Museu a casa 2.0 – Masaki Fujihata: Light on the Net, 1996

Avui, almenys a la majoria del món industrialitzat, donem per fet l’electricitat que funciona. Premem l’interruptor, s’encén el llum. El projecte Light on the Net de Masaki Fujihata restaura part de la màgia d’aquest esforç quotidià permetent a l’usuari-visitant encendre o apagar qualsevol d’un panell de 49 llums de 20 W al vestíbul de l’empresa Softopia a Gifu, a l’oest de Tòquio.

És una obra que s’inscriu en la temàtica de la telepresència, atès que presenta dades sensorials que corresponen a una realitat física remota i permet que l’usuari remot realitzi una acció física i vegi els resultats, i va ser una versió primerenca de comunicació a Internet.

L’obra va consistir en una pàgina web i un panell instal·lat a l’entrada de l’edifici del Softopia Japan Center. Els espectadors accedien a la web i veien la imatge de les bombetes en l’estructura de quadrícula 7×7. Quan un internauta passava el punter del ratolí per sobre d’una bombeta a la pantalla, apareixia una icona de mà, i fent clic s’encenia o apagava la llum si estava apagada o encesa. Com que la tecnologia de streaming encara no estava disponible, després que l’internauta encenia una llum, el panell es fotografiava i s’enviava per internet. Això trigava 4 segons i requeria de 10 a 15 segons per completar el funcionament de tota la xarxa ja que Internet no era tan ràpida com ho és avui. Aquest mecanisme es reflectia al panell instal·lat a l’edifici del Softopia Japan Center i els visitants del recinte podien veure personalment els llums encesos i apagats.

Per tal de mostrar que l’acció de l’internauta era real i que era ell qui encenia o apagava les bombetes, o sigui, per tal de superar el sentiment d’incredulitat, a la part inferior de la pàgina hi havia les adreces IP i noms de domini que mostraven quina llum es va encendre quan i on.

És una obra especialment simbòlica en el pensament de l’art a l’era de les tecnologies de la informació. Per què? Perquè l’actual globalització, les xarxes socials i els telèfons mòbils intel·ligents, en definitiva, l’existència d’una societat connectada a escala global, sembla construir una identitat basada en la uniformitat i el consens. En canvi, Light on the Net anava en una altra direcció, potenciant la diversitat i la diferència; es pot dir que l’obra va qüestionar directament els espectadors/usuaris sobre la naturalesa d’una esfera pública basada en les tecnologies de la informació. Com ho mostra el seu funcionament: per exemple, algú encenia els llums en forma de cor cada matí. Un dia, algú altre va intentar escriure les lletres HI a la graella. Una altra persona s’hi va unir i va escriure HO. Una tercera persona va deformar les lletres. La primera persona va intentar restaurar HI. Finalment, una altra persona va apagar tots els llums… Les persones que es reunien per primera vegada a la web sentien la presència dels altres, endevinaven les intencions dels altres i es formaven un consens o un dissens.

La qüestió de com dissenyar la interacció entre les persones és la qüestió mateixa que planteja l’art mediàtic, que expressa la imaginació mitjançant infraestructures relacionades amb les tecnologies de xarxes i mitjans.

–

Joan Campàs i Montaner