Mon Davins: “És important que els adults tinguin una actitud dirigida a despertar l’interès de l’infant, un amor o desig de saber”

Montserrat Davins és doctora en Psicologia i psicoterapeuta. A més d’exercir com a psicòloga clínica, Davins és professora col·laboradora de l’assignatura de Psicopatologia d’Adults del grau de Psicologia. Escriu textos breus sobre psicologia al seu blog i, darrerament, ha publicat un llibre per a infants, L’Espiet.

Ets psicòloga i psicoterapeuta de formació clínica, i has treballat en tres àmbits de la disciplina: la pràctica professional, la docència i la recerca. Creus que és important aquesta transversalitat?

Per descomptat. Vaig tenir el privilegi de treballar durant quinze anys a la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona (1999-2014), i va ser allà on vaig poder posar en pràctica la vinculació de la clínica, la docència i la recerca. Per una banda, exercia com a psicoterapeuta al Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona i, per l’altra, era docent i investigadora de l’Institut Universitari Vidal i Barraquer (Universitat Ramon Llull). En aquest marc, vaig aprendre que donar suport a l’experiència en la tríada clínica – docència – recerca és molt important. Les preguntes de la pràctica clínica porten a la recerca, i els resultats de la recerca es traslladen al camp docent. És a dir: hem de fer, investigar sobre el que fem, i ensenyar sobre allò que fem i investiguem. I, llavors, tornar a fer pràctica basada en la investigació. Si hi ha un diàleg recíproc i una estreta vinculació en aquests tres àmbits, aconseguim una millor integració dels coneixements.

Durant molt de temps vas treballar a Barcelona, però després et vas traslladar al Berguedà. És diferent, l’activitat professional que es fa en un context i a l’altre?

Certament, es tracta d’un context diferent. Les problemàtiques socials que influeixen en les persones poden variar i els serveis que s’ofereixen també, perquè estan encarats a millorar les necessitats de les persones que viuen en un territori determinat. Però, des de l’orientació psicoanalítica hi ha una regla d’or fonamental que és la importància del cas particular. En la pràctica clínica, procuro atendre la particularitat de cada història i desmarcar-me de les respostes estandarditzades. Crec i confio a prioritzar el que és singular de tot humà: lluny de la tendència a etiquetar, aposto per una “clínica del tacte”. En aquest sentit, les diferències contextuals perden rellevància, perquè el que importa és cada subjecte en particular i ajudar-lo a desllorigar els punts que li causen malestar.

Ets professora col·laboradora a la UOC. Com vas entrar als nostres Estudis? Quina ha estat la teva experiència com a professora docent col·laboradora?

Vaig començar com a professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya impartint l’assignatura de Psicopatologia d’Adults l’any 2013. Jo ja tenia una activitat professional, però volia seguir fent tasques de docència i, a banda de les classes presencials, em vaig interessar pel model de la UOC. Vaig donar una ullada a les ofertes que hi havia en aquell moment i, després de fer el procés de selecció, vaig ser acceptada. Des de llavors, he seguit acompanyant a estudiants de la mateixa assignatura, i l’experiència segueix sent tan gratificant i positiva com el primer dia.

La tasca amb la resta de professors col·laboradors coordinats per la professora de l’assignatura és molt estimulant. Planifiquem conjuntament les activitats d’aprenentatge, proposem activitats alternatives per aconseguir els objectius que ens plantegem al pla docent, procurem dinamitzar el procés d’aprenentatge dels estudiants —acompanyant, animant, plantejant preguntes, resolent dubtes—, intentem motivar i crear una atmosfera agradable a les aules, i valorem i avaluem tant els processos d’aprenentatge dels estudiants com les formes de treballar d’una universitat que sentim nostra.

Quins creus que són els punts forts de la UOC?

En els darrers temps i, especialment, amb la situació viscuda per la pandèmia de la Covid-19, la introducció de les tecnologies a l’àmbit educatiu ha donat lloc a un nou escenari basat en l’ús de les TIC que configura un aprenentatge diferent del que té lloc de manera presencial. Però, el cert és que la UOC ja fa anys que és capdavantera en afrontar les necessitats associades a un context digitalitzat. Situa els estudiants en el centre del seu procés d’aprenentatge, convertint-los en figures centrals entorn de les quals pivoten la institució i l’acció docent. Afavoreix la interactivitat en diferents àmbits: amb la informació, amb el professor i entre els estudiants. Com que els límits del temps i la rigidesa de l’espai de formació es difumina, l’estudiant té més flexibilitat organitzativa. El model UOC promou una visió constructivista de l’aprenentatge, és motivador i desperta la curiositat, un valor que poso en relleu a L’Espiet.

Acabes d’autoeditar un llibre d’infants, L’espiet. D’on et va venir la idea d’escriure’l?

