Crònica de l’homenatge al rector Gabriel Ferraté, en el marc de l’AfterUOC 2024

El dimecres 18 de setembre de 2024, vam poder viure un esdeveniment ben especial i emotiu. Es tracta de la trobada anual de la Xarxa d’extreballadores i extreballadors, l’AfterUOC, en la qual retíem homenatge a qui va ser el rector fundador de la UOC, Gabriel Ferraté i Pascual, traspassat el dia 11 de febrer de 2024 a l’edat de 91 anys. 

Vídeo resum de l’acte (3’34”)

Faltaven 20 minuts per a les 6 de la tarda, quan, sobtadament, sobre el barri del Poblenou de Barcelona, es va posar a ploure a bots i barrals. Força companys/es que intentaven assistir, arribaven literalment xops i xopes, ja que cap paraigua podia suportar aquell aiguat. Per sort, va ser breu, però va generar un retard de 15 minuts en l’inici de l’acte, el qual va començar amb aquella Sintonia Oberta del mestre Amargós (que va crear especialment per a la UOC), i que va esdevenir l’himne de la Universitat durant els 20 primers anys.

Les primeres paraules van ser de la Isabel Salas, la presentadora oficial dels AfterUOCs, membre de la gestora de la Xarxa d’extreballadors/es, que emmarcava l’esdeveniment i el feia fluir d’una manera fantàstica. Ens presentava a Francesc Noguera, que en nom de la Xarxa ens donava la benvinguda.

Tot seguit vam veure un vídeo resum de l’AfterUOC 2023, en el qual van intervenir els 4 rectors/es que ha tingut la UOC, i que va acabar essent la darrera intervenció pública de Gabriel Ferraté.

Vam continuar amb un resum de les activitats realitzades per la Xarxa i en el marc del blog Extr@UOC, al llarg del darrer any.

Seguidament es va projectar el vídeo “Gabriel Ferraté, el rector fundador”, que mostrava imatges històriques de diversos moments clau de la UOC.

En Josep Nieto, el primer cap de premsa de la UOC, va conduir les 3 taules entre diverses persones que van tractar molt properament a en Gabriel Ferraté, en la gènesis i els primers anys de la Universitat:

La primera conversa va ser entre Claudi Alsina (vicerector 1994-96), Francesc Vallverdú (vicerector 2000-04) i Paco Rubio (vicerector 2001-05). Van explicar de manera molt amena, l’especial relació que van mantenir amb el rector Ferraté. I en Claudi Alsina ens va explicar el conte “El Cel d’en Gabriel“, que podeu llegir al peu d’aquesta crònica.

Complementant aquesta primera conversa, es va projectar el vídeo amb les aportacions d’altres tres vicerectors: Francesc Pedró (vicerector 1994-98), Ramon Pla (vicerector 1995-98) i Josep Coll (vicerector 1997-2003).

La segona conversa va ser entre Xavier Aragay i Irene Rigau. Aragay va ser l’únic gerent i director gral de la FUOC en el període del rector Ferraté. Mentre que la Irene Rigau, va tenir una triple relació: ser la secretària del Consell Interuniversitaria de Catalunya en el moment de la creació de la UOC, ser una de les primeres consultores de Psicopedagogia, durant els primers anys, i acabar esdevenint membre del patronat de la FUOC, com a consellera d’Ensenyament de la Generalitat.

La tercera conversa va comptar amb la participació de: Montse Guitert, una de les primeres professores de la UOC, creadora de l’assignatura Multimèdia i Comunicació, que havien de cursar els estudiants de totes les disciplines durant el primer semestre. La Dora Pérez, qui va dirigir l’impuls i desenvolupament de la Biblioteca Virtual de la UOC, considerada la primera biblioteca virtual del món. I Joan Manuel del Pozo, un dels primers tutors dels Estudis d’Humanitats, que va estar a punt de ser vicerector de la UOC, i que va acabar presidint el patronat FUOC, com a conseller d’Universitats.

A continuació, es va projectar el vídeo “In memoriam” per tal de recordar totes aquelles persones que, al llarg dels 30 anys d’història de la UOC, ens han acompanyat en aquest camí col·lectiu i que, malauradament, ens han deixat abans d’hora. Un reconeixement i sentit record per a totes i tots aquests companys i companyes.

