El discurs de les tendències educatives

Comencem un any nou, i diferents experts i mitjans de comunicació ens parlen sobre les tendències educatives que s’imposaran arreu. El llenguatge hiperbòlic dels comunicadors més entusiastes ens parla de la “revolució educativa” fent servir expressions com “transformació radical”, “innovació disruptiva” o “canvi paradigmàtic”. Òbviament, no els hi cal acompanyar-les d’un suport rigorós. Coneixem molt bé la retòrica pedagògica que anuncia els futurs de l’educació. Tampoc els sentirem parlar de la reducció d’hores lectives de les assignatures de ciències ni del relegament continuat de les matèries humanístiques. L’important és situar-se en l’avantguarda del que vindrà, i el que vindrà estarà marcat sobretot per la tecnologia. L’ús de la intel·ligència artificial, la realitat augmentada o les hiperaules es presenten llavors com a solucions miraculoses que transformaran l’educació de manera immediata i definitiva, donant per fet que qualsevol innovació en aquest terreny és intrínsecament positiva. El més rellevant és que, en educació, s’innovi, i no hi ha innovació que, avui, no passi pel fetitxisme tecnològic.

Sens dubte, aquest discurs està profundament marcat per la cerca de l’eficiència. Els experts amb capacitat prescriptiva defensen la necessitat de “bastir un sistema educatiu més efectiu en el context de canvi de model productiu”, posant l’èmfasi en l’ocupabilitat per tal d’adaptar-se a un “entorn socioeconòmic global”, l’únic sentit possible que s’atorga avui a la formació al llarg de la vida, que res té a veure amb la Bildung del romanticisme il·lustrat alemany. Per contra, se substitueix aquest concepte humanístic pel negoci de les microcredencials, un d’aquests termes que fa circular la burocràcia de Brussel·les per fomentar la competència en el mercat educatiu global. En qualsevol cas, cal envair el discurs pedagògic amb metàfores empresarials que, a més, tenen la capacitat d’adequar-se als perfils diferenciats de l’audiència. Si qui anuncia les noves tendències educatives és una mica mel·liflu i espera que algun dia el convidin en una TED Talk, parlarà dels alumnes com uns “talents a desenvolupar”. Els més pragmàtics, que no perden el temps amb eufemismes, es referiran a ells com a “recursos humans en construcció”, deixant clar que l’educació és sobretot una inversió destinada a produir capital humà.

L’important de tots aquests anuncis a propòsit de les tendències educatives globals és crear una narrativa d’urgència, fent apel·lacions de caràcter emocional i moral per despertar un fort sentiment de culpabilitat. Cal adaptar-se a la pedagogia del futur “abans no sigui massa tard”, no només per no quedar endarrerits en la cursa global, sinó per no perjudicar el futur de les noves generacions. Es tracta de fer-nos sentir en falta, no només als professionals de l’educació, sinó també a les famílies. Les més obedients i porugues, és a dir, les que formem part de la classe mitjana decadent,nperò amb aspiracions, hem estat exercint una enorme pressió sobre el sistema educatiu perquè adopti totes aquestes novetats, fins que hem començat a veure’n els resultats. Mentrestant, no hem deixat d’afanyar-nos a planificar l’educació dels nostres fills com una inversió estratègica de reproducció social: idiomes, programació, intel·ligència emocional, experiències. Quan arribi el moment que s’hagin d’inserir al mercat de treball, aquesta inversió donarà els seus fruits al maximitzar el rendiment individual dels nostres fills i filles en termes de productivitat, que és el que el país necessita, encara que acabin servint cafès i vermuts a les terrasses dels bars on es fan les selfies els expats i el turisme internacional.

El discurs de les noves tendències educatives està estretament vinculat amb la narrativa superjoica de la superació personal, ara perfectament estimulada per la machine learning del capitalisme digital. Es tracta que “cada alumne pugui desenvolupar el seu potencial” i la IA ens proporcionarà l’algorisme que ho farà possible. Mentrestant, ens entretindrem parlant de l’educació emocional a l’escola i continuarem glorificant conceptes com la “resiliència” o els neuromites divulgats per la ciència-ficció, desvinculant-los de les condicions materials o socials en què es troben els alumnes. Les noves tendències educatives no poden distraure’s amb això.

Cada dia fa més mandra escoltar i llegir aquests discursos. En l’àmbit de les ciències de l’educació, s’han convertit en un autèntic catecisme. Però és interessant escoltar què ens diu aquesta mandra. D’una manera o altra ens indica que no està tot perdut. La mandra, en el context actual, és una forma de resistència perquè interromp la lògica del rendiment que hi ha al darrere de tota aquesta narrativa que tant interès té en promoure els nostres talents. Les noves tendències educatives tenen el bon propòsit d’afavorir el potencial de cada alumne. No hi ha dubte que sona molt bé i, tanmateix, topa amb una resta inassimilable que adopta la forma d’un gest displicent, la mandra de continuar alimentant una maquinària que converteix l’educació en un producte més del mercat. No és desídia ni conformisme; és el símptoma de l’escepticisme, una intuïció que ens recorda que el veritable sentit de l’educació no ens el proporcionarà l’algorisme, sinó la capacitat de reconèixer-nos en la complexitat humana i social, més enllà de la instrumentalització tecnològica i mercantil de les nostres vides.