El museu a casa 2.0 – Nicolas Frespech: Je suis ton ami(e)… tu peux me dire tes secrets

Sóc el teu amic… pots dir-me els teus secrets. Així començava, a finals dels anys 90, la demanda íntima de l’artista Nicolas Frespech als internautes que respongueren amb naturalitat.

En forma de lloc tipogràfic negre neutre sobre fons rosa, Frespech aplegava els secrets dels seus visitants anònims i l’any 1997 va crear un treball web al CICV de Montbéliard dedicat al vídeo, que recollia una sèrie de cartes de color rosa on apareixien, amb lletres negres, els secrets més vergonyosos, personals, més habituals, més banals i més trivials que deixaven l’espectador fascinat per aquest gran desembalatge de “secrets”. “Vaig matar a Lady Di” al costat d’”Odio els meus col·legues”, “Sóc Déu” o fins i tot “M’agradaria ser un noi”. Tics, TOC, obsessions o secrets reals… mai ho sabrem.

Censurat l’any 2001, aquest lloc està avui allotjat al servidor de l’Escola Nacional de Belles Arts de Lió (però bloquejat) on l’artista imparteix classes.

El secret de cada internauta, en poques paraules, és la sinopsi de pel·lícula. Cada secret ens obre un món a part, sobretot perquè l’internauta-voyeur no ho sap. L’autor, podria ser el seu veí, un desconegut, o una celebritat.

Abans de l’ús de SMS o altres tuits, els secrets de “Sóc el teu amic(ga)…” són grafits que desxifrarem o mirarem de veure qui hi ha rere un crit de desesperació, sabent que allò vertader sempre s’amaga darrere allò fals (i viceversa) “Sóc el teu amic…” és més que un mirall del món, és un rastre del nostre pas per la terra de les xarxes i l’evidència que, qui mes qui menys, tothom té el seu secret.

–

Joan Campàs i Montaner