La comunicació amb la comunitat educativa en temps de pandèmia: un repte i una necessitat

Teresa Romeu reflexiona sobre el tercer webinar del cicle sobre Lideratge educatiu en temps de pandèmia, organitzat en el marc del postgrau de la UOC en Lideratge i Direcció de Centres Educatius en col·laboració amb el Fòrum Europeu d’Administradors de l’Educació de Catalunya (FEAEC).

La relació família-escola sempre ha estat i és un pilar bàsic per garantir la coherència de totes i cada una de les accions que esdevenen al centre educatiu i de tot el que s’hi aprèn. Els vincles entre els actors que conformen la comunitat educativa: famílies, docents, alumnat, personal d’administració i serveis, … Esdevenen claus perquè la comunicació hi tingui cabuda i sigui el canal per vehicular aquestes relacions.

Per tant, aquests espais de relació i interacció entre la comunitat educativa són imprescindibles i del tot necessaris. Si aquests espais no es troben del tot formats i consolidats les informacions que s’hi vehiculen poden dispersar en comptes de clarificar el missatge que es vol adreçar. 

Són doncs moltes les activitats que es desenvolupen durant tot el curs i no sempre tenen el ressò que es mereixen. És per això que el centre ha d’afavorir la participació i la relació de la família. La família ha de ser una prolongació de l’escola i l’escola de la família. Per facilitar aquesta participació i relació, el paper de l’escola esdevé essencial, facilitant que les famílies formin part del treball conjunt de l’escola i proporcionant canals de comunicació àgils.

Això vol dir que el professorat, l’alumnat, les famílies han de mostrar una actitud oberta, propera, dialogant i constructiva buscant a cada moment aquells canals més  “efectius” de comunicació i de relació per afavorir la seva participació. És del tot necessari trobar espais on es puguin compartir idees, debatre temes d’interès, compartir experiències,… i sobretot sense presses perquè les angoixes i les preocupacions puguin fluir tranquil·lament.

Per poder definir i sistematitzar el procés de comunicació en el centre educatiu ens cal organitzar la comunicació interna i l’externa. La comunicació interna és aquella que té lloc dins del centre educatiu, però de manera multidireccional: manera ascendent, descendent i transversal entre totes les persones que, amb diferents rols i funcions, hi ha en un mateix centre educatiu. Cal que la informació arribi a tot arreu per no generar confusions. Dins de la comunicació interna ens podem trobar diferents tipologies de comunicació: entre professorat; entre professorat i alumnat; entre alumnat; entre direcció, professorat, alumnat, famílies, ajuntament i personal d’administració i serveis (PAS). 

D’altra banda la comunicació externa és aquella que s’adreça a l’exterior del centre i, a la vegada, la que influeix en la imatge que es crea del centre. D’aquí la importància de fer-ne una bona gestió. En aquest cas cal tenir present la importància que pren la comunicació amb les famílies. Des de la pàgina web del centre que actua de canal informatiu fins a eines externes del centre per la comunicació a les famílies sobre el seguiment i assistència de l’alumnat, menús, pagaments,… 

És per això que el gran repte dels centres educatius és aconseguir que la informació flueixi correctament, amb rapidesa i riquesa, d’amunt avall i d’avall amunt, de dreta a esquerra,… I perquè sigui així és del tot necessari entendre que la informació és com l’oxigen, ha de fluir d’un lloc a l’altre perquè quan deixa de fer-ho pot provocar un col·lapse. Aquesta situació de col·lapse és la que vam experimentar i viure els primers dies de la pandèmia. En uns centres amb més intensitat que d’altres però hi va ser. 

La situació de la pandèmia ha evidenciat la necessitat de modificar la forma en què ens havíem comunicat fins al moment, no només amb els nostres alumnes sinó amb les famílies i entre els mateixos docents. El primer que el professorat va haver d’abordar fou quin mitjà de comunicació prioritzava quan els centres educatius es van tancar. Cada centre, des del seu equip directiu va escollir i optar pel canal que ja venia utilitzant habitualment: correu electrònic, meet, blog, grups de whatsapp,…. Una vegada resolta aquesta decisió el proper pas havia de poder donar resposta a la bretxa digital que es va fer evident. En aquest sentit, el repte fou com establir una comunicació amb aquelles famílies que no tenien recursos per poder disposar d’Internet o que no tenien ordinador a les seves llars. Els ajuntaments van jugar un paper determinant per facilitar la connectivitat a Internet i l’ús de portàtils. També la feina dels centres de recursos pedagògics (CRP), els equips d’assessorament i orientació pedagògica (EAP) i d’altres entitats externes al Centre ho van facilitar perquè la comunicació no deixés d’existir.

Indubtablement, hem pogut veure que, gràcies al potencial de les tecnologies de la Informació i la Comunicació, es va poder seguir mantenint el contacte, amb més o menys intensitat i emprant aquelles eines i canals a l’abast. Sense llegir ni la lletra petita ni les guies de com utilitzar-ho es van integrar a les nostres vides una multitud d’eines de comunicació que van permetre establir ponts de diàleg entre els diferents actors de la comunitat educativa per poder realitzar videoconferències o videotrucades preferentment amb l’alumnat per tal de mantenir la interacció comunicativa. En aquest sentit tot el que hem après per comunicar-nos digitalment no s’ha de desaprofitar i caldrà seguir-ho alimentant tot buscant un equilibri entre el qual és la comunicació presencial i la digital. 

La pandèmia ja l’hem superat. En un futur, podrem trobar-nos en noves situacions crítiques però tota la comunitat educativa ha après la lliçó. Un dels aprenentatges és que la comunicació digital ha facilitat i ampliat que les interaccions vagin en totes direccions i aquí qualitativament tothom hi ha guanyat. No podem oblidar que les institucions educatives es troben de manera contínua en haver de transmetre, difondre la seva tasca educativa, i comunicar allò que és verdaderament important i de com s’expressa el què s’ha de comunicar de la manera més efectiva possible. 

També s’ha pogut evidenciar la importància que pren la comunicació síncrona enfront de la comunicació asíncrona. La situació de la pandèmia ens han demostrat que cal aprendre a treballar de forma asíncrona per tal de treure-li tot el potencial que té.

En resum, la realitat viscuda amb la COVID-19 ens ha accelerat la necessitat que els centres educatius estiguin dotats dels protocols i de mesures de seguretat adequades per fer front a situacions crítiques com les que vam passar i on la comunicació té un paper rellevant i esdevé el mitjà per articular totes aquestes informacions. Tots aquests procediments d’actuació que s’han anat assenyalant haurien d’estar presents i alhora quedar integrats dins del pla de comunicació i de contingència del centre. Des del Departament d’Educació, i concretament des del Pla d’educació digital de Catalunya, hi ha un apartat on es recull l’estratègia de comunicació del centre. Entre altres coses es donen consells per una bona comunicació: empatia, brevetat i precisió, accessibilitat, ús no sexista del llenguatge, ús de les imatges, propietat intel·lectual i autoria, canal de telegram, subscripció de correu i xarxes socials.  

De tot el que s’ha viscut, s’evidencia que el nou format de la comunicació en els centres educatius cada vegada tendeix a ser menys textual i més oral, i especialment visual. Cal ser més sintètics, concrets, clars i directes en els discursos i els relats pel que la comunicació en la comunitat educativa esdevé un repte i una necessitat pels docents del segle XXI.