L’AfterUOC continuava amb la participació de diverses persones, des del lloc que ocupaven a la platea, per explicar alguns records o anècdotes divertides viscudes amb el rector Ferraté: Magí Almirall, Conxita Marlès, Albert Sangrà (en vídeo), Sílvia Estadella, Pepe Mora, Isidor Marí (en vídeo), Toni Roure i Mireia Pascual. Podeu llegir les anècdotes al final del post.

La Isabel Salas va enumerar les moltes paraules que es van anar repetint durant l’homenatge i que definien el rector Ferraté: visionari, respectuós, amable, generós, divertit, trapella, homenot, treballador, esforçat, incansable, estratega, geni, amic, líder educador, simpàtic, culte, pròxim, apassionat, d’idees clares, tenaç, amb mètode i objectius, inconformista, ajudador, que va viure dues vides, que no dormia, que feia créixer les persones i l’equip …

Abans de finalitzar l’acte, es va explicar la petita exposició, que es va organitzar per a l’ocasió, un tast de l’Arxiu Gabriel Ferraté. Fruit de la donació que el rector va fer del seu fons documental a la UOC el gener de 2023, el Servei d’Arxiu, Gestió Documental i Registre de la Universitat va seleccionar alguns documents per mostrar-los. Tot explicant que s’està treballant en aquest fons personal, fent-ne l’inventari i elaborant el catàleg, amb la intenció que, en un futur proper, pugui ser digitalitzat i posat a disposició del públic.

Finalment, la rectora Àngels Fitó, va cloure la trobada assenyalant que “procurarem que la recepta del rector Ferraté de lucidesa + creativitat + convicció ens continuï marcant el camí.”

Enllaç a les fotografies de l’acte!

Vídeo de tot l’acte (1h40′)

El Cel d’en Gabriel

(Conte que en Claudi Alsina va dedicar al rector Ferraté i que va llegir durant la seva intervenció a l’AfterUOC 2024)

Malauradament en Gabriel ens ha deixat i se n’ha anat al cel. Però cal preguntar-se: a quin cel?

Fa anys vaig idear el “Cel dels Professors de Matemàtiques Bons”, però avui crec que és oportú imaginar que el nostre Gabriel es troba al “Cel dels Rectors”, aquell indret celestial on coincideixen les ànimes de moltes persones que han estat a la terra rectors d’universitat …, d’almenys dos mandats. Per tant, no hem de patir que no hi trobarà mai allà alguns rectors d’un sol mandat.

Vet aquí que les ànimes del Cel dels Rectors decidiren amb certa nostàlgia que es podien organitzar com a una universitat, on podrien gaudir de seguir sent rectors, però on caldria anomenar un gran rector per sobre d’ells. Com ja es fàcil d’imaginar tots els rectors del cel escolliren en Gabriel, just acabat d’arribar, com a gran rector. I fou un encàrrec complicat ja que calia fer-ho tot de nou, però això a en Gabriel no li estranyà.

Cal dir que va contactar, també, amb el “Cel dels gerents” que, sorprenentment, estava quasi desert i amb el “Cel dels Catedràtics”, molt complex per la infinita divisió existent.

Feliç de tornar a ser rector, en Gabriel es va adonar immediatament de que, ara sí, el seu mandat era per a tota l’eternitat.

Sí, l’ànima d’en Gabriel és avui al “Cel dels Rectors”, però paral·lelament el seu bon record es troba en el cor de tots nosaltres. Fins a sempre rector!

Claudi Alsina i Català

Anècdotes

Magí Almirall:
1995 2014 | Àrea de Tecnologia Educativa

El dia d’obrir el primer Campus Virtual vam acabar de configurar el sistema a les 2 de la nit. Ferraté que estava atent a si havíem acabat, ens va trucar des de casa seva i va dir. Espereu que vinc. Va venir en moto amb una cinta i va tallar-la com si fos una inauguració. Sempre connectant allò virtual amb allò presencial.

Va comprar un mini ordinador al Japó amb el que no aconseguíem que la ç estigués a la seva tecla, portàvem dies intentant-ho. Va venir un matí i ens va dir: ja ho he arreglat! Havia esborrat la ç del teclat i l’havia escrita a la tecla on apareixia.

