Trencar amb la família: què passa quan pares i fills es volen divorciar?

Als Estats Units és una tendència en alça i ja hi ha precedents a Espanya. Les consultes psicològiques detecten casos de fills adults que decideixen tallar la relació amb els seus progenitors. Enric Soler, professors dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, reflexiona sobre aquesta qüestió en aquest article.

Al llarg de les últimes dècades, s’han plantejat noves possibilitats i maneres d’entendre la família, però en aquesta pluralitat encara no es preveu un divorci entre pares i fills. Les discrepàncies en el nucli familiar sempre han existit, però què passa quan aquest conflicte és insalvable? És lícit trencar amb un pare o amb un fill?

“No m’agrada utilitzar el concepte de divorci: està molt vinculat a les relacions de parella; és més aviat el fet de trencar la relació”, alerta abans de res Enric Soler, psicòleg i professor de la UOC, que fa temps que observa el creixement d’aquesta tendència a la seva consulta. Per a ell, aquest comportament és “una fractura que afecta la societat i que s’expandeix en silenci”. Als Estats Units ja ha passat. Karl Pillemer, professor de la Universitat de Cornell i autor de Fault Lines, va fer una recerca en l’àmbit nacional que va indicar que el 2020 un de cada quatre americans —xifra que representa més de 65 milions de persones— havia trencat amb un familiar. Uns resultats similars van emergir d’una altra enquesta feta al Regne Unit, duta a terme per la plataforma Stand Alone, que suggereix que aquest fenomen afecta una de cada cinc famílies al país.

A més, hi ha els casos mediàtics, com la batalla judicial de Britney Spears contra el seu pare, que fins i tot va crear un moviment a les xarxes, l’anomenat “Free Britney”. Amb tot, Espanya no es queda curta en matèria de veus que visualitzen aquesta nova realitat i que en parlen obertament. Hi ha figures mediàtiques, com ara la comunicadora de RTVE Inés Hernand, que han explicat als mitjans les seves experiències amb l’emancipació forçada de les seves famílies. I, mentrestant, a les xarxes socials, especialment a Facebook, els grups de suport a fills que han decidit tallar amb els pares són cada vegada més comuns. Així doncs, estem davant d’una crisi de l'”amor familiar incondicional”?

Ruptura i enterrament del tabú

Per a Soler, cal entendre el context social abans d’extreure’n qualsevol conclusió precipitada. En el cas d’Espanya, aquest expert considera que “els boomers descendeixen de la generació de la postguerra, que va patir fam i escassetat i va prioritzar els elements materials, com ara un pis en propietat, un 600 o un apartament a la platja, per sobre de l’expressió afectiva. Per això, hi ha persones que han descuidat la importància de la nutrició emocional dels seus fills”.

En efecte, aquests fills, la generació de joves actual, han rebut l’apel·latiu de “generació de vidre”, que defineix en forma de metàfora la fragilitat dels joves d’avui dia. Es tracta d’un concepte que gairebé sempre va acompanyat de debat, tot i que últimament la generació Z l’utilitza com a bandera. “Som la generació de vidre o la generació de la gent que s’està curant? Què si ens ho prenem tot molt a la valenta, que si ara tots els joves aneu al psicòleg… Potser jo vaig al psicòleg perquè tu no hi vas anar. De fet, no som una generació de vidre; som els traumes que no heu gestionat”, criticava Paula Cariatydes, artista i creadora de contingut, en un vídeo amb més de 209.000 visualitzacions a TikTok.

Però aquesta ruptura generacional albira un horitzó de noves dinàmiques familiars, en què les ruptures familiars poden acabar essent la tònica acceptada. Tal com preveu Soler, trencar amb els pares “serà el pròxim tabú que s’ha de destapar a escala social”. Per a aquest expert, la societat espanyola ja ha acceptat temes controvertits com el divorci, l’avortament, l’homosexualitat i la mort —amb l’acceptació de l’eutanàsia. Per això, per a Soler, “ara és el torn de la fractura familiar. Abans era més difícil que aquesta fractura es manifestés perquè imperava el fet d’aguantar, i si ho feies era en secret, ja que prevalia el fet de projectar una imatge de l’harmonia familiar, que no deixa de ser un mite”, sosté Soler.

¿Quins poden ser els motius perquè els fills trenquin la relació amb els seus pares?

Els psicòlegs americans han pogut donar lliçons en el fet d’investigar els secrets sobre les ruptures entre pares i fills. A part de Pillemer, el psicòleg que indaga sobre els motius d’aquesta fractura. Per a Coleman, més enllà d’aquestes casuístiques extremes, com ara la violència vicària, hi ha altres motius pels quals es talla de soca-rel amb els pares: “un mal divorci dels pares, la presència d’un gendre o una nora difícils, addiccions o la malaltia mental d’un fill o d’algun dels dos pares l’auge de l’individualisme i, finalment, les diferències de valors i ideologies”.

Soler comparteix aquests motius i explica que en la seva consulta molts dels casos es deuen a la diferència de valors, “especialment els que tenen a veure amb la identitat de gènere”. A més, l’expert afegeix que la majoria de ruptures “es produeixen a l’edat adulta del fill, moment en què hi ha una expressió de reafirmació i creixement personal”.

El divorci entre pares i fills amaga un trauma?

En primer lloc, l’expert de la UOC recorda que “no parlem de simples rebequeries: una ruptura d’aquesta magnitud es produeix quan hi ha un comportament extraordinàriament greu que no s’aprecia a simple vista”. De fet, Soler apunta que és vital identificar el trauma psicològic que ha desencadenat aquest distanciament i treballar des d’aquest punt. “Cal conèixer les causes d’aquest fet i entendre com es pot reparar aquest trauma perquè no tingui conseqüències en la salut del pacient”, afegeix l’expert. A més, “el causant d’aquest trauma ha d’estar disposat a dur a terme aquesta reparació; si no hi accedeix, és quan cal promoure la separació i fer front a un dol que contravé les lleis naturals”.

De fet, en aquest dol caldrà sospesar el dolor que produeix aquest distanciament a la resta de la família. Segons Soler, els avis i àvies són les víctimes col·laterals més afectades en aquesta mena de situacions. “Moltes persones grans pateixen amb aquestes ruptures: són un col·lectiu vulnerable i, com que pertanyen a una altra generació, els costa comprendre’n el motiu”, corrobora el professor de la UOC.

“Els psicòlegs no són jutges”

Així, quan es produeix un conflicte familiar d’aquesta magnitud, Soler recorda que “els psicòlegs no som jutges, no emetem veredictes; ens limitem a fer un acompanyament durant el procés de gestió emocional”. Per a l’expert, el problema consisteix a entendre que “el fet de ser pares és molt més que engendrar, posar un plat a taula i portar el nen a escola”. Segons ell, una família té una dinàmica circular, no bidireccional. “És un sistema de relacions afectives que han d’estar en equilibri; tothom està connectat amb tothom. El que passa a algú afecta la resta”, recorda.

A parer seu, moltes vegades els pares es queixen dels seus descendents, “sense pensar que són producte d’ells mateixos, tant biològicament com psicològicament. Crec que és important preguntar-se com a pare si en realitat li dones la vida, o bé si hi ha una motivació que sigui una continuació del que vols per a tu mateix”. L’expert de la UOC recorda que aquesta projecció del pare o de la mare “pot condicionar la vida de l’infant, i li pot negar l’oportunitat de ser un ésser humà en si mateix, únic i irrepetible”. Amb tot, com conclou Soler, “la ruptura és l’últim esglaó de totes aquestes conductes abusives, i quan passa és que la família s’ha estavellat”.