El museu a casa 2.0 – 0100101110101101.ORG: Darko Maver  1998

Darko Maver va ser sens dubte una de les figures més enigmàtiques del món de l’art dels darrers anys, un artista radical solitari, que va aconseguir l’estatus de culte i va ser homenatjat a la 48a Biennal de Venècia, abans de ser declarat com a pura ficció.

Els rumors sobre Maver i la seva obra van començar l’any 1998 dins dels cercles d’artistes underground d’Europa: un artista vagant per la Iugoslàvia en guerra, que viu en motels i edificis deserts, crea ninots de plàstic aixafats que ens recorden a persones torturades i maltractades.

El 1998, 0100101110101101.org va inventar un artista, Darko Maver, el nom del qual és el nom real d’un criminòleg eslovè, li va donar un lloc de naixement (prop de Belgrad), una biografia molt detallada i un corpus d’obres d’art, escultures, performances, exposicions i escrits.

Breument, Darko Maver va ser abandonat als vuit anys pels seus pares i després de ser allotjat en un orfenat va ser adoptat per la família d’un traficant d’armes. Va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Belgrad i les seves obres d’art i performances són violentes, macabres, d’orientació política, mostren cossos ferits, hipersimulacions d’assassinats violents. Les seves obres d’art són comentades en diaris i revistes iugoslaus que discuteixen la poètica de Maver.

La pàgina web s’obria amb el currículum de Darko Maver. Les imatges de les obres d’art eren fotos de crims reals, imatges horroroses de cadàvers disponibles a Internet i cap revista havia publicat mai res sobre Maver. Però tot estava dissenyat per a fer-lo present en els mitjans de comunicació i en l’àmbit de l’art, i l’estiu de 1998 Maver es va convertir en un artista “autèntic”, amb una sèrie d’exposicions. Però, a l’octubre de 1998 Darko Maver va ser empresonat a Podgorica pel seu comportament antipatriòtic i la seva obra va ser censurada. Posteriorment, es van mostrar còpies de les seves obres en exposicions arreu d’Europa.

Això va repercutir en la millora de la cobertura mediàtica i es varen obrir noves exposicions sobre la seva obra. Especialistes i crítics d’art discutien la seva obra “provocadora” i la seva poètica en diaris i revistes. Darko Maver esdevingué una mena de màrtir fosc i misteriós de la veritat.

La fotografia de la seva mort, feta en realitat en una golfa del centre de Bolonya, va circular ràpidament per Internet i la premsa, i Darko Maver es va convertir en un mite, mort en circumstàncies misterioses (homicidi? suïcidi?), en una mena d’última actuació tràgica en perfecta sincronia amb la seva obra. Les celebracions van començar amb articles i exposicions que van culminar amb una invitació oficial a la 48ª Biennal de Venècia, on el 23 de setembre es va presentar a un gran públic una instal·lació amb un documental sobre l’artista.

A principis de l’any 2000 en un llarg comunicat de premsa, titulat “La gran estafa de l’art. Alguna vegada tens la sensació que t’enganyen?” el duet d’artistes Eva i Franco Mattes, conegut com 0100101110101101.ORG reivindica l’operació:

«Declaro que he inventat la vida i les obres de l’artista serbi Darko Maver, nascut a Krupanj el 1962 i mort a la presó de Podgorica el 30 d’abril de 1999»

juntament amb una fotografia en què Darko Maver ressuscita a l’habitació on el van trobar mort.

Com era d’esperar, la història es va estendre arreu i va provocar un acalorat debat. Les reaccions foren innombrables i contradictòries.

La ficció era que aquest artista serbi va crear models molt horripilants i realistes de víctimes d’assassinat i els va posicionar de manera que atragués l’atenció dels mitjans. Estava exposant al món la brutalitat de la guerra als Balcans.

En realitat, les fotos es van trobar al lloc web rotten.com (una seu web, activa des del 1996 fins al 2012,  dedicada a curiositats morboses , imatges d’actes violents, deformitats, autòpsies o fotografies forenses, representacions de sexe pervers i fotografies i vídeos de la vida real, d’esdeveniments reals com ara suïcidis, assassinats, tortures, cirurgies obertes, mutilacions i accidents) i representaven atrocitats de la vida real. 

Eva i Franco Mattes van muntar la realitat per imitar la ficció però en fer-ho van produir una realitat alternativa. El seu missatge al món va ser: mentre els artistes fan obres d’art impactants, absorbits pel mercat, la violència real està sent perpetrada i ignorada per un món anestesiat pels mitjans. 

Aquesta història pot exemplificar d’alguna manera com funciona el món de l’art avui. El que sovint s’exhibeix no és només -i de vegades no ho és gens- l’obra d’art en si, sinó la comunicació que l’envolta. En definitiva, què són els crítics i historiadors d’art, museus i galeries, gabinets de premsa, col·leccionistes, aficionats, esdeveniments i exposicions d’art, revistes d’art, comerciants d’art, acadèmies i universitats, així com també un sistema de comunicació ampli (llibres, revistes, fascicles…), els que presenten, comenten, contextualitzen, promocionen, valoren i possiblement venen les obres d’art. Per no dir que defineixen allò que és art.

–

Joan Campàs i Montaner