Alicia Álvarez García: “És important educar, entrenar i potenciar la nostra capacitat de resiliència”

Alicia Álvarez García és professora col·laboradora al grau de Psicologia de la UOC. Ha publicat el llibre ¿Cuánto pesa tu mochila? (Editorial ARPA), en què analitza com processem, gestionem i convivim amb els episodis traumàtics que apareixen a la nostra vida.

Nou de cada deu persones tindrem, com a mínim, una experiència traumàtica a la vida. Per tant, és important preparar-se per afrontar-la de la manera més saludable possible. Ho afirma en el seu llibre Alicia Álvarez, una professora col·laboradora del grau de Psicologia que fa molts anys que investiga sobre com els traumes del nostre passat condicionen el nostre present.

Acabes de publicar el llibre ¿Cuánto pesa tu mochila? (Editorial ARPA). De què tracta?

El llibre aborda el trauma psicològic en tot el seu abast: des de què és, com i per què es desenvolupa, quines opcions de tractament hi ha, què podem fer per nosaltres mateixos i pels altres, què implica el trauma social i, finalment, la resiliència i el creixement posttraumàtic.

Porta tothom una motxilla a sobre? 

Motxilla com a tal, sí. La vida és un recull d’experiències, som allò que anem vivint. El punt és quant pesa i si aquest pes ens dificulta continuar avançant.

Seria més fàcil la vida si tinguéssim la capacitat de visualitzar la motxilla que porta la gent amb què ens relacionem?

No sé si més fàcil, però segurament seria més amable per a tothom. Tot i que aquest potser és un pensament molt naïf o idealista, atès que sovint les persones que coneixen la motxilla que porten els altres utilitzen aquesta informació amb fins perniciosos.

En el llibre afirmes que nou de cada deu persones tindrem com a mínim una experiència traumàtica a la vida. La xifra és altíssima…

Realment tots som susceptibles de viure situacions potencialment traumàtiques; la diferència estarà en el fet que no totes les persones desenvoluparan un trauma. Això dependrà de molts factors: tant de la mateixa situació com de la persona, així com de la gestió que es faci de la situació.

Quin consell ens pots donar per aprendre a gestionar situacions greus imprevistes i que ens sobrepassen?

Realment, la mateixa idiosincràsia d’aquestes situacions fa que siguin difícils de preveure i, per tant, de preparar-nos. Penso que, en general, per afrontar de la manera més saludable possible els diferents esdeveniments que passen a la vida (potencialment traumàtics o no), és important cultivar la nostra capacitat de resiliència. És important educar, entrenar i potenciar aquesta capacitat per tal que, davant d’una situació imprevista, desbordant i altament amenaçant per a nosaltres, el nostre cervell, el nostre sistema nerviós i tot el nostre organisme ho puguin entomar.

Els traumes greus s’arrosseguen per sempre?

No necessàriament. No oblidarem mai el que ha passat. Tanmateix, si ho podem integrar, deixarem de patir el trauma per passar a tenir un record del que va succeir. L’important és saber que, un cop hem emmalaltit, hem desenvolupat un trauma i necessitarem ajuda d’un professional especialitzat per poder-ne sortir. Sense el tractament adequat és una patologia crònica.

En els darrers anys, la salut mental ha guanyat protagonisme en la societat. Com ho valores?

La majoria dels professionals coincidim en el fet que pot ser una arma de doble tall. En el cas del trauma és clar, per exemple. D’una banda, és positiu perquè es coneix més, hi ha més recerca, més persones formades, més prevenció i, al final, hi ha una millor atenció dels afectats. D’altra banda, el fet que es popularitzi l’ús de certs conceptes o paraules pot fer que es banalitzin. De fet, fa uns mesos, l’APA va escriure una reflexió sobre l’abús de la paraula trauma i quines implicacions podria arribar a tenir.

Hi ha diversos autors que han escrit sobre la superació de traumes personals a través de les seves obres. Escriure és una bona teràpia?

Hem de poder diferenciar entre fer teràpia i coses que poden ser terapèutiques. Escriure, així en genèric, pot ser terapèutic per a algunes persones en el sentit de poder bolcar els pensaments, però per a altres pot ser contraproduent, perquè els pot fer reviure (sense supervisió) fets molt dolorosos. Hi ha teràpies basades en l’escriptura, entre elles la teràpia d’expressió narrativa i la teràpia d’escriptura terapèutica. Ambdues es poden utilitzar de manera grupal o individual i han estat aplicades en població amb trastorn d’estrès postraumàtic amb bons resultats.

Com creus que pot ajudar el llibre a qui el llegeixi?

M’agradaria que ajudés a entendre més el trauma, a saber de què estem parlant, a poder identificar quines coses pot ser que se’ns hagin quedat sense integrar i ens estiguin pesant més del que voldríem; com escollir qui ens pot ajudar, com ajudar-nos a nosaltres mateixos i com fer costat a algú que està afectat.També m’agradaria, a un nivell més macro, poder establir un diàleg que ens permetés integrar coneixements al respecte. Al llibre enuncio una metateoria del trauma, intento aglutinar les diferents perspectives i teories en un trencaclosques que ens permeti tenir una visió més completa d’aquest fenomen tan complex.