Infants amb altes capacitats: com acompanyar-los perquè despleguin tot el seu potencial?

Sheldon Cooper, Lisa Simpson o la protagonista de la sèrie Gambito de dama, Beth Harmon, són personatges de ficció que han contribuït a la construcció de tòpics al voltant de les altes capacitats. Socialment, hi ha moltes creences esteses sobre els nens i nenes amb un ritme d’aprenentatge més alt que poden portar a pensar erròniament que no tenen necessitats específiques a l’aula. Amb motiu del Dia de les Altes Capacitats (14 de març), et convidem a conèixer una mica més com pensen els infants amb altes capacitats i com els pot motivar el seu entorn: la família i l’escola.

Aclarint conceptes: sobredotació i altes capacitats, són el mateix?

Se sol utilitzar col·loquialment la paraula superdotat o superdotada per referir-se a persones amb altes capacitats, però no fan referència al mateix. “Podem dir que totes les persones amb superdotació intel·lectual tenen altes capacitats, però no totes les persones amb altes capacitats són superdotades”, afirma Verónica Marina Guillén Martín, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i investigadora d’Amentúrate, programa de mentories de la Universitat de Cantàbria per a alumnat de secundària amb altes capacitats.

L’experta aclareix que el concepte d’altes capacitats és més ampli i engloba des de persones amb sobredotació (amb un quocient intel·lectual a partir de 130) fins a persones que tenen un talent en una o diverses àrees específiques. Sota aquest paraigua, també podem trobar nens i nenes precoços o amb alt potencial d’aprenentatge, que no necessàriament tenen un coeficient intel·lectual superior, ni són “bons” en tot.

Desmuntant alguns mites

“Quan es parla de nens i nenes amb necessitats educatives especials, pensem de seguida en els infants que tenen un ritme d’aprenentatge més lent i oblidem sovint els que el tenen més ràpid perquè solem pensar que ja ho tenen tot fet, que tenen superpoders”, defensa la periodista Carmen Giró. L’autora d’El club de los Superman. El día a día de los niños y niñas superdotados (Editorial UOC) va posar un títol irònic al seu llibre per provocar el lector i fer-li evident que aquestes criatures no són pas superherois o superheroïnes i necessiten l’acompanyament de les famílies i de les escoles per desenvolupar el seu potencial. Amb l’ajuda de diversos episodis i anècdotes i el punt de vista de persones expertes, l’autora s’apropa a la realitat diària d’aquests infants i ofereix pautes a famílies i educadors per acompanyar-los.

Després de parlar amb molts testimonis, Giró vol desmuntar tres grans tòpics que no sempre es corresponen amb la realitat: les altes capacitats no sempre estan lligades a les bones notes, a la depressió o als problemes de relació social.

La professora Guillén Martín hi coincideix i afegeix que molts nens i nenes tenen bon rendiment acadèmic, però d’altres, en canvi, presenten un alt fracàs escolar, derivat, sobretot, de la desmotivació per la manca d’intervencions adequades. Així mateix, hi ha molts infants amb altes capacitats que, precisament, destaquen per les habilitats socials i la gran capacitat de lideratge.

Fer el sopar amb la teoria de la relativitat

“Recordo un nen de sis anys que va agafar la seva cadireta, la va col·locar davant la seva mare i li va demanar: ‘Mama, explica’m tot el que saps'”. A l’audiollibre El club de los Superman, l’autora comparteix episodis de la vida quotidiana de les famílies amb fills i filles amb altes capacitats: des d’una nena que aprofita per preguntar qui és Einstein mentre la seva mare cuina una truita de patates fins a uns pares que recorden al nen: “Deixa de llegir i posa’t a jugar”.

Després d’entrevistar-se amb moltes famílies, la periodista Giró explica que els pares acostumen a entomar la notícia que el seu fill té altes capacitats com una confirmació del que ja sospitaven, i també reaccionen amb nervis perquè no saben com afrontar-la. 