Sempre amb visió pràctica!

Conxita Marlés:
1997-2005 i 2011-2014 | Àrea de Màrqueting

Vaig passar moltes hores treballant amb el rector Ferraté, temes d’imatge, comunicació amb l’estudiant, campanyes de publicitat, … però especialment, recordo, un dia, inmersos en una reunió llarguíssima, fins a altes hores de la nit, mirant de trobar una solució a un canvi de marca que se’ns havia fet poc eficient a nivell d’Internet.
De cop em va mirar amb aquella mirada socarrona que feia, pipa en ma, i em va dir ” Tu ets la Goebbels d’aquesta universitat”. Em vaig quedar tan sorpresa que no sabia si prendre-m’ho bé o malament, però realment sempre vaig pensar que m’ho havia de prendre des d’una visió purament tècnica, cosa que em va fer sobreviure a l’ensurt. He de dir que el llenguatge corporal del rector, que des d’aleshores, sempre que em veia em deia “la Goebbels”, li delatava una intencionalitat carinyosa i en sentit de l’humor que sempre li vaig apreciar i ens rèiem plegats del tema. El trobo a faltar rector. Gràcies pels moments compartits.

Sílvia Estadella:
1994 fins l’actualitat

El Rector Ferraté feina col·lecció de granotes. L’acrònim UOC li recordava el so que feien… En tenia de molts llocs… No recordo ben bé com va anar, però em va regalar un portallapis de fusta en forma de granota. Ja està descolorit, però encara el conservo i fa la seva funció… [la Sílvia va mostrar el portallapis].

Pepe Mora:
1994-2019 | Àrea de Tecnología Educativa

Corría el año 1994, cuando aún el Campus Virtual ni siquiera había comenzado. Por esas fechas, Magí y Mª Josep Coll contrataron a un par de becarios de la UPC para probar el Campus y buscar los errores para reportarlos antes de que se abriera al público. Uno de ellos era yo.
Por aquella época, todos, (y cuando digo todos, son todos): Informáticos, Profesores, Gestión, Secretaría Académica, Recursos Humanos, trabajábamos en el mismo edificio, en l’avinguda Tibidabo. Y los informáticos estábamos, donde siempre están: en los sótanos.
En ese tiempo, yo tenía una mesa con un PC probando el Campus, y siempre bajaban personas de otros departamentos a ver cómo sería eso del Campus. A mí no me importaba, y lo enseñaba y lo explicaba.
Una tarde, mientras trabajaba, se me acercó sigilosamente una persona mayor (y con pinta venerable). Siempre lo recordaré vestido de una forma informal, con una camiseta de cuadros y tirantes. Y lo que siempre pasaba: ¿Qué es esto del Campus? Yo, como en todos los casos, disfrutaba hablando con la gente. Le empecé a enseñar el Campus y a explicarle cómo funcionaba, y él asentía con la cabeza y me dejaba hablar.
Una vez que se fue, les dije a los informáticos que estaban allí: “Hay tanta curiosidad con el Campus que hasta el jardinero viene a preguntar.” Y me contestaron: “¡Qué jardinero! Es el Rector… jejeje.” Yo no lo conocía, y de esa forma lo conocí por primera vez.
Siempre me encantó su forma de dejarme hablar y yo explicarle que era la UOC…explicarle al mismo Rector que la montó, y él sin decirme nada….

Antoni Roure:
del 1994 fins avui | Sistemes d’Informació / Tecnologia

Les paraules que millor defineixen a en Gabriel Ferraté que jo he conegut són una intel·ligència i capacitat de treball excepcionals i un sentit de l’humor, a vegades especial, que sabia fer jugar a favor seu.

Un exemple de la seva intel·ligència prodigiosa va ser el dia que vam inaugurar el Campus Virtual 2.0, la primera amb interfície web. Va tenir la brillant idea d’incrustar una animació en un missatge de correu electrònic. Ens va deixar bocabadats, fins i tot a Sistemes d’Informació. Cap de nosaltres havia pensat mai en una cosa així! Vaja, una mica més i crec que l’hauríem nomenat directament Cap de l’Àrea honoris causa!

En Ferraté sovint es passava dies sencers, amb les seves nits incloses, tancat al despatx, sense sortir ni per menjar. Encara recordo la cara de la Mari, la dona que netejava, quan un matí va entrar a passar l’aspirador i es va trobar el rector estirat a terra damunt la moqueta, dormint com un tronc. Estava tan pàl·lida i desencaixada que vam pensar que era ella qui necessitava atenció mèdica!

I finalment, un toc d’humor que avui en dia segur que faria aixecar alguna cella (o les dues). Les primeres trobades presencials eren d’un parell de dies, i la primera la vàrem fer a Mataró. L’hotel on ens estàvem era just al costat d’una famosa discoteca/sala de concerts que tenia un nom… diguem-ne… poc subtil: ‘El Liguero de Marta’. Cada cop que ell es creuava amb una dona concreta del grup, de la que no revelaré el nom per evitar malentesos, s’embolicava i li deia: ‘Marta… ai, perdó!’. Era l’efecte secundari de dormir massa a prop d’aquella discoteca?

Mireia Pascual:
1994-2010 | Serveis Audiovisuals

Una vegada el Rector havia de signar un conveni amb una universitat de Mèxic i es va decidir de fer-ho de manera virtual. Encara no estaven molt desenvolupades les videoconferències i vam anar a les instal·lacions d’una empresa per poder fer la videoconferència i fer l’acte de la signatura. La idea era tenir dues càmeres, una que enfoqués al Rector i una altra que mostrés com es signava el document.

El cas és que vam anar el Rector, la Sandra Ferrer de Rectorat, la Beatriu Puyal d’Internacionals i jo d’Audiovisulas a Techno Trends, que era l’empresa que ens facilitava les seves instal·lacions.

Quan vam arribar i ens vam connectar, sorpresa! Des de Mèxic hi havia una taula enorme amb el seu Rector i un munt de personalitats i llavors el Rector Ferraté va decidir què per no estar sol, ens asseguéssim amb ell la Sandra, la Bea i jo mateixa com si fóssim personalitats per no quedar malament davant dels mexicans.

Llavors mentre estàvem esperant que comences la reunió, i suposadament amb els micròfons apagats, les 3 noies ens vam posar a parlar i el Rector en veu molt baixa ens va dir, ull! No parleu perquè moltes vegades els micròfons no estan ben apagats i es senten les converses i a més d’un l’han enganxat i ha quedat malament!!

Total que per uns moments ens vam convertir en tres personalitats acompanyant al Rector i rient en veu baixa no fos que des de l’altre cap de món escoltessin les nostres converses.
Quan va acabar tot amb el Rector ens vam fer un fart de riure de la situació creada.

Francesc Noguera:
De juny de 1994 a Juny de 2015 | Sistemes d’Informació

Hi ha multitud d’anècdotes amb el Rector Ferraté, però aquí en comento una de les que recordo més divertides.

Sobre les 6h d’una tarda d’estiu del 1995,. vaig passar per davant del despatx del Rector.
Tenia la porta oberta, em va veure i em va dir: “Pots passar un moment que vull parlar un moment amb tu”. Jo vaig entrar al despatx

Em va dir: “Seu”
I tot seguit va començar: “Mira Francesc jo estava molt satisfet amb la teva tasca, amb la feina que has anat fent..”

D’entrada quan et algú et diu “estava molt satisfet..” t’està dient que ja no ho està.
Jo vaig tractar de revisar mentalment que podia haver-li produït la insatisfacció, si havia passat alguna cosa, si havia pres alguna decisió errònia, etc., i sincerament no trobava que podia ser.

I va continuar, cada vegada mes i mes serio i enfadat, i jo cada vegada més descol·locat i la veritat més nerviós, i em diu: “però últimament no m’acaba d’agradar com estàs gestionant la informàtica, de fet t’he de dir que no m’agrada gens, no estic gens d’acord amb com ho estàs portant, és més estic molt emprenyat amb tu !!”.

Tot seguit obre un calaix, treu una pistola i me la posa al cap.
Immediatament ho vaig entendre tot, vaig alçar el braços i ell va esclatar a riure, i jo, alliberat, també.

