Profe, com se surt de la caverna?

No estava programat que l’alumnat d’aquell centre conegués el mite de la caverna de Plató. Aquesta lliçó de l’antiga Grècia ha obert la ment d’infinits estudiants al llarg del temps, superant censures, oblits, renaixements o dogmatismes –actualment, Plató i la seva caverna naufraguen en un mar enterbolit i caòtic de currículums i lleis educatives–.

A les 8h del matí, a l’aula de 4t d’ESO d’un institut d’un barri de classe treballadora de Barcelona, va aparèixer Plató i la seva Caverna. El professor de Ciències Socials, intentant despertar a l’alumnat endormiscat, va parlar de la Caverna per introduir l’origen del moviment obrer; una pirueta dialèctica per fer-los entendre què era la consciència, en aquest cas la consciència de classe: despertar, aprendre, entendre, explorar; en definitiva, intentar saber qui és un mateix i no deixar-se prendre el pèl.

La metàfora platònica va funcionar i es va obrir, a les 8:35h, un espai màgic d’interès real i d’atenció a l’aula de 4t B. Quina força tenia aquesta vella història per capgirar l’ambient de l’aula? Van precipitar-se les preguntes i, fins i tot, es va iniciar un principi de debat. I enmig de tot plegat, una alumna va fer una pregunta que passà desapercebuda per a la majoria de companys: Profe, yo quiero salir de la caverna. ¿Cómo se sale?

El professor, conscient de l’excepcionalitat de la pregunta, no va saber respondre adequadament. Era la pregunta de les preguntes. Potser la qüestió més important de la seva feina. Què significava, en realitat, “sortir de la caverna” en el context actual? Què significava per a una adolescent com ella que veia com s’apropava la fi d’una escolarització obligatòria que feia massa temps que no acceptava de bona gana? Significava sortir de la ignorància, de la conformitat, de les expectatives limitadores de la societat? O potser, com sospitava, era una combinació de tot plegat? La resposta, matussera i precipitada, va anar en la línia de donar valor al coneixement i al pensament crític, de superar reptes educatius, de no deixar de formar-se i estar atenta… Però aquella pregunta va obrir un nou espai i un nou interrogant, aquest cop dins del professor: com es podia ajudar algú a sortir d’una caverna si no sap que hi és? Aquella alumna tenia una lleugera intuïció, i la resta? El coneixement i l’aprenentatge, hi poden fer alguna cosa? Però, quina relació tenen els alumnes de qualsevol dels nostres centres educatius amb el coneixement i amb l’aprenentatge?

El desig d’aprendre

No ens enganyarem. La seva relació amb el fet d’aprendre, almenys pel que fa als coneixements escolars, no és bona. Però, a què ens referim quan parlem de “relació amb el coneixement” o amb el “fet d’aprendre”? Tal com ho entenem nosaltres, ens referim a com vius i entens el coneixement en la teva vida quotidiana, més enllà de la dimensió estrictament acadèmica. Estem parlant del coneixement com a quelcom integral i vertebrador de l’experiència humana (voler conèixer les plantes del teu entorn, els carrers i places, la història de la teva societat o l’origen de l’univers; aprendre a fer una truita, a pintar una paret, a llaurar un hort, a jugar a futbol o a arreglar una bicicleta), un fet que no només s’acumula, sinó que transforma, impulsa i redefineix la manera com comprenem el món i a nosaltres mateixos.

El desig d’aprendre és, en essència, un desig de comprendre el món que ens envolta i, alhora, d’entendre’ns a nosaltres mateixos dins d’aquest món. Quan aquest desig és viu, el coneixement esdevé una eina poderosa per alliberar-nos de les cadenes de la ignorància, tal com suggereix el mite platònic de la caverna. De vegades, ens permet també rebel·lar-nos contra tota mena de servituds, les involuntàries i les voluntàries. Però, què passa quan aquest desig està adormit, o saciat pel consum i les imatges amb les quals se’ns bombardeja tothora? O pitjor encara, què passa quan aquest desig s’apaga per una educació que sovint no sap fer-lo créixer?

La pregunta d’aquella alumna encara ressona en el professor, que no pot deixar de plantejar-se si el sistema educatiu i ell mateix està realment preparat per despertar el desig d’aprendre en els seus alumnes. Com es pot esperar que l’alumnat surti de la seva pròpia caverna si l’educació mateixa els manté dins d’uns límits rígids i predeterminats? No és només que el coneixement es presenta com una càrrega, un deure sotmès a processos d’avaluació que mesuraran el grau d’assoliment individual, sinó que, massa sovint, es mostra com un conjunt d’informacions descontextualitzades, alienes a unes vides saturades d’estímuls i missatges que només provoquen desconcert i confusió. I això, inevitablement, paralitza i ofega el desig d’aprendre.

Però aquest desig, tal com feia palès la pregunta d’aquella alumna, no és mort; només està latent, esperant el moment per despertar, que algú l’encengui amb el seu propi desig per sortir de la caverna. Com fer que el coneixement no sigui només una càrrega acadèmica, sinó un procés viu, capaç de connectar amb l’experiència quotidiana dels nostres alumnes? Aprendre no pot ser una obligació, què ho fa que els joves d’avui no ho visquin com una oportunitat?

Si l’educació pot esdevenir una eina per despertar el desig d’aprendre, potser llavors, només potser, els alumnes poden començar a veure el coneixement com una clau per obrir les portes de la seva pròpia caverna. Sortir de la caverna, però, és un viatge compartit, un viatge que requereix companys de ruta disposats a explorar el desconegut. I aquí és quan ens sentim interpel·lats com a professors. Perquè, en darrer terme, sortir de la caverna és una metàfora del despertar, del moment en què l’alumne, però també el professor, deixen de veure l’educació com un conjunt de tasques imposades a les quals costa trobar un sentit fins que se la comença a percebre com una eina per a la transformació personal i col·lectiva. Una eina capaç d’obrir aquelles preguntes que ens empenyen a repensar les nostres creences, desafiar les nostres limitacions i imaginar nous horitzons. Quan tant els alumnes com els professors es veuen immersos en aquest procés, l’aprenentatge deixa de ser un simple tràmit per convertir-se en un acte d’emancipació, una manera d’alliberar-se de les ombres i construir un futur més conscient i ple.