“Pensar l’educació des de la cultura” per Gemma Carbó

Gemma Carbó, codirectora del Màster de Gestió Cultural UOC-UdG, directora de la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació i presidenta ConArte Internacional, ens explica la intenció i essència del seu treball crític i transformador ‘Pensar l’educació des de la cultura: polítiques culturals i educació a Catalunya’ premiat pel Premi Ramon Roca Boncompte 2015 d’estudis de gestió cultural.

Podeu llegir la seva intervenció a continuació:

“(…) per entendre el que passa avui en els centres educatius cal mirar fora d’ells.” Marina Garcés[1]

Diversitat cultural, innovació i creativitat son conceptes molt presents en els discursos polítics contemporanis de l’educació i la cultura. Es reconeixen els valors intrínsecs a aquests paradigmes i es destaca la necessitat de potenciar-los en la ciutadania, molt especialment es planteja considerar-los en la formació de les noves generacions. El concepte de revolució educativa està a l’ordre del dia [2]. La societat del coneixement és una societat en la que educació i noves formes d’expressió artístiques i culturals necessiten convergir per facilitar la innovació, la capacitat crítica i la creativitat.

Des de la pràctica professional hem observat que hi ha experiències interessants que busquen la intersecció entre el sector de la cultura i el món de l’educació formal i no formal, i que és en aquests creuaments on s’estan generant propostes innovadores d’educació cultural i creativa i on estan apareixent nous perfils professionals de caràcter híbrid.

Els gestors de les institucions culturals constaten que la funció educativa de les arts i el coneixement és fonamental doncs és la més lligada a la formació de públics i ciutadania. Els professionals de l’educació per altra banda, reflexionen sobre la necessitat d’integrar la perspectiva i les competències culturals per formar ciutadans i treballadors creatius, lliures i políticament responsables.

L’escola està aportant projectes i propostes interessants i segueix, indiscutiblement essent la institució bàsica de socialització i la garantia de participació i accés universal a la cultura; la mes important sens dubte entre les institucions educatives i culturals, però no la única a considerar, ja que cada vegada es més el pes i la demanda de l’educació no formal, social, d’adults i al llarg de tota la vida per col·lectius amb característiques culturals molt diverses.

En la nostra societat, hi ha una conscienciació creixent  del paper fonamental que els ciutadans tenen com a creadors, productors i  consumidors culturals, especialment els joves, i de com la seva capacitat crítica en relació al coneixement i la diversitat és vital per garantir les bases dels sistemes públics i democràtics de govern. Aquesta conscienciació avança de manera paral·lela a la confirmació d’una crisis evident dels models culturals i educatius que han predominat fins avui i que no garanteixen el desenvolupament d’aquestes capacitats d’innovació i creativitat. Aquests models escolars i educatius tal i com assenyala el filòsof José Antonio Marina[3] sembla que dificulten o no donen resposta ni en la forma ni en el contingut, a les necessitats formatives de la ciutadania.

El diàleg educació i cultura no és una solució definitiva al problema però és un objectiu explícit de les polítiques culturals internacionals i de les polítiques culturals locals. Documents rellevants en aquest sentit son el manifest conegut com l’Agenda 21 de la cultura proposat per la comissió de cultura del Comitè de Governs Locals Units que proposa com a objectiu <Generar instàncies de coordinació entre les polítiques culturals i educatives, impulsant el foment de la creativitat i la sensibilitat, i la relació entre les expressions culturals del territori i el sistema educatiu.(CGLU 2004)> El repte es troba expressament consignat en les comunicacions de la Comissió Europea al Parlament Europeu sobre una Agenda Comú per a la Cultura que recomana:

 Promoure la creativitat en l’educació a través de la participació del sector cultural en el procés d’aprofitament del potencial de la cultura com aportació concreta / eina per a l’aprenentatge permanent i del foment de la cultura i les arts en l’ensenyament formal i no formal (CE, 2007).

 Així com també en les polítiques de la Unió Europea per al creixement econòmic a través de les industries culturals i creatives entre d’altres:

Si be les institucions tradicionals tenen una especial importància per accedir als serveis culturals, existeix la necessitat de reconèixer i recolzar noves maneres d’experimentar la cultura, que sembrin les llavors de la curiositat, la anàlisis i la desmitificació per a una relació al llarg de tota la vida amb la cultura. (CE, 2010)

Per ser coherents amb els nous contextos calen polítiques culturals i educatives innovadores, transversals i amb una major complementarietat. El diàleg educació i cultura és un repte expressat en discursos polítics internacionals i una estratègia poderosa com demostren moltes bones pràctiques locals, però a nivell de política autonòmica a Catalunya, les aliances presenten serioses dificultats. Aquest article és fruit d’una investigació històrica jurídica, alhora que qualitativa, que buscava analitzar científicament aquesta realitat per tal de proposar orientacions de futur aportant reflexió  i contingut al concepte Educació Cultural ja descrit per Eduard Delgado (Delgado 1999)

Gemma Carbó

Podeu consultar el treball sencer:
+ ‘Pensar l’educació des de la cultura: polítiques culturals i educació a Catalunya’. 

[1] Garcés M., La balsa: habitar y aprender en La maleta de Portbou nº 10. Abril 2015.

[2]http://www.cccb.org/ca/curs_o_conferencia-i_c_i_una_revolucio_educativa-40316

[3] Una cultura para la educación. La Vanguardia 18 febrer 2004. Citat per Martinez Salanova,E. Blog Cine y Educación. El país de las aules. Revista digital de Educomunicación http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/temasserytener.htm#Una_cultura_para_la_educaci%C3%B3n_(Sobre_Ser_y_tener)_ Data darrera de consulta 10/07/2012