crític i el compromís amb una educació més justa, més humana i més conscient. També em motiva molt seguir treballant en equip, liderar projectes per transformar(-me), compartint visions, inquietuds i aprenentatges amb companys i companyes amb qui compartim un mateix propòsit transformador.

En quines assignatures participaràs?

Actualment, faig docència en diverses assignatures vinculades al Grau d’Educació Primària, però també al Màster de Psicopedagogia, Diploma d’Especialització Online de Lideratge i Direcció de Centres Educatius i al Grau de Logopèdia. M’interessa especialment la formació de mestres, posant focus en la innovació transformativa, l’avaluació, l’autoregulació de l’aprenentatge, el lideratge i la pràctica reflexiva.

M’agrada que l’aula esdevingui un espai de trobada, de debat, de connexió, de creació. I això és el que intento construir, sempre amb una actitud d’escolta i d’aprenentatge compartit.

Quins creus que seran els principals reptes?

Assumir una plaça vinculada a la innovació educativa és, per a mi, un compromís profund amb la necessitat –i l’oportunitat– de repensar l’educació des de dins. Un dels grans reptes és entendre la innovació no com un afegit tecnològic o una suma d’eines, sinó com una transformació de la base: un canvi estructural que afecta el sentit, les relacions i les pràctiques educatives. En paraules de l’investigador en psicologia cognitiva de l’aprenentatge, Héctor Ruiz, a la conferència plenària del darrer FIET 2025: “Sembla que innovar per si mateix ja és positiu i innovem sense tenir clar el que volem aconseguir ni tenim en compte quin problema de fons volem solucionar”. I això, en un context tan accelerat, digitalitzat i sovint fragmentat, no és senzill. Requereix temps, mirada sistèmica i una gran capacitat d’escolta. No podem fer per fer.

Així doncs, quines creus que són les claus per portar la innovació al món de l’educació?

Per poder liderar o acompanyar processos d’innovació transformativa, cal començar per nosaltres mateixes. Com a docents, investigadores i agents educatives, tenim la responsabilitat de revisar-nos contínuament: revisar com eduquem, des d’on ho fem, quines creences sostenim i com aquestes impacten en les persones a qui acompanyem. Aquest exercici d’autoconeixement no és una opció, sinó la base de qualsevol acció transformadora. Per tant, educar comença dins nostre: amb consciència, amb presència i amb capacitat d’autolideratge.

Aquesta és, de fet, la innovació més profunda i menys visible: la que ens transforma primer com a persones per poder transformar després les institucions i les comunitats. Innovar, doncs, vol dir mirar-se amb honestedat i preguntar-se, com faig sovint: I si ho poguéssim fer d’una altra manera, per fer-ho millor?

A nivell personal, em proposo continuar sent una veu compromesa amb una educació que no només s’explica, sinó que (ens) transforma. Per això no em considero experta en res: soc aprenent a temps complet -i molt exigent amb mi mateixa-. Així, un altre repte és generar espais reals per a aquesta reflexió compartida dins la mateixa universitat, en col·laboració amb equips docents, grups de recerca i projectes de transferència. Caldrà construir xarxes i aliances per pensar i fer junts, per passar de la innovació puntual a una cultura del canvi que sigui sostinguda, sistèmica, compartida i amb sentit.

Finalment, penso que un repte ineludible és preservar i fer créixer la dimensió humana i relacional de l’educació. En un entorn cada cop més digital i orientat a resultats, hem de reivindicar la importància de l’escolta, de la presència, del vincle, del cuidar-nos. Que les tecnologies ens serveixin, sí, però sense substituir l’insubstituïble: la relació educativa com a espai de trobada, de sentit i de transformació mútua.

Què creus que pots aportar, tenint en compte la trajectòria que has tingut fins ara?

Puc aportar una mirada holística i transformadora de l’educació, arrelada en una trajectòria que uneix recerca, docència, innovació i transferència. He tingut la sort de treballar en diversos àmbits, amb diferents agents educatius, i això m’ha permès entendre l’educació com un ecosistema complex, viu i en constant canvi.

Aporto una visió que connecta teoria i pràctica, però també emoció i pensament crític. Em defineix una actitud d’escolta i de connexió amb les persones, i una clara voluntat d’impacte social. Em considero una persona que escolta molt, i que treballa moltíssim. Em faig moltes preguntes i m’apassiona acompanyar amb autenticitat.

Des d’aquesta actitud, em sento preparada per impulsar processos d’innovació que siguin realment transformadors, i no només superficials o reactius. Perquè innovar, en educació, vol dir atrevir-se a imaginar noves maneres d’aprendre i de ser, plegades.

Per què t’interessa la recerca en Neuroeducació? Creus que pot millorar i innovar l’educació que reben actualment els infants?