El 12 de març de 2020 a la tarda, just abans del primer dia de confinament al nostre país per la pandèmia de la Covid-19, anava en cotxe de Montmajor a Berga amb el meu fill a fer uns encàrrecs. Més o menys a mitjan camí, hi havia uns obrers a peu de carretera treballant en unes obres, i el Roger em preguntà: “Mama, què fan aquests homes?”. Jo vaig respondre: “Són uns peons que arreglen la carretera”. El nen va afegir: “Ens hi podem parar per veure-ho?”. Però, jo vaig contestar: “Ara no, Roger, que anem amb retard…”. Just després d’haver pronunciat aquestes paraules, em vaig dir per dins: “Ostres, això és un conte! Aquest podria ser un bon punt de partida per a un conte…”

No hi vaig pensar més fins al cap de dues o tres setmanes, en què em vaig descobrir escrivint-lo. A partir d’aquella primera idea embrionària va néixer l’Espiet, un conte fill del confinament. Em va sortir d’una sotragada, i en poc més d’una hora el vaig tenir enllestit. Per descomptat que després hi va haver diferents versions per polir, però la història que volia explicar i l’estructura central estava feta. En realitat, més que anar introduint elements de sorpresa en el conte, va ser el mateix conte el que em va sorprendre a mi.

L’Espiet és un llibre sobre la curiositat dels infants. Què creus que haurien de fer els adults per ajudar-los a cultivar-la?

Sí, el conte tracta de la importància de prendre en consideració a cada infant i de respectar-lo en les descobertes que el conduiran a créixer i fer-se gran. A diferència de la majoria de contes infantils, l’Espiet qüestiona el paper de l’adult. És un conte adreçat tant als infants com als adults i, d’alguna manera, permet que petits i grans s’hi puguin sentir identificats o s’hi vegin reflectits. També és una crítica al paper de l’adult quan es mostra indiferent envers la curiositat dels nens i nenes i, en aquest sentit, és un reclam a sostenir una actitud atenta i afectuosa.

Crec que és important que els adults (pares i mares, mestres, monitors, etc.), mantinguin una actitud dirigida a despertar l’interès de l’infant, en despertar un amor pel saber o un desig de voler saber. I això passa per ser nosaltres també adults desitjants, per saber llegir les línies i entre línies del que l’infant ens mostra, per ajudar-lo a posar paraules a les coses que sent i que li passen, per ajudar-lo a pensar tot fent-li les preguntes adequades. Això tenint sempre en compte que cada nen és diferent, que té les seves maneres singulars d’aprendre i que no hi ha un mètode que valgui per tots.

Com creus que la literatura ajuda els infants en el seu desenvolupament?

Els infants han d’aprendre, a mesura que van creixent, a comprendre’s millor a si mateixos. Els contes compleixen importants funcions en aquest procés. Mentre el nen/a es diverteix, els contes li brinden significats a diferents nivells, ja que solen fer referència a conflictes humans universals i, especialment, a aquells que preocupen al nen. Però, per què hi ha històries que per a ells tenen tant èxit?

Seguint a Bettelheim, no és tan sols perquè estimulen el seu desenvolupament i enriqueixen el seu món intern, sinó perquè precisament parlen de les pulsions internes d’una manera que el nen pot comprendre inconscientment i ofereixen suggeriments a certes dificultats. Els contes els ajuden a elaborar els problemes psicològics provocats pel creixement i a integrar la seva personalitat. Si resulten tan fascinants, és perquè no se sap exactament de quina manera l’encant de la història ha actuat en cada petit.

Quin sol ser el missatge que aquests contes transmeten als nens? Doncs que la lluita contra les dificultats de la vida és inevitable, però que si un no en fuig, sinó que s’enfronta als entrebancs inesperats o injustos, pot superar els obstacles, sortint-ne victoriós. Transmeten al nen una comprensió intuïtiva de la seva pròpia naturalesa i del que pot arribar a ser si desenvolupa els seus potencials positius. En aquest sentit, els contes poden ser terapèutics, perquè il·lustren conflictes interns i suggereixen, subtilment, com resoldre’ls. D’una manera molt simple i senzilla, proporcionen seguretat i donen esperances respecte del futur.

On podem trobar el teu llibre?

Vaig escriure l’Espiet pel mer plaer d’escriure’l i, un cop el vaig tenir enllestit, em vaig engrescar a il·lustrar-lo. Vaig poder comptar amb el preciós treball de la Mar Guixé, que va saber dibuixar l’Espiet tal com jo l’havia imaginat. No el vaig autoeditar amb finalitats comercials i en la primera edició en vaig publicar un centenar d’exemplars. Però qui tingui curiositat per descobrir qui era l’Espiet, pot trobar-lo a Solsona (Gasolinera Setelsis, Cal Pellicer, Cal Verdaguer i l’Estanc de Baix), a Berga (La Papereria i Llibreria Quatre Cantons), o posant-se en contacte amb mi mateixa: mondavins@gmail.com