Sota les runes del paper, i de l’acadèmia

En aquest post publiquem alguns extractes de l’exposició que va fer el professor Jordi Solé Blanch a la festa d’estiu dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC per tancar el curs. Se li va demanar que impartís una “contra-conferència”. Cal situar-se, doncs, en un context deslliurat dels constrenyiments acadèmics i les prevencions políticament correctes.

Recordo una escena de Il postino (El carter, coneguda també com El carter i Pablo Neruda) —una pel·lícula modesta però meravellosa dirigida per Michael Radford l’any 1994 a partir de l’adaptació de la novel·la Ardiente paciencia, de l’escriptor xilè Antonio Skármeta, amb Philippe Noiriet en el paper de Pablo Neruda, Massimo Troissi en el del carter, un actor que moriria l’endemà d’haver finalitzat el rodatge de la pel·lícula a causa d’una malaltia cardíaca, i Maria Gracia Cucinotta en el de Beatrice—, en la qual Pablo Neruda li retreu a Mario, el carter, amb qui entaula una bonica amistat durant el seu exili a l’illa de Salina, al nord de Sicília, que faci servir els seus poemes per conquerir a Beatrice, de qui Mario s’ha enamorat perdudament. Davant aquest retret, en Mario li respon a Neruda que la poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la necessita, i ell la necessitava, tan tímid i indecís com era, per seduir Beatrice, una dona senzilla però plena de vida i sensualitat. La veritat és que no n’hi havia per menys. Era difícil no sentir-se captivat per aquella cambrera de l’illa, així que Neruda va haver d’admetre que els seus versos, un cop escrits, no li pertanyien, i que cada lector havia de poder fer amb ells el que li convingués; amb més raó, encara, si ell havia nascut amb el do de posar paraules a passions universals com l’erotisme o l’anhel amorós. Calia compartir aquest do amb els altres. 

Recordo tot sovint aquella escena, que no he tornat a veure des que es va estrenar la pel·lícula. Tanmateix, segueix ben viva la impressió que em va deixar el personatge interpretat per Massimo Troissi al mostrar-nos què pot significar una vida de desig quan s’alimenta de poesia. Si evoco aquella escena de El carter és perquè la poesia no ens cal només per embellir l’amor i sublimar la passió. Penso en ella, per exemple, cada vegada que llegeixo un paper. Ho aclareixo de seguida. 

Enguany ha estat un curs en el qual he hagut de llegir, arran d’un parell de recerques, molts papers, i he acabat amb el cervell esmorteït i l’ànima llangorosa. Hi havia dies que em sentia, fins i tot, taciturn i desanimat, en un vaivé constant entre l’escepticisme, la perplexitat i el desengany al veure en què s’ha convertit avui la vida acadèmica; almenys pel que fa a una de les tasques principals de l’encàrrec que hem de dur a terme com a investigadors. Parlar d’una de les altres funcions que hem d’exercir, la docència universitària, mereixeria una altra lliçó. 

En general, els treballadors cognitius, que és com ens anomenen als treballadors de l’economia del coneixement aquests sociòlegs que sempre estan a l’aguait per capturar les tendències de l’època, som figures tristes i fatigades. A aquestes altures de la comèdia, sabem molt bé que l’economia del coneixement no té res de glamurosa. No sé si també us passa a vosaltres, però la sensació que tinc en llegir un paper, tret de comptades excepcions, és molt semblant a l’atordiment tediós i narcotitzant de veure’t fent scroll en qualsevol xarxa social o navegant d’un lloc a l’altre per internet sense un destí definit. Si l’scroll és una de les imatges contemporànies del buit existencial, és una sensació que ens hem de prendre seriosament, per això vull dedicar una breu reflexió al paper en aquesta breu lliçó de fi de curs.

A tots ens cal llegir papers per portar a terme les nostres recerques. Cal estar al dia de tot el que es produeix en les nostres àrees de coneixement. I n’hi ha tants, de papers. Hi ha papers per a tot. Per avançar els resultats d’una recerca, per comparar aquests resultats amb els resultats obtinguts en altres recerques prèvies, per verificar, llavors, els resultats, per ratificar-los, per refutar-los, per avaluar-los, per registrar-los, per mesurar-los, per classificar-los, per esbudellar-los, i esvellegar-los, i triturar-los fins que no quedi cap resultat, cap dada, cap evidència per catalogar, per destriar, per seleccionar, per descriure o analitzar. És així com ens entretenim a l’acadèmia. Hores i hores. Per a què? Per a publicar més papers i més dades; més i més del mateix en una acumulació absurda que no té fi. 

És ben coneguda l’expressió “Publish or perish” entre nosaltres. Homes i dones, nens i nenes, tot al que ens dediquem a estudiar i a investigar des dels nostres àmbits —des de l’educació, la psicologia, la sociologia, l’antropologia, la salut, etc.—, descrits en els papers tal com es descriuen les coses objectives; reduïts, per tant, a fets, a dades, a evidències. Les ciències humanes i les ciències socials convertides en ciències de fets i dades, fent d’allò-que-ja-és l’únic horitzó possible. Papers i més papers sobreeixits d’evidències i mancats de problemes i vertaderes preguntes.

