Irene Caballero: «Que la depressió postpart sigui una malaltia tan invisibilitzada té a veure amb el fet que sigui femenina»

22 febrer, 2023
depressió postpart Imatge de Freepik

En quina mesura la romantització de la maternitat, l’embaràs i la criança influeixen en la depressió postpart? Les narratives de gènere poden incidir en aquest problema de salut mental femenina? Irene Caballero, alumni dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, ha volgut analitzar aquest problema de salut des d’una perspectiva feminista. Entre les seves propostes, destaca un tractament grupal per a la depressió postpart. Ens ho explica en profunditat.

Explica’ns en què ha consistit la teva tasca de recerca i a quines conclusions principals has arribat. 

depressió postpart
Irene Caballero, graduada en Psicologia per la UOC

El meu treball final de grau és una proposta de tractament grupal per a la depressió postpart (DPP) des de l’enfocament de la teràpia narrativa feminista. Analitza com la socialització de gènere i les narratives sobre les implicacions del fet de ser dona i mare afecten la salut mental de les dones durant el puerperi. Personalment, per la meva pròpia formació feminista, ja intuïa que aquesta socialització havia de tenir molta influència en l’experiència del postpart, però la recerca que he portat a terme m’ha permès constatar que és així: efectivament, els discursos sobre la maternitat influeixen molt en el benestar de les dones durant aquest període.

Hi ha molts mites entorn de l’embaràs, el part i el postpart. Des del teu punt de vista, quin és el més nociu per a la dona, el que li ha creat més conflictes interns? 

Penso que no tinc una posició adequada per quantificar els danys generats per cadascun d’aquests mites. Si parléssim amb diverses dones, crec que cadascuna en podria destacar un de diferent com el més rellevant dins la seva història personal. Amb tot, després de fer el treball, i també per l’experiència d’algunes dones que tinc a prop, sí que destacaria les idees associades al paradigma de la maternitat intensiva, especialment el mite de la maternitat com a font de plenitud. Penso que hi ha moltes dones que esperaven tenir aquesta experiència a partir de la maternitat i que s’han trobat amb una altra realitat, plena de dificultats, inclosa la culpa associada al fet de voler continuar exercint altres facetes de la seva vida.

Una dona sobrepassada per les seves noves responsabilitats pot sentir vergonya i culpa per no adequar-se al relat ideal de la maternitat, i això contribueix al seu aïllament

Quins relats socialment acceptats sobre la maternitat han creat més desequilibri entre el relat en si i la realitat de la maternitat tal com la viu la dona? 

Un d’aquests relats és el que comentava ara. Es ven una idea romantitzada de la maternitat com una experiència transcendent, que ens satisfà i que ens ha de fer felices, i no vull dir que això no passi, almenys parcialment. No obstant això, una mare amb un nadó acabat de néixer també se sent molts cops sobrepassada per la situació, té dificultats per entendre’l i generar-hi un vincle, i ha de fer front a la majoria de tasques de la criança tota sola. És una situació que pot generar aïllament i vergonya pel fet de no adequar-se a aquest relat ideal. A més, el discurs de la feminitat actual en les societats occidentals també afecta molt l’experiència de la maternitat: com diu Pepper, a les dones millennials no solament se’ns exigeix que siguem mares atentes i ens aboquem a la criança, sinó també que continuem la carrera professional, que siguem bones amigues i bones parelles, etc. Les expectatives generades per aquest sincretisme de gènere —al qual també es refereix Marcela Lagarde— fan que la dona pugui sentir moltíssima càrrega i culpa, ja que, faci el que faci, sempre falla en algun mandat.

Parles del trauma del part com un dels factors de risc per a l’aparició de la depressió postpart. Per què? Quins altres factors hi poden influir? 

El treball esmenta el trauma relacionat amb el part com un dels factors que poden influir a l’hora de desenvolupar una depressió postpart. Quan feia la recerca, em va sorprendre el fet que aquesta experiència fos esmentada per una part important de dones que presentaven símptomes de depressió després del part. De fet, un estudi fet l’any 2021 ha demostrat que la prevalença de depressió postpart en dones amb un trauma derivat del part era el doble que en les dones amb parts no percebuts com a traumàtics. Tot i que no puc assenyalar les raons exactes d’aquesta relació, s’ha apuntat al fet que el trauma percebut durant el part pot dificultar l’acceptació del rol maternal, augmentar les respostes negatives cap al nadó i generar un malestar psicològic que dificultaria les relacions interpersonals de la mare. Tot això pot contribuir a l’hora de desenvolupar una depressió postpart. Pel que fa a altres factors que influeixen a l’hora de desenvolupar aquest trastorn, se n’han esmentat moltíssims. La majoria no els he investigat, atès que el meu treball se centrava específicament en la influència de les metanarratives de gènere i el trauma. Amb tot, podrien ser un historial previ de depressió, un estatus socioeconòmic baix, la manca de suport social, etc.

L’anomenada violència obstètrica és un element que pot afectar la salut mental de la mare? Com es podria reduir aquest problema en un sistema de salut com el nostre? 

