Especial Picasso (6) – El Picasso cubista

L’etapa negra i Les senyoretes d’Avinyó porten a Picasso a investigar un nou llenguatge que la crítica anomenarà cubista, en referència a algunes de les seves formes.

La complexitat i importància d’aquest llenguatge dins la història de l’art ha aconsellat dividir aquesta etapa en els següents 12 apartats:

1. Diàleg Picasso-Braque-Gris

Atès que un dels punts de partida és que el cubisme és fruit del diàleg Braque-Picasso, es dedica aquest primer apartat a presentar els punts centrals d’aquest diàleg, subratllant les coincidències i les divergències entre els dos autors, mitjançant l’anàlisi comparada d’obres representatives, al que s’hi han afegit les aportacions i elements diferencials de Gris.

2. Cubisme i postcubisme

Per tal de resumir els principals aspectes del cubisme, es plantegen les següents qüestions: Què és el cubisme? Amb la descoberta dels gens, els electrons, els quanta, i l’existència de la fotografia i el cinema, com la pintura pot representar la realitat? Amb quins mitjans? Per que es limiten a tractar temàtiques senzilles i figures individuals? Què és un cubista? D’on prové la denominació de «cubisme»? Quines van ser les seves aportacions més significatives? Quines tècniques utilitza el cubisme per a representar el realisme dels objectes? Com es va donar a conèixer el cubisme? Com hi va incidir l’inici de la Primera Guerra Mundial? En acabar la guerra, quins canvis va propiciar el «retorn a l’ordre»? Com es caracteritza el postcubisme i quins són els seus principals representants?

3. Picasso cubista

S’hi estudia la construcció dels llenguatges cubistes a partir de l’evolució de Picasso des del període comprès entre 1907 i 1914, és a dir, de l’etapa posterior a Les demoiselles d’Avignon fins a l’esclat de la I Guerra Mundial, posant de manifest l’interès de Picasso per les formes sòlides, esculturals, i per la necessitat de pintar-les sense violar la superfície bidimensional i sense l’ajuda de la perspectiva lineal. S’hi construeix una evolució que parteix del Nu à la draperie i Dona de groc del 1907, passant per La paysanne, els paisatges i figures de La Rue des Bois del 1908, les Tres dones, Pa i fruitera sobre una taula del 1909, per parar-nos en l’estudi de les obres d’Horta d’Ebre (Horta de sant Joan) de l’estiu del 1909 (fent un incís en com de malament se sentia Fernande Olivier) i seguint amb la complexitat d’obres com el Retrat de Wilhelm Uhde, la Dona asseguda i el Retrat de Fanny Tellier, o altres de l’estiu de Cadaquès, com El guitarrista i la Femme nue dans Cadaqués del 1910, fent un salt fins el Violí i guitarra del 1913 i l’ús de la tècnica puntillista d’Homme assis au Verre del 1914.

4. Cubisme analític i sintètic

S’hi plantegen els criteris amb què se sol dividir el cubisme, tot posant de manifest que tota divisió comporta, no només una divisió cronològica en etapes, sinó una determinada visió i caracterització de les obres, i que les divisions poden ser vàlides sempre que es tingui en compte que en moltes obres hi són presents diverses característiques, i que no tots els pintors compleixen aquesta evolució.

5. La despersonalització del llenguatge pictòric

Ens preguntem per què del 1907 al 1914 les obres de Braque i de Picasso són tan similars, i per què no signaven les obres, amb una actitud de producció impersonal. Es comparen la Dona amb mandolina de Braque i de Picasso, i amb l’Home del clarinet i el Retrat de Fanny Tellier de Picasso, subratllant les diferències entre els dos autors, mostrant com els fonaments del cubisme es troben en el diàleg entre Braque i Picasso.

6. Dibuix versus pintura

Quan s’estudia el cubisme analític se sol debatre si es tracta més de dibuix que de pintura o de si l’abstracció domina sobre la figuració o l’expressió. A través d’una anàlisi comparada entre Violí i gerra de Braque i el Retrat de Kahnweiler de Picasso es subratlla el caràcter figuratiu del cubisme, tot i presentant els elements diferencials de la pintura de Braque i la de Picasso.

7. Joc de paraules

Durant l’estiu del 1911 Braque i Picasso van trobar un procediment per tal de fer més llegibles les seves teles, i van optar per una bastida feta de plans i cubs, l’ús de teles ovals i pinzellades trencades entrellaçades i superposades, i lletres i paraules estergides per tal de subratllar el realisme de la representació, la naturalesa bidimensional de la superfície pintada, i ressaltar la separació existent entre la pintura i la realitat, tot donant pistes sobre el seu contingut representatiu. Analitzar la funció i el significat d’aquestes pistes, d’aquests jocs de paraules, és l’objectiu d’aquest vídeo.

8. El collage i el papier collé

És un monogràfic sobre el collage i els papiers collés i s’hi analitza el primer papier collé de Braque i Picasso, així com el primer collage de Picasso, i s’aplica a la Suze de Picasso el marc teòric elaborat.

9. Els retrats, cubistes

Per tal d’estudiar els retrats de l’etapa del cubisme analític, s’analitzen les similituds i les diferències de tres retrats: el d’Ambroise Vollard de Picasso, el Retrat de dona de Braque i Hommage à Picasso de Juan Gris.

10. Figures

S’hi analitza el llenguatge cubista aplicat a la figura humana a través de les obres de Picasso: Dona amb vano del 1908, Dona amb mandolina del 1909, Jeune Fille à la Mandoline (Retrat de Fanny Tellier) del 1910, Ma jolie de l’hivern del 1911-1912, de Braque: Dona amb mandolina del 1910, i de Jean Metzinger: L’hora del te del 1911.

11. Paisatges cubistes

S’hi estudien el tractament del paisatge a partir d’analitzar els plans sòlids, el facetat, la llum, el volum i el colorit, la profunditat espacial… d’algunes obres cubistes d’autors com Braque, Port de Normandia, Picasso, Horta de sant Joan: fàbrica, Cases damunt el turó, Horta d’Ebre, Dipòsit d’aigua d’Horta d’Ebre, Juan Gris, Cases de París, i Albert Gleizes, La catedral de Chartres.

12. Natures mortes

S’apliquen les característiques del cubisme analític i del cubisme sintètic a natures mortes de Braque, com Homenatge a Bach i Compotier, bouteille et verre, i de Picasso com Les oiseaux morts, Ampolla de Pernod, Violí i raïm, i El jugador de cartes.

–

Joan Campàs i Montaner