Educació, per a què?

El professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació i director del grau d’Educació Social, Jordi Solé Blanch, reflexiona sobre la finalitat i funció de l’educació a partir del pensament del filòsof Theodor W. Adorno, reflectit en unes converses amb Hellmut Becker que recull el llibre Educación para la emancipación (Morata, 1998).

La pregunta per la finalitat de l’educació no és fàcil de respondre. Si algú pretén cercar la resposta en els darrers informes de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), la UNESCO o la Comissió Europea, institucions que dicten la política educativa del nostre país, toparà amb principis poc encoratjadors sostinguts per una retòrica tramposa i gastada. El millor serà, doncs, estalviar-nos-la.

Per aquest motiu, nosaltres l’hem cercat en una conversa radiofònica que van mantenir el 26 de setembre de l’any 1966 en la ràdio de l’Estat federal de Hesse, a Alemanya, el filòsof alemany d’origen jueu Theodor W. Adorno, un dels màxims representants de l’Escola de Frankfurt i de la teoria crítica de la societat, i Hellmut Becker, director de l’Institut per a la Investigació Educativa de Berlín. Aquesta conversa, així com quatre conferències i tres converses radiofòniques més d’Adorno dedicades als problemes de la pedagogia pràctica, les podeu trobar en el llibre Educación para la emancipación (Morata, 1998).

L’educació, per a què?, es pregunten Theodor W. Adorno i Hellmut Becker al llarg d’una de les converses que podem llegir en aquest llibre. En un moment del seu intercanvi, Adorno arriba a qüestionar el fet que algú s’adjudiqui el dret de decidir per a què han de ser educats els altres, però aquesta pregunta li permet formular la seva concepció de l’educació. Marcant distàncies respecte de la formació de les persones, perquè ningú no té dret de formar persones des de fora, així com de la simple transmissió de coneixement, Adorno entén que la finalitat de l’educació ha de ser la consecució d’una consciència racional, una consciència emancipada. Ara bé, què significa educar per a l’emancipació?

Adorno sosté que aquesta pregunta, potser massa abstracta en si mateixa, està atrapada en una dialèctica; una dialèctica que cal assumir tant en l’ordre del pensament com en la pràctica educativa mentre s’afronten dos problemes difícils: d’una banda, el fet que l’organització del món en què vivim, convertida ella mateixa en ideologia, exerceix una pressió tan gran sobre les persones que acaba prevalent sobre qualsevol educació; de l’altra, el fet que l’emancipació, que significa conscienciació i racionalitat, implica sempre un examen de la realitat, i aquest examen representa un moviment d’adaptació.

«Si ignorés l’objectiu de l’adaptació —diu Adorno— i no preparés les persones per orientar-se en el món, l’educació seria impotent i ideològica. Però si es queda aquí, si es limita a produir well ajusted people (‘gent ben adaptada’), fent prevaldre així l’estat de coses existent i, a més a més, en els seus pitjors aspectes, l’educació esdevé igualment problemàtica i qüestionable.»

L’educació per a la consciència i la racionalitat, l’educació per a l’emancipació, lliura doncs un combat en dos fronts. «Potser l’adaptació al que existeix sigui indefugible —diu de nou Adorno—, però, en qualsevol cas, no hauríem de cedir-hi.» No cedir, doncs, a l’adaptació a la realitat. L’educació per a l’emancipació hauria de tendir, en aquest temps de conformisme omnipresent, a reforçar la resistència abans que l’adaptació.

Acabem així amb unes darreres paraules d’aquest gran filòsof alemany. «En la mesura que el procés d’adaptació es veu tan massivament forçat per l’entorn general en què viuen les persones, aquestes han de dirigir dolorosament cap a si mateixes l’exigència d’adaptació, han d’autoaplicar-se el realisme i identificar-se, per dir-ho amb Freud, amb l’agressor. La crítica a aquest realisme sobrevalorat em sembla una de les tasques educatives més decisives, que hauria de portar-se a terme, en qualsevol cas, des de la primera infància».

Ens hi posem?