El museu a casa 2.0 – Art digital. Introducció al Net.art

Aquest curs d’art digital consta, bàsicament, de dos grans temes: el Net.art i les instal·lacions interactives, i està format per dues introduccions teòriques i un seguit d’obres comentades.

Aquesta introducció al Net.art ens situa en els orígens de la World Wide Web quan va esdevenir de domini públic i quan els artistes van començar a fer d’Internet l’àmbit de recerca principal de les seves obres i el seu context d’actuació específic, desenvolupant un seguit d’exploracions creatives i experimentacions crítiques de la pròpia xarxa i de les seves tecnologies.

En paral·lel a les primeres obres de Net.art van sorgir fòrums i llistes de correu com Syndicate, Nettime, Rhizome, 7-11, i la connectivitat esdevenia la característica dominant per sobre del contingut, i la interacció per sobre de la percepció.

Fonamentals han estat algunes institucions com ara la Dia Art Foundation, Turbulence, Walker Art Center, Ars Electronica Center, ZKM Zentrum für Kunst und Medientechnologie, Fondation Cartier, Stedelijk Museum o C3, així com alguns llocs web que el donaven a conèixer, com ara The Thing, ada’web, irational.org, Aleph.

Els primers netartistes, coneguts amb el nom de net.art group, inclourien a Alexei Shulgin, Olia Lialina, Rachel Baker, Vuk Cosic, Heath Bunting i JODI (duet format per Joan Heemskerk  i Dirk Paesmans). I el reconeixement institucional d’aquesta forma d’art va venir de la mà de la Documenta X de Kassel del 1997 o de la mostra net_condition del 1999.

De les diverses definicions que s’han donat de Net,art ens podem quedar amb la idea que es tracta d’un art produït en, de i per a la xarxa, i no pot existir fora d’ella. Per aquesta raó diferenciem «l’art a la xarxa» (que consisteix en la digitalització d’obres fetes fora de la xarxa -pintura, escultura, disseny…), de «l’art de la xarxa» o Net.art. 

A subratllar el fet que l’obra no és el programa hostatjat en un servidor (això seria com la partitura d’una peça musical). L’obra existeix quan l’interactor l’actualitza i navega per ella. Ja no es tracta de mirar, sinó d’actuar. La seva estètica, per tant, serà totalment diferent de la de les arts tradicionals.

Pel que fa al debat si és o no és art, si és o no és un subproducte, si és o no és una continuació de l’art conceptual…, es poden seguir les diferents aportacions a partir de la trobada Net.art per Se a Trieste el 1996 o dels festivals de l’art electrònic, o els escrits d’ Andreas Broeckmann, Gerfried Stocker, Olia Lialina, Alexei Shulgin, Josephine Bosma, David Ross, Lucy Lippard.

La característica més problemàtica del net art serà la seva enorme volatilitat, vinculada a l’extrema obsolescència de les tecnologies de la xarxa. Moltes de les obres del primer net art han hagut de ser sotmeses a profundes restauracions, reescrivint codi o substituint els formats d’àudio o vídeo per altres compatibles amb els actuals navegadors. Una primera fase del Net.art (que és la que estudiarem) va donar pas a una segona fase al voltant del 2003, quan després de la crisi de les «punt com» es va instaurar el nou model basat en les xarxes socials i en els principis de participació col·lectiva i oberta, és a dir,  amb l’arribada de la Web 2.0.

–

Joan Campàs i Montaner