Especial Picasso (2): L’època blava (1901-1904)

A partir del comentari d’una cinquantena d’obres, es realitza un estudi de l’evolució de l’època blava (1901-1904), un període influït pels recursos tècnics i iconogràfics de molts artistes i de diferents èpoques, com ara El Greco, Carrière, Puvis de Chavannes, Toulouse-Lautrec, van Gogh, Steinlein o Gauguin, però que va posar l’èmfasi en la seva pròpia exploració del tema de la solitud i el seu interès per l’experimentació formal.

La monocromia blava està matisada per marrons, ocres, verds o grocs, però sempre com a subalterns del blau. Són obres en què predomina el color blau, un dibuix precís de figures humanes distorsionades i allargades a la manera del Greco i uns temes plens de malenconia, dolor, pobresa i solitud.

Les fonts de les que s’alimenten l’època blava són:

• el suïcidi de Carles Casagemas
• la misèria, patiment, solitud i desesperació per les condicions de vida a París (pobre, estranger, sol)
• la influència decisiva del cinema mut
• el clima social del moment a Barcelona, un dels santuaris del pensament anarquista revolucionari,
• els contrastos socials i la vida trista dels barris miserables que el dugué a fer un desafiament al món dels rics i dels indiferents, dels potentats i dels hipòcrites, revelant la cínica immoralitat de la societat.

Els seus herois (que surten de les seves visites a hospitals, manicomis i hospicis) eren els portadors de veritats ocultes per a la majoria dels mortals i només accessibles a la mirada interior; no és per atzar que gairebé tots els personatges del període blau semblen invidents. Són pobres, invàlids, desheretats, pàries de la societat en els seus llits ronyosos, marginats per la societat, personatges habituals als carrers i les tavernes de les grans ciutats com captaires, cecs, i dones solitàries sumides a la misèria.

Però no només és la compassió sentimental per ells allò que l’artista expressa: és un món de solitud orgullosa, de puresa moral.

Amb tot, exclou la sensibilitat cap a la dignitat del treball: els personatges de Picasso no treballen ni expressen cap queixa; simplement pateixen la desesperació de la seva condició.

No va ser la pobresa la que el va portar a pintar els empobrits marginats de la societat, sinó el fet que els pintés és el que el va fer pobre.

1901

• Maternitat 1:12
• Jo Picasso 2:18
• La Gommeuse 3:54
• L’habitació blava 9:31
• La dona en blau 12:03
• El nen/nena amb colom 20:33
• Mare i fill 27:18
• Mare i fill 28:40
• Le Gourmet 29:47
• Jaume Sabartés amb pinçanàs 31:12
• La bevedora d’absenta 34:46
• El bock 38:54
• Dos saltimbanquis i Arlequí pensatiu 41:51
• Cortesana amb collaret de pedreria 44:42
• La dona de la còfia 45:06
• Evocació i L’enterrament 47:57
• Autoretrat 51:20

1902

• La Douleur 52:48
• Terrats de Barcelona 54:50
• La copa blava 56:03
• La flor del mal 57:11
• Retrat de Sebastià Junyent 58:52
• El bevedor d’absenta 1:00:51
• Dona asseguda 1:02:08
• Dona dels braços creuats 1:05:25
• Les dues germanes 1:06:51
• El menjar del cec 1:11:57
• El venedor de vesc 1:16:40

1903

• Terrats de Barcelona 1:18:50
• Figures vora el mar 1:20:33
• Pobres vora el mar 1:21:11
• El jueu vell 1:21:51
• El vell guitarrista 1:22:38
• El foll 1:23:36
• Desemparats 1:26:35
• La sopa 1:28:29
• Dues prostitutes en un bar 1:30:21
• Nu femení d’esquena 1:30:53
• Retrat de Sebastià Junyer 1:31:53
• L’abraçada 1:34:52
• L’alcavota bòrnia 1:36:22
• Cap de dona amb mocador vermell 1:38:44
• La vida 1:39:38

1904

• La planxadora 1:47:10
• La dona del corb 1:49:42
• L’àpat frugal 1:50:36

1905

• Acròbata i jove arlequí 1:53:42
• Dos acròbates amb gos 1:54:42
• La noia de Mallorca 1:56:21
• Nen amb un gos 1:57:00

Cronologia 1:57:59

Bibliografia 1:58:04

–

Joan Campàs i Montaner