Trastorn límit de la personalitat: quan la bogeria es disfressa de seny (i viceversa)

Quin és l’origen del trastorn límit de la personalitat? Quins són els seus símptomes? Té curació? Enric Soler Labajos, psicòleg relacional i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, n’analitza les manifestacions clíniques, l’impacte en la vida quotidiana i les possibilitats d’intervenció, oferint una visió integral d’aquest trastorn que, malgrat la seva prevalença, continua sent infradiagnosticat

Com se sent una persona amb trastorn límit de la personalitat (TLP)?

T’imagines estar tota la vida caminant com un funàmbul sobre un cable d’acer, amb el risc constant de precipitar-te cap a la banda de la bogeria, tenint prou seny per ser conscient del risc i de la seva cronicitat?

El trastorn límit de la personalitat situa a qui el pateix en una frontera entre el seny i la bogeria, però no perquè estigui fora de la realitat, sinó perquè les seves emocions són de tal intensitat que superen la capacitat d’autoregulació emocional.

Què passa a la ment d’una persona amb TLP?

El TLP és una patologia associada a la personalitat, i en la majoria dels casos succeeix quan aquesta queda fragmentada en dues parts que deixen d’interaccionar entre elles (dissociació). D’una banda, hi ha una personalitat aparentment normal (PAN), que funciona perfectament i serveix per poder fer front a les necessitats pràctiques de la vida (estudiar, treballar, etc.), i, de l’altra, una personalitat emocional (PE), l’encarregada de processar les emocions, que deixa de funcionar, impedint tolerar que alguna cosa no surti segons les expectatives creades a priori.

Quins símptomes té?

La simptomatologia és molt perversa, perquè té una dinàmica circular. És un cercle tancat que es retroalimenta i del qual és molt difícil sortir.

En l’àmbit relacional, s’experimenta un autèntic terror a l’abandonament, de manera que, per evitar-lo, la persona executa unes conductes de control desmesurat sobre els altres, que es converteixen en una profecia autocomplerta, i són els altres que acaben abandonant la persona amb TLP per no poder suportar la intensitat de les demandes de confirmació d’afecte que se’ls requereix. S’estableix el patró “em fa un immens terror que m’abandonin —poso en marxa tots els meus recursos perquè no ho facin, encara que siguin tan poc ètics com la manipulació, el xantatge emocional, l’assetjament i la mentida—, finalment m’abandonen —tal com predeia al principi— i ho torno a intentar amb una altra persona”. I així successivament. És a dir, l’intent de solució agreuja encara més el problema, i amb cada volta que es fa en el cercle tancat augmenta l’ansietat i el malestar emocional.

Com es relaciona la persona amb TLP?

Aquesta manera de relacionar-se no aconsegueix res més que acumular relacions interpersonals inestables, intenses, que es mouen d’un extrem a un altre entre la idealització i la demonització de l’altre. La frustració derivada dels fracassos en les relacions interpersonals fa que la persona arribi a distorsionar la percepció de la seva imatge i la seva identitat. Això genera uns nivells d’ansietat estratosfèrics que s’intenten pal·liar amb altres intents de solució que agreugen el problema de l’ansietat insuportable. És a dir: conductes impulsives, com l’abús de substàncies, inclosos psicofàrmacs (si m’anestesio, deixo de sentir); ingesta compulsiva (si m’omplo, omplo part del meu buit intern); sexe de risc (no poso límits amb la condició de facilitar al màxim escenaris d’aparent afecte íntim); conducció temerària (allibero adrenalina que contraresti el malestar), etc. Els intents de suïcidi són freqüents. No ens enganyem: qui se suïcida no vol morir, vol deixar de patir. Això ens indica el nivell d’angoixa desmesurat que arriba a experimentar la persona amb TLP. Són freqüents les autolesions, com els talls a la pell. Només el dolor físic pot aconseguir que es deixi de sentir el dolor psíquic. Són intents de solucions que mai seran eficaces i que finalment s’afegiran al problema de base, que és el mateix trastorn. Viure en aquestes condicions, sense la personalitat emocional en condicions de poder gestionar el dolor de l’ànima, genera una sensació permanent de buit intern. La frustració provocada per aquest buit es manifesta amb atacs d’ira, i no són infreqüents les idees paranoides amb una posterior consciència plena que no eren reals, amb la consegüent por d’embogir. Però no. No estan boges. Senten permanentment un dels temors més grans de l’ésser humà: la por d’embogir, de perdre el control.

Com es veuen afectats els familiars?

