El museu a casa (35) – Manet: Dejeuner sur l’herbe

Titulada primer Le Bain , després La Partie Carrée fou exposat per primera vegada al Salon des Réfusés on15 de maig de 1863, la juxtaposició d’una dona nua “normal”, mirant el públic, i dos homes totalment vestits, va despertar tant escàndol estètic com moral i dures crítiques.

Es pot considerar, doncs, com una de les primeres obres de la pintura moderna; de fet, l’objectiu de l’artista era trencar el gel amb la hipocresia que la forma nua era acceptable en la pintura acadèmica, però no acceptable a la vida real.

En primer pla es representa el contingut d’un pícnic (que pot passar per un bodegó) amb fruita, pa, cireres sobre un llit de fulles i una cistella de fruita vessada sobre la roba de la model.

Una dona nua asseguda casualment al mig del bosc, entre dos homes dandis vestits amb un vestit contemporani, mira descaradament l’espectador mentre una altra dona, amb prou feines velada, es banya lànguidament.

Les quatre figures formen part d’un triangle, una constant en l’art clàssic, mentre que els dos homes formen un triangle invertit, com en les composicions piramidals del Renaixement. El cistell bolcat, símbol de la luxúria, confirma que la interpretació del llenç ja no és al·legòrica ni mitològica sinó eròtica, d’aquí l’escàndol de l’època.

En primer pla, la dona nua és Victorine Meurent , la model més utilitzada per Manet. Al centre, el pintor representa l’escultor holandès Ferdinand Leenhoff , germà de Suzanne Manet , nascuda Suzanne Leenhoff, amb qui Manet es va casar. L’home que es recolza mig ajagut a l’herba és Eugène Manet. Finalment, la dona que es banya a l’estany del fons és una model molt coneguda pels amics pintors de Manet, Alexandrine-Gabrielle Meley, que més tard es convertiria en Alexandrine Zola.

El paisatge esbossat (encara que s’inspira en esbossos de la propietat de la família Manet a Gennevilliers) s’assembla a un escenari fictici, les lleis de la perspectiva es trenquen (la dona que hi ha darrere del pla hauria de ser més petita). ), els degradats s’abandonen a favor de contrastos de llum i colors que donen la impressió que els personatges no estan ben integrats en la composició artificial que revela les pinzellades. La granota a l’angle inferior esquerre del llenç és un nom que els estudiants donen a les prostitutes; el colom sagrada és substituït pel caderner que desplega les ales sobre la jove fent les seves necessitats; el cistell bolcat és símbol de la pèrdua de la innocència; fruites (préssecs, cireres i figues), com les closques d’ostres (famosos afrodisíacs) evoquen una metàfora eròtica que, associada a la nuesa immodesta (no emmarcada per la convenció al·legòrica o mitològica que tradicionalment autoritzava la nuesa en el context de la pintura històrica) són una autèntica provocació. i un atac a la bona moral.

Joan Campàs i Montaner