L’experta Guillén Martín destaca que l’important no és que els familiars tinguin els coneixements que plantegen els seus fills, sinó que donin suport quan els nens i nenes demanin una resposta als seus interrogants i vulguin ampliar els seus coneixements. “El benestar emocional és la base necessària per tenir un bon desenvolupament cognitiu i social, ja que fomentarà una bona autoestima i un autoconcepte adequat, i evitarà la desmotivació acadèmica i l’aïllament”, aclareix. 

Les altes capacitats a les aules: sense sortir de la ratlla 

“Per què he de pintar per dins de les ratlles, si jo el que vull saber és com funcionen els ossos i els músculs?”, es preguntava una nena de cinc anys, tal com explica Giró. Per a ella, és important permetre que aquests alumnes puguin “ampliar el temari i aprofundir-hi”. “Si els fem fer primer tota la feina repetitiva del currículum obligatori com a la resta d’estudiants, arriben al moment de la creació, de l’enriquiment, frustrats i enfadats i ja no ho volen fer”. A més, els estudiants solen trobar-se amb moltes traves amb el sistema escolar i el programa curricular: “No preguntis més”, “no vulguis aprendre més”, “espera, espera, espera”. 

Precisament, per a Guillén Martín un dels principals riscos per als nens i nenes amb altes capacitats és que “es generin dinàmiques a l’aula que penalitzin les seves aportacions i els intents freqüents per anar més enllà dels continguts acadèmics del curs, de manera que es limiti la curiositat i la creativitat dels infants”. Quan un nen o nena acaba els exercicis i com a única alternativa se li presenten altres tasques repetitives i mecàniques o ajudar els seus companys, és molt probable que es desmotivi, s’avorreixi, amagui les seves capacitats i acabi tenint fracàs escolar. Així mateix, la manca d’intervenció també pot propiciar un “sentiment baix de pertinença al grup, cosa que pot arribar a generar comportaments socials desadaptats”.

“No és que estigui avorrit, és que estic frustrat”

Segons dades del Ministeri d’Educació i Formació Professional, el curs 2019-2020 hi havia 39.000 alumnes amb altes capacitats en educació primària i secundària, dels més de 9 milions d’estudiants escolaritzats. Aquesta xifra representa el 0,42 % del total. Aquestes dades no coincideixen amb les que calculen altres estudis, que situen els estudiants amb altes capacitats entre el 2 % i el 10 % de l’alumnat.

Per acompanyar-los i evitar frases com la que recull el llibre, “No és que estigui avorrit, és que estic frustrat”, la professora col·laboradora Guillén Martín explica que hi ha mesures d’intervenció educativa molt variades. Una de les més utilitzades actualment és el model d’enriquiment (conegut com a model The Schoolwide Enrichment Model, SEM) de Joseph S. Renzulli, amb què els estudiants prenen les regnes del seu aprenentatge segons els propis interessos personals. El professorat proposa una activitat general a tot l’alumnat, com una visita a l’observatori i, després, els nens i nenes decideixen sobre quins aspectes concrets volen continuar investigant. Per exemple: un grup pot fer una presentació a la classe sobre el sistema solar. Alhora, aquest model d’enriquiment educatiu ofereix als estudiants que volen aprofundir encara més en el tema la possibilitat d’involucrar-se en un projecte real com podria ser la construcció d’un telescopi.

Una altra de les mesures més recurrents, però també una de les més controvertides, és l’acceleració de curs. “L’èxit d’aquesta mesura dependrà de la sincronia existent entre el desenvolupament intel·lectual i socioemocional del nen o la nena, i també de les característiques de l’entorn i de la motivació dels infants”, aclareix la professora.

Enllaços relacionats: 

https://www.une.es/altas-capacidades

https://www.editorialuoc.cat/el-club-de-los-superman

https://www.storytel.com/es/es/books/el-club-de-los-superman-1482813