Si la personalitat és la forma específica que té una persona de sentir, pensar, reaccionar, comportar-se i relacionar-se amb els altres, el TLP no només afectarà les persones que el pateixen. És especialment cruel amb la família, que no pot comprendre ni processar el que està passant, i pot estar dècades intentant trobar la manera de relacionar-se amb la persona que pateix TLP. Sovint els familiars ho han intentat tot i senten que, facin el que facin, mai obtindran bons resultats. Una persona amb un TLP no tractat és impossible de satisfer.

Incideix el TLP en els fills de la persona afectada?

Una persona amb un TLP sense tractament perpetua el patró de la incapacitat d’oferir nutrició emocional a les generacions següents i, per tant, fa que la família deixi de ser l’ecosistema natural de creixement personal. Si aquesta funció protectora i facilitadora del desenvolupament no existeix, la família no té sentit d’existir i es destrueix. En la majoria dels casos, davant d’un TLP no tractat i amb la família afectada al límit, l’única salvació és el distanciament personal com a mecanisme d’autoprotecció, tal com es pot veure a la pel·lícula As They Made Us. El TLP passa silenciosament d’una generació a una altra. Els fills de mares amb TLP reben rebuig, invalidació emocional i una afectivitat ambivalent, i són més propensos a patir un altre TLP, baixa autoestima, dificultats de gestió emocional, fracàs escolar, estrès posttraumàtic, ansietat i depressió. Són fills als quals només se’ls ha pogut oferir un aferrament desorganitzat, és a dir, una criança amb desqualificacions sistemàtiques, crits, ira descontrolada i, fins i tot, violència física i psicològica. No és el mateix haver crescut en un context protector que en un entorn ambivalent, és a dir, aparentment protector però realment amenaçador de perill. Aquí rau la gènesi del maltractador (encara que no tots els fills de TLP es converteixin en agressors, sí que ho faran els que no van poder o no van saber escapar del model). L’augment de casos de maltractament a dones que veiem avui ens dona una idea de la quantitat d’abusos infantils que van quedar silenciats en la intimitat de les famílies en generacions anteriors. L’abús emocional, físic i sexual no està lliure de conseqüències.

És possible plantejar un escenari encara més dramàtic?

Desgraciadament sí. S’estima que la prevalença del TLP es troba entre el 0,5 % i el 5,9 % de la població general. EL TLP és el trastorn de personalitat més comú, present en un 10 % dels usuaris dels serveis de salut mental ambulatoris i en un 25 % dels usuaris hospitalitzats. No podem fiar-nos gaire d’aquestes dades, perquè el TLP és un trastorn mental molt infradiagnosticat. En romandre intacta la personalitat aparentment normal, en la majoria dels casos es pot fer una vida més o menys adaptativa, encara que mai lliure d’una gran angoixa i sofriment, i no és fins que es produeix un brot que requereixi la intervenció dels serveis públics, com un intent de suïcidi, que la persona entra en contacte amb el sistema públic de salut i pot ser comptabilitzada en els estudis de prevalença. D’aquesta manera, hi ha persones que poden arribar a viure tota la vida patint l’insofrible, irradiant un patiment insuportable als seus familiars, sense saber la raó del seu patiment i, per tant, sense la possibilitat de posar-hi remei. Altres persones poden trigar dècades a posar nom i cognom al seu insuportable malestar emocional. I sense identificar el problema és impossible posar-hi solució.

A més, cal assenyalar que els trastorns mentals no són entitats aïllades i estanques, de manera que rares vegades es presenten sols. Pot haver-hi un diagnòstic principal, amb simptomatologia addicional que és pròpia d’altres trastorns mentals.

Les consultes privades de psicologia s’han convertit en un important identificador de persones portadores d’un TLP a partir de sol·licituds d’ajuda psicològica per malestar emocional o dificultats relacionals, sense necessitat d’haver arribat a experimentar un brot greu.

Quin és l’origen del TLP?

Es deu a una interacció de factors genètics i ambientals. Tots els estudis apunten al fet que els factors ambientals més rellevants són els traumes en la infància, com l’abús infantil, el maltractament físic, psicològic i/o sexual, i la negligència de les figures de protecció primàries (pares i adults de la família pròxima). Tenint en compte que ja són diverses les generacions que han prioritzat la productivitat i els assumptes instrumentals de la dinàmica familiar en detriment de la nutrició emocional dels fills, i que a la nostra societat hi ha hagut i hi ha maltractament i abús infantil que ens neguem a reconèixer i que, per tant, ens impedim reparar, està emergint un allau de TLP per al qual ja no hi ha suficients professionals de la salut mental per fer-hi front.

Té curació?

Lamentablement no. Però amb psicofàrmacs que altres persones prenen sense prescripció facultativa, per qualsevol motiu menor, se’n poden controlar els símptomes, i amb una bona psicoteràpia es pot a aprendre a conviure amb el trastorn i contenir-lo, aconseguint una qualitat de vida normal.