Sí, això és el que assenyalen els estudis. La violència obstètrica inclou diversos tipus de conductes, entre les quals hi ha les pràctiques mèdiques sense consentiment, però també les actituds autoritàries, paternalistes, despersonalitzades o despectives cap a la dona embarassada. Un estudi del 2010 fet amb dones que van percebre el part com a traumàtic se centra precisament en aquesta mena de tracte per part dels professionals. Entre les experiències esmentades per aquestes dones, destaquen el fet de no haver estat tingudes en compte en la presa de decisions, la sensació absoluta de pèrdua de control, la percepció de ser invisibles i de no tenir privacitat, i el fet d’haver estat despullades de la dignitat. No soc experta en aquesta mena de situacions, de manera que no m’atreviria a proposar gaires solucions, però penso que cal disposar de més professionals amb perspectiva de gènere, formats en un tracte adequat durant l’embaràs i el part i que respectin i promoguin l’autonomia de les dones al llarg d’aquest període.

Els problemes de salut de les dones han estat històricament desplaçats a un segon pla, i cal dedicar-los l’atenció que mereixen. 

La perspectiva de gènere cada vegada és present en més debats, però sembla urgent incloure-la en un aspecte tan profundament femení com la maternitat. Quin full de ruta suggeriries al sistema sanitari per abordar l’embaràs i el part amb perspectiva de gènere? 

Efectivament, és el que comentava abans. Per exemple, en el cas de la violència obstètrica, penso que cal fer una revisió amb les persones que treballen amb dones embarassades per detectar quines creences les autoritzen a portar a terme determinades pràctiques o a tractar-les d’una manera determinada. Per exemple, es respecta igual el cos d’un home que el d’una dona? Tots hem crescut en una societat patriarcal, i això ens configura la subjectivitat i fa que tractem les persones en funció del gènere. És important fixar-nos en aquestes coses i fer un esforç per restaurar la dignitat de les dones i promoure el seu paper com a agents durant aquest període. Personalment, penso que totes les iniciatives comunitàries que es porten a terme amb dones embarassades de manera preventiva —sobretot les que impliquen que generin xarxes entre elles— poden ser molt útils.

També és important tenir en compte de quina manera la socialització de gènere influeix en el pes que es dona a certs malestars o en les cures que es proporcionen des del sistema sanitari. Per exemple, per què la depressió postpart és un trastorn tan invisibilitzat? Sens dubte, que sigui una malaltia exclusivament femenina hi té alguna cosa a veure. Els problemes de salut de les dones han estat històricament desplaçats a un segon pla, i cal dedicar-los l’atenció que mereixen. 

Com més es parli de totes les realitats que implica el fet de convertir-se en mare, més naturalitat hi haurà a l’hora d’entendre i acceptar els malestars psicològics propis

Consideres que la romantització de la maternitat pot dificultar la detecció de la depressió postpart? 

Penso que la romantització de la maternitat pot afavorir l’estigma i la vergonya en les dones que presenten símptomes depressius després de l’embaràs, i pot dificultar que s’atreveixin a parlar-ne i a buscar ajuda professional, cosa que sí que pot ser un obstacle per detectar-la. Com més es parli de totes les realitats que implica el fet de convertir-se en mare, més naturalitat hi haurà a l’hora d’entendre i acceptar els malestars psicològics propis.

Què consideres que falta al sistema sanitari i a la societat en general per visibilitzar tots els elements relacionats amb el part i amb el postpart i que, potser, el fan menys bonic? 

Tot i que no soc cap experta en salut comunitària, crec que té a veure amb el que comentava abans. És important que es doni cabuda a dones que expliquin les seves experiències reals després de convertir-se en mares. Això es comença a fer: a Espanya ja hi ha dones amb una certa notorietat que han escrit llibres sobre aspectes no tan positius de la maternitat. Així mateix, crec que el sistema sanitari ha de continuar amb aquestes iniciatives de visibilització i ha de promoure programes comunitaris que tinguin les dones com a protagonistes —abans i després del part— i que els permetin parlar sobre inquietuds i pors i donar-se suport mútuament. Crec que el suport mutu pot ser molt útil en una situació que porta a l’aïllament, la culpa i el qüestionament d’una mateixa.

Tot i que el món s’encamina cap a un nou repartiment de tasques, la mare continua essent, de facto, la responsable principal de tot el que implica tenir un fill? Com influeix l’adopció dels rols tradicionals en la depressió postpart? 

Sens dubte. La mare continua essent la responsable principal de la criança, tot i que hi hagi pares més implicats que abans. El 2021, el 95 % dels treballadors que van reduir la jornada laboral a Espanya per tasques de cures eren dones. Aquesta desigualtat a l’hora d’assumir la càrrega domèstica té un impacte en el benestar mental de les dones i en la seva concepció individual. Fa dècades, la situació de les mares no era ideal ni de bon tros, però almenys, com que no se’ls demanava que mantinguessin la carrera professional, no havien de conciliar exigències incompatibles. Actualment, a les dones se’ls demana que siguin bones professionals sense deixar de banda el rol maternal, que siguin alhora modernes i tradicionals. A més de la càrrega que implica, això genera la sensació que no s’aconsegueix tot; la percepció que, si es compleix en un àmbit, es falla en l’altre.

 

(Visited 34 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Periodista colaboradora
Comentaris
Deixa un comentari