La neuroeducació, entre altres àmbits, m’inquieta perquè m’apropen a entendre moltes de les qüestions profundes envers els processos d’ensenyament-aprenentatge.

Però el que més em captiva d’aquest àmbit és la capacitat o voluntat per humanitzar l’educació. Per a mi, la neuroeducació és una invitació a posar consciència en l’acte educatiu: a educar des de la presència, des de l’autoconeixement, des de la responsabilitat de com mirem i acompanyem els processos d’aprenentatge.

En aquest sentit, crec que la neuroeducació pot –i ha de– ser una palanca per repensar l’educació dels més petits –i no tan petits–, fent-la més coherent amb qui som i com funcionem com a éssers humans. I també per formar docents que sàpiguen llegir el que passa dins i fora de l’aula amb sensibilitat i rigor.

Quin serà el teu àmbit de recerca dins els Estudis?

La meva recerca s’emmarca en l’àmbit de l’educació i la transformació dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Fins ara he estat centrada especialment en temes com l’autoregulació de l’aprenentatge, l’avaluació formativa, el feedback, el lideratge i la innovació educativa, l’ús pedagògic de les tecnologies digitals, i el paper de la IA en els entorns educatius.

Formo part del grup de recerca GREDU, on estem treballant per construir coneixement en col·laboració i fer-lo útil per al sistema educatiu. Apostem per projectes que combinen recerca aplicada amb una clara vocació de transferència, i això m’apassiona: crec profundament en una recerca connectada amb la realitat, que pugui transformar pràctiques, institucions, persones i mirades.

Quin és, per a tu, el rol que les noves tecnologies, i específicament la intel·ligència artificial, ha de tenir en l’educació actual? Poden ser eines que impulsin el coneixement i les capacitats dels infants?

Les noves tecnologies –i en particular la IA– poden ser aliades molt potents en l’educació, però no deixen de ser això, tecnologia, recursos. Per tant, no es tracta només d’incorporar eines noves, sinó de pensar com poden ajudar-nos a millorar l’experiència d’aprenentatge, a fer-lo més personalitzat, més inclusiu i més significatiu, i que sigui coherent amb el sentit pedagògic i el propòsit de base. 

Però cal anar amb compte: la tecnologia no pot substituir la relació, la presència ni l’empatia. Cap algoritme pot llegir un gest, un somriure, una emoció o una mirada amb la mateixa profunditat que una persona. Per això, per a mi, el gran repte és educar per a un ús conscient i humanista de la tecnologia. Penso que tot rau a plantejar-nos quin és el seu sentit i valor afegit. No només saber-la fer servir, sinó saber per què, per a què, amb quin impacte. En aquesta línia, em sento molt compromesa a acompanyar aquest debat i a oferir criteris per orientar la transformació digital des de la responsabilitat i el sentit educatiu.

Participes en el projecte “Reimagine Education”. Quin és el teu rol aquí i com treballeu?

“Reimagine Education” és un projecte que m’emociona i em desafia a parts iguals. En Xavier Aragay, cofundador de la UOC, n’és el president. Hi participo com a responsable de l’àmbit de diagnòstic i avaluació dels processos de transformació educativa, des d’on acompanyem escoles, universitats, xarxes d’escoles i organitzacions educatives d’arreu del món a posar paraules al que viuen, a identificar les seves fortaleses i reptes, i a traçar camins compartits de transformació educativa.

La nostra tasca no consisteix a dir què cal fer, sinó a crear les condicions perquè cada escola pugui descobrir-ho per si mateixa.

Per mi, “Reimagine Education” és un exemple viu del que vol dir innovar des del vincle, des del relat de canvi que parteix de dins, des de la confiança i des de la capacitat d’escoltar-se com a comunitat. I també és una manera d’habitar l’educació des d’aquell Henko tan potent: un canvi profund, que ja no té retorn. I de fer obrir els ulls per veure i sentir l’educació d’una altra manera.

Vas fer la teva tesi sobre els deures en el món educatiu actual. Creus que aquest concepte, fer deures a casa, ha quedat desfasat?

Fer la tesi doctoral sobre una pràctica escolar tan concreta com són els deures em va permetre adornar-me que, com tantes altres pràctiques, no són bons o dolents per si mateixos: allò que cal és qüestionar-se quin propòsit o sentit tenen, com s’adapten a les realitats diverses de l’alumnat i el context, i quin impacte real tenen en el seu benestar i aprenentatge.

Crec que el que ha quedat desfasat és una visió mecànica, homogènia i descontextualitzada dels deures. En un model educatiu que aposta per l’aprenentatge competencial i significatiu, les tasques fora de l’aula han de tenir sentit, han de connectar amb l’experiència de l’alumne i han de promoure la seva autonomia, la creativitat i l’interès.

Més que “fer deures” –expressió, per tant, amb caràcter d’obligatorietat–, hauríem de parlar de continuar aprenent des de casa, des de la vida, des de la pròpia curiositat. I això només és possible si repensem profundament el rol de l’escola i del professorat, la funció de les metodologies i activitats d’ensenyament i aprenentatge, i el valor del temps personal i familiar dels infants.

La feina de docent, sigui a Primària o Secundària, no té gaire prestigi al nostre país. Què caldria fer per augmentar la rellevància d’aquesta professió?

Revaloritzar la professió docent és una qüestió clau i urgent si volem transformar l’educació de manera profunda i sostenible. Però això no es pot fer amb discursos distanciats de la realitat educativa: calen accions concretes, polítiques valentes (sostingudes en el temps i no vinculades a interessos polítics) i una redefinició estructural del rol docent, en sintonia amb els reptes actuals i futurs del sistema educatiu.

D’una banda, cal un reconeixement real –i no només simbòlic– del paper essencial que té el professorat en el desenvolupament personal, social i emocional dels infants i joves. Això implica millorar les condicions laborals, assegurar temps per a la reflexió i la formació contínua, i crear espais per a la innovació, la cocreació pedagògica i la pràctica reflexiva. Però també demana actualitzar el relat social: hem d’explicar amb veu alta i clara que educar no és només ensenyar continguts, sinó acompanyar processos vitals, construir vincles, despertar preguntes, obrir horitzons, fer créixer el potencial de cada persona i ajudar-la a trobar sentit al món que habita.

D’altra banda, cal revisar profundament quina és -i quina hauria de ser- la funció docent en un món on el coneixement ja no es troba només a l’aula. Ja hi ha iniciatives pioneres que ens mostren cap on hem d’anar: cap a un model on el docent deixi de ser un mer transmissor d’informació per esdevenir un mentor, un dissenyador d’experiències d’aprenentatge, un acompanyant del desenvolupament integral de l’alumnat.

Això implica formació, suport i visió compartida, però també un canvi cultural: entendre que personalitzar l’aprenentatge, fer-lo més flexible, més actiu i més connectat amb la vida, no és una utopia, sinó una necessitat. I que això només serà possible si invertim en el benestar i l’empoderament dels equips docents. Però també, si deixem enrere discursos que menystenen la professió docent i comencem a parlar de docents com a agents de canvi, com a persones claus per construir una societat més justa i més conscient.

Per tot això, crec fermament que si volem dignificar i prestigiar la tasca docent, hem de posar-la al centre del debat educatiu, polític i social. I fer-ho amb recursos, amb confiança i amb altíssimes expectatives. Perquè una societat que no cuida els seus mestres i les seves mestres, difícilment podrà cuidar el seu futur.

A vegades sembla que el món educatiu estigui una mica desconnectat del món actual, quant a innovació tecnològica i a altres coneixements… Quins són els principals reptes en el món de l’educació actual?

Hi ha molta energia i moltes experiències innovadores que ens mostren que el canvi és possible. Amb el coneixement de pràctiques i agents educatius d’arreu del món, el que evidenciem és molt esperançador malgrat que hi conviuen de vegades estructures rígides, amb processos lents i amb una cultura de la urgència que dificulta la reflexió i el canvi sostingut.

Penso que el gran repte és passar de la innovació puntual a una transformació sistèmica. Cal política educativa valenta, que entengui que innovar no és només afegir recursos digitals, sinó transformar maneres de pensar, de relacionar-nos i de viure l’educació.

També és urgent recuperar sentit: preguntar-nos per què eduquem, per a què, per a qui, i des d’on. Per això cal una comunitat educativa forta, dialogant i disposada a construir col·lectivament.

I per acabar, com és el teu dia a dia, com a docent i investigadora? Quins són els teus hàbits i aficions per desconnectar de la feina?

El meu dia a dia és intens i molt variat. No hi ha setmana o dia que segueixi el mateix patró, i això m’encanta! Tinc la sort de combinar docència, recerca i lideratge de projectes, i això fa que cada jornada sigui diferent. Algunes hores estic reunida amb equips de treball, altres idealitzant, creant, prototipant, avaluant llegint articles, d’altres escrivint, preparant formacions, visitant centres educatius…

Per desconnectar –o potser hauria de dir per reconnectar–, necessito el silenci i la natura. Platja o muntanya. M’apassiona sortir a córrer cada dia mentre veig com surt el sol, és fantàstic! Em permet posar perspectiva i connectar(me). També trobo refugi en la lectura, la fotografia i la música, i especialment en els espais compartits en família, que m’arrela i m’equilibra.

Intento recordar-me cada dia que no es pot cuidar si no et cuides, i que no es pot educar des de la pressa ni des de la desconnexió de tu mateixa. Perquè qui educa també ha de permetre’s ser educat. I aquest aprenentatge, profund i vital, no s’acaba mai.