Al paper li manca poesia, admetem-ho. Observo el que succeeix en el meu camp, el de la pedagogia, i em dol veure com els editors de les revistes acadèmiques rebutgen els textos que no encaixen en el format IMRD (Introducció, Metodologia, Resultats i Discussió) que ha imposat l’APA —i que tan dòcilment hem acceptat. No hi ha lloc per altres registres i gèneres d’escriptura que s’han fet servir al llarg de la història de l’educació: la correspondència, el dietari, els diàlegs, els relats de formació, els tractats, les dissertacions, els aforismes, etc. S’imposa un únic format que ens sotmet a tota mena de restriccions. 

Són poques les revistes que resisteixen —que accepten, per exemple, un assaig com una producció acadèmica vàlida—, però ho fan havent perdut tot el seu atreviment perquè saben que poden acabar desbancades de les bases de dades que mesuren els índexs d’impacte i, pel que diuen, la qualitat de la producció científica. L’obsessió per les mètriques, la productivitat, els rànquings internacionals; tot un sistema de classificació aberrant que ja no sap el que mesura i classifica, però que proporciona beneficis milionaris a grans conglomerats mediàtics i editorials (Thomson Reuters, Elsevier, Taylor & Francis, Springer, Wiley, Sage) que, amb els nostres impostos (les universitats i grups de recerca han de passar per caixa si es volen llegir els articles de moltes revistes i, en molts casos, han de fer-ho també si es vol publicar en elles) i el treball gratuït dels acadèmics que participen en els processos de revisió, han fet de les publicacions científiques un negoci desvergonyidament lucratiu; per no parlar de la gran quantitat de desviacions detectades, a causa de la pressió que s’exerceix sobre nosaltres, en els comportaments de publicació de molts investigadors i acadèmics. 

El paper, doncs, com a fetitxe del mercat científic i acadèmic, en el sentit marxista del terme, és a dir, com si posseís una qualitat pròpia, on el valor d’ús l’atorga la transferència, un d’aquests significants amo que circulen en la retòrica universitària actual, tan plena d’eufemismes, mentre el valor de canvi el decideixen uns índexs d’impacte obtinguts mitjançant algoritmes que proporcionen mètriques quantitatives que són alguna cosa més que un simple recompte de cites, condicionats com estan per tota mena de biaixos. Però el paper també com una forma d’estandarditzar l’escriptura acadèmica, i, per tant, una forma d’estandarditzar el pensament. I ningú s’immuta. I és així com, a l’acadèmia, tots escrivim com ho fa el ChatGPT. No és un mal que s’hagi estès només entre els nostres estudiants. Fa molt temps que nosaltres ens hi vam avançar, perquè el paper és, sobretot, un patró lingüístic —una gramàtica, una sintaxi, un vocabulari pobre i restringit—, i unes pautes de publicació tant arbitràries com intransigents. Potser per això celebrem ara l’aparició de les eines d’intel·ligència artificial generativa. Un cop han après aquest patró lingüístic, són més efectives i ràpides que nosaltres. I confiem en elles com aliades necessàries perquè ens permeten ser més productius, encara que, de retruc, ens faci també més beneits. 

Sí, ja sé que hi ha revistes de tota mena i que es publica de tot, però no totes ocupen el mateix lloc en els rànquings o juguen en una altra lliga —si fa o no fa, la mateixa que juga el Full Parroquial del poble o un blog d’internet, tal com em va dir una vegada en una d’aquestes avaluacions anònimes del peer review— i no tothom pot escriure i publicar el que vulgui. Depèn del moment en el qual es troba cadascú en la seva carrera acadèmica, del buit que senti en el seu estómac si no té les necessitats materials del tot cobertes, o de la seva ambició. Ningú treballa de forma desinteressada. Encara que hi ha qui diu sincerament que li agrada el que fa —i no tenim motius per dubtar-ne—, sempre s’imposa una necessitat pecuniària, o una dosi de reconeixement mundà, una lleugera compensació narcisista que, en el nostre àmbit, té vincles estrets amb el nostre compte corrent. Perquè no es tracta només de compensacions simbòliques, que també. Aquestes compensacions es materialitzen, per exemple, amb un sexenni, una acreditació, etc., i, arribat el moment —perquè mai n’hi ha prou i el sistema et recorda constantment que sempre estàs en falta, que et cal produir més—, un canvi de posició en la carrera acadèmica a fi de pujar un grau en l’escala salarial i ampliar les possibilitats d’estabilització; una promoció que no deixaràs d’agrair si així pots consolidar les teves aspiracions de classe mitjana mínimament acomodada per les quals tant has estat lluitant, convençut de tot el que aportes —amb la teva feina, és a dir, amb “l’impacte” de la publicació dels teus papers—, a la societat. 

