Marina Lucas Sánchez: “Plantejar-se treballar o fer recerca en l’àmbit social sense perspectiva feminista interseccional és com plantejar-se dutxar-se sense obrir l’aigua”

La Marina Lucas Sánchez, estudiant del grau d’Educació Social, ha estat guardonada als Premis de Ciència i Gènere de la UOC que entrega la Unitat d’Igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en el marc del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. El seu TFG premiat, “Maternitats adolescents en situació de tutela: una mirada crítica al sistema d’atenció i acompanyament”, presenta una completa anàlisi dels condicionants que imperen directament en la realitat de les mares adolescents i joves en situació de tutela al territori català. Parlem amb ella sobre les motivacions d’aquesta investigació, la seva experiència durant la recerca, la importància de la perspectiva feminista interseccional i com ha estat rebre aquest premi.

Què et va fer triar el tema del teu TFG?

La meva motivació per aquesta tria va venir del meu interès professional i les meves circumstàncies personals. La intersecció entre infància i adolescència i feminisme, àmbits professionals motivadors per mi, em va portar a demanar pràctiques en una residència maternal, on descobria aquesta realitat social. Durant els estudis he pogut comprovar, a més, la desconeixença envers aquesta realitat, fins i tot en entorns més sensibilitzats, evidenciant-me la invisibilització d’aquestes maternitats joves que busquen la conciliació amb contextos complexos i amb les adolescències i joventuts, i animant-me a indagar en ella. La maternitat adolescent en tutela és una realitat vulnerable, condicionada i marginada per l’estructura capitalista neoliberal i l’eix de privilegis que la sustenta, i poc emparada pels recursos públics.

Aquest treball respon també a una necessitat personal de treballar amb i pel pensament feminista interseccional, la perspectiva de gènere, i la lluita contra el patriarcat i les violències masclistes.

Com el vas enfocar?

La recerca s’ha enfocat des d’una metodologia qualitativa que busca la comprensió del tòpic estudiat en la seva globalitat. S’ha contactat directament amb les persones que viuen la realitat estudiada i s’han fet actes de presència en els espais físics per contemplar el context i els fenòmens que el rodegen i l’afecten, per poder fer una observació i anàlisi més completes. S’inclou recerca autoetnogràfica basada en el fet viscut en les meves pràctiques el segon semestre del 2023, plantejant reflexions que ofereixin noves perspectives de treball.

Quin diries que va ser el repte més gran o l’obstacle a l’hora de dur-ho a terme?

Penso que l’obstacle més intens té a veure amb el moment en què em trobava quan vaig encetar aquest procés, ja que la meva mare, pilar fonamental, ens va deixar el març del 2023, just a l’inici de la meva estada a la Maternal. Ella va ser, a més, el meu motor feminista, que m’ha salvat en moltes ocasions. Viure un procés de pràctiques en un espai exclusivament de mares, just havent perdut la meva, em va portar a abordar les pràctiques des d’una posició vulnerable, implicant-me personalment i emocionalment, i veient-me afectada des d’una nova perspectiva cap al vincle maternofilial. Així que suposo que continuar endavant al costat d’aquestes maternitats, i escrivint i fent recerca en aquesta realitat, quan jo, en aquest sentit, em trobava desemparada, va ser un repte. I també un motiu pel qual vaig dedicar-hi el meu TFG.

I vaig tenir sort, per què perquè aquest fos el repte, vol dir que les persones que m’han acompanyat: les mares de la maternal, les educadores, totes les persones que han participat de la recerca, la meva tutora… m’ho han posat tot molt fàcil, m’han obert les portes i m’han donat la mà. I gràcies a elles jo he pogut fer aquesta investigació.

De tot el procés de recerca i entrevistes per al teu TFG, quin és el descobriment més gran que destacaries?

Destaco l’angoixa, el temor i el rebuig que aquestes mares, i una gran quantitat de famílies emparades pel sistema de protecció, senten envers aquest sistema de protecció que les vol atendre. Cal un acompanyament proper, comunicatiu, i la desculpabilització dels contextos hostils d’on venen, amb perspectiva i consciència feminista interseccional, per obrir possibilitats reals més fidels i transformadores. I, per això, és imprescindible l’actualització i revisió constant de les professionals.

En aquesta línia vaig detectar una necessitat de revisió i autocrítica per part de les institucions i les polítiques públiques, i de conseqüents propostes i mesures per la seva millora, així com de responsabilització del que no funciona i transparència en les gestions. També de coneixença de les persones ateses, de tempos específics per cada cas i mesures molt més personalitzades, alhora que humanització en els processos, ja que segons amb qui parlaves utilitzaven llenguatge mercantil quan, al final, parlem de persones.

Per què creus que és tan important la perspectiva feminista en aquest tipus d’investigacions i feines en l’àmbit social?

Plantejar-se treballar o fer recerca en l’àmbit social sense perspectiva feminista interseccional és com plantejar-se dutxar-se sense obrir l’aigua. La perspectiva feminista interseccional permet identificar els diferents elements que entren en joc de forma simultània i que condicionen els processos vitals. Si volem acompanyar persones amb processos complexos, sovint exposats a la marginació i subalternitat, d’una forma educativa, fer-ho des del feminisme interseccional esdevé imprescindible.

En aquesta recerca en específic, diria que ser mare en un sistema social desigual dominat pel capitalisme converteix la maternitat en eix d’exclusió, i actua simultàniament amb més elements, condemnant les vides d’algunes dones a realitats precaritzades i vulnerables. Si a aquesta equació li sumes l’exposició a intervencions institucionalitzades a causa de les seves condicions de dones, mares, adolescents, sovint de classe social baixa i en alguns casos havent viscut processos migratoris, es reitera com n’és d’indeslligable aquesta perspectiva, posant consciència en la nostra mirada, qüestionant-la, revisant-la per no estancar-nos en patrons que reprodueixin aquests eixos de desigualtat.

Al teu TFG dediques un ampli espai al tema de les residències maternals. Què t’agradaria destacar sobre aquesta part?

Les residències maternals són una oportunitat per les mares adolescents en situació de tutela per generar arrelament, per tenir un habitatge i unes necessitats bàsiques cobertes durant els primers estadis de la seva conciliació (que important el dret a l’habitatge per construir les nostres vides, oi?). Suposen un espai segur d’acompanyament educatiu on poder fer un parèntesi per establir camins cap a futurs autònoms i segurs per les mares i els bebès.

Són essencials però escassos. Només hi ha tres residències maternals en tot el territori català, i només dues d’elles atenen mares menors d’edat, entre les quals, juntes, poden atendre 30 nuclis familiars, 15 cada una. És molt destacable, també, que cap d’aquestes residències és de naturalesa pública, sinó que se sustenten per privats. És a dir, quin és l’interès i la inversió de les polítiques públiques en aquesta realitat social?

També parles sobre la institucionalització com a condicionant. En què consisteix?

Lligant-ho amb les residències maternals, em refereixo al fet que, tot i ser necessàries, no deixen de ser un recurs institucional que es regeix per unes normes, patrons i pràctiques concretes que, sovint, poden limitar el marge d’acció o decisió de les mares. Passa amb tot procés institucionalitzat: es treballa la teva autonomia, però dins d’uns camins concrets que et volen protegir, però, inevitablement, també et limiten i, sovint, es retroalimenten.

Cal que dins d’aquests recursos invertim en atencions properes, personalitzades, el màxim flexibles, i que vetllem pel benestar de les persones que acompanyem des del costat, no traçant tot el camí, sinó estant allà per si elles necessiten una mà mentre el tracen. Elles són les protagonistes de les seves històries i necessiten ser-ho, també, de les seves resolucions.

Les maternitats adolescents no són un tema fàcil, i encara menys en situació de tutela. Quin va ser l’impacte psicològic durant les pràctiques i el desenvolupament del teu TFG?

Com he comentat anteriorment, vaig viure aquest procés molt vulnerable i molt intensament a causa de la pèrdua de la meva mare, sumat a l’impacte d’acompanyar les mares adolescents. Això em va portar a sentir-me constantment afectada i en un limbe d’estabilitat emocional, però també em va fer sentir una implicació més gran en la feina que estava procurant desenvolupar, així com en el meu procés de vinculació amb les mares i els nadons de la maternal. Això m’ha portat a bolcar-me en el procés. I tot i que en moments podia veure’m sobrepassada, aquesta etapa també m’ha generat cura i vocació per acompanyar aquestes mares. Sento que així com vaig aportar la meva visió, tant les mares, com els nadons, com les educadores, em van aportar un espai que, tot i ser dur, va ser un refugi.

Després de tota la teva investigació, quina diries que és la limitació o fallada més gran del sistema d’acompanyament i atenció?

És difícil resumir algunes idees clau perquè aquesta anàlisi ha generat una bola de neu, però en grans línies, destaca l’anàlisi de DGAIA com un òrgan fred, impersonal, blindat, poc transparent i poc autocrític, i sovint reproductor de violència institucional. Si un sistema que es presenta de protecció genera recel en les persones que vol atendre, alguna cosa necessita ser revisada. Destaca la necessitat d’humanitzar la institucionalització, així com de dinamitzar i agilitzar les gestions per alleujar al màxim els camins que acompanyem, que actualment s’analitzen quadrades i limitants. En alguns moments, fins i tot, s’ha arribat a identificar, en certs espais, un llenguatge mercantil a l’hora de parlar sobre aquestes mares i els seus processos, així com processos decisius molt matemàtics que deshumanitzen i s’allunyen dels contextos.

També destaca, tant dins les institucions com dins els recursos, la rellevància d’acompanyar de forma propera, comunicativa i de no judici, fent autocrítica i revisió constant com a professionals, així com de la necessitat de posar perspectiva feminista interseccional en la comprensió dels contextos, i la necessitat de mitjans, inversió i polítiques públiques per a l’atenció a aquestes maternitats.

El teu TFG ha estat premiat al marc dels Premis de Ciència i Gènere de la UOC que lliura la Unitat d’Igualtat de la UOC. Què ha suposat per a tu aquest premi?

Em sento molt agraïda pel reconeixement de la universitat i de la comissió avaluadora a la meva investigació, alhora que se’m fa estrany rebre jo aquest premi quan parlo d’una realitat que viuen altres persones. Així que desitjo que entre totes continuem generant escletxes, qüestionant i revisant les nostres pràctiques, així com els funcionaments institucionals i els efectes que generem en les persones amb qui treballem. Desitjo que no ens acomodem en pràctiques qüestionables per rutina. Que no ens faci por qüestionar allò que no compartim. I posem més interès, més recursos públics i més pressupost en la conciliació de les realitats que es troben fora de la norma, així com a la pal·liació dels eixos de privilegi. Per un sistema més humà, més crític i més coherent amb els seus pressuposats objectius. En haver fet aquesta investigació en un moment molt vulnerable per mi, em sento també molt agraïda amb totes les persones que m’han acompanyat o que han participat de la recerca. Amb les mares de la maternal, les persones entrevistades, la Núria i la Lucía, la Fatiha, les meves amigues i la meva família. També em sento molt agraïda pel vincle amb la meva mare, que, al final, m’ha portat fins aquí. T’estimo, mama.