Ja sé també que les institucions són plenes de gent alternativa (i ben integrada) que pot entretenir-se amb les seves coses (uns més que d’altres, cal admetre-ho): amb les seves desconstruccions, les seves fenomenologies, les seves hermenèutiques, la seva teoria crítica de la crítica de la teoria, la seva metafísica trans, les seves dissidències, etc.; així com de companys i companyes més pragmàtics i benintencionats que creuen honestament en el que fan (en el nostre àmbit, per exemple, en l’avaluació autèntica i digital, en l’ensenyament competencial, en el feedback, en l’educació emocional, en l’ABS, en l’ABP, en el DUI, en el VHS; en la neuroeducació, en la psicologia positiva, fins i tot, en la machine learning, en les TIC, en el TOC, en el TEA, en el TDAH i, si convé, en el Tik Tok), però el paper és arreu, ho colonitza tot.

Penso una altra vegada en el meu camp, el de la pedagogia, i em pregunto qui podria escriure ara un nou Poema pedagògic, una Carta a una mestra, L’esdevenir de les nostres escoles, L’educació com a pràctica de la llibertat o Com estimar a un infant. I és clar que es publiquen llibres amb títols semblants, no està tot perdut, però us convido a revisar els títols dels articles que s’han publicat en els darrers cinc anys en qualsevol de les revistes espanyoles indexades en el primer quartil de Scopus. Acabareu de seguida, perquè aquest quartil és ocupat sobretot per les revistes anglosaxones, que dominen tots els rànquings i les martingales de la qualitat. Després ens estranyem que els professionals dels nostres àmbits no s’apropin a les revistes acadèmiques —bé, això en el supòsit que sàpiguen que existeixen—, o que rebin amb escepticisme —si no formen part de la corrua dels creients—, tots aquells que, sense haver trepitjat una aula, els hi parlen de l’educació basada en les evidències, o, en l’àmbit de la psicologia, de marcadors genètics, anatòmics i bioquímics per explicar la psicopatologia de la vida quotidiana mentre es nega qualsevol component subjectiu o social als malestars contemporanis, així com la resta de mitologies científiques que fem circular per aquestes revistes, ben avalades pel mètode, que per això ens proporciona tants bons resultats. Com oblidar aquella escena memorable de El carter i Pablo Neruda quan en fa falta tanta, de poesia, a l’acadèmia?

Tot és molt més complex i menys caricaturesc, ho sé, però reconeguem-ho obertament, en tots els camps del coneixement, l’escriptura acadèmica que s’adhereix als constrenyiments que imposa el paper s’ha tornat plana, predictible, terriblement fatigosa i rutinària. Ha perdut entusiasme, capacitat narrativa, ironia i creativitat. A més a més, s’ha tancat en un desafortunat cercle academicista en el qual només ens trobem els «experts» en un infinit joc de miralls per més oberta que es vulgui presentar avui la ciència. És l’efecte d’una lògica investigadora que sotmet a tothom en un estricte règim disciplinari, del qual depenen les carreres acadèmiques i les possibilitats laborals, si bé compta, paradoxalment, amb la «servitud voluntària» de tots aquells que hi participem, que obtenim així, per dir-ho en termes lacanians, un plus de gaudi pel nostre rendiment i productivitat en la mesura que ens apropa al miratge de l’excel·lència, amenaçada sempre per l’angoixa del fracàs i, sobretot, per l’avaluació i els veredictes dels sistemes d’acreditació i els seus discursos tecnocràtics de la garantia de la qualitat.

El resultat final és que s’ha deixat de fer de l’escriptura un lloc des del qual elaborar una experiència personal i col·lectiva entorn d’un problema o una pregunta que interpel·li de veritat. Hem deixat d’escriure el que necessitem pensar a canvi de publicar treballs tant previsibles com repetitius i insubstancials; en molts casos, a costa d’un profund esquinçament interior. 

Tothom ha d’investigar i publicar papers, ningú pot estudiar, menys encara dedicar temps de qualitat a la docència; però tot plegat no és més que el resultat d’una mistificació sociopolítica, un criteri pràctic que s’utilitza per a presentar-se i significar-se en el camp universitari, que, com tot camp –tal com ens alertava Bourdieu a Homo academicus (Siglo XXI, 2008)–, és «el lloc d’una lluita per determinar les condicions i els criteris de pertinença i de la jerarquia legítimes» (p. 23). El que compta és el reconeixement del sistema. El nostre, i el de la universitat a la qual deixarem bona part de la nostra vida. Tot plegat, per a què? Dues línies més en el currículum, una lleugera satisfacció narcisista, sis posicions amunt o avall en l’índex de Shanghai, on sembla que es juga el prestigi de la universitat, etc., etc.

Mentrestant, què perdem pel camí? Pel camí perdem la poesia, la possibilitat d’apassionar-nos de veritat per l’estudi de les coses del món, de comprometre’ns amb els altres i poder escriure des d’aquest compromís. No són només les paraules dels poetes, el que necessitem, sinó la seva passió. Per no pansir-nos. Per no assecar-nos. És l’exemple vital que ens dona en Mario, el carter de Pablo Neruda, si no volem acabar enterrats sota les runes dels papers, on l’acadèmia s’ensorra a poc a poc, ni ser protagonistes de la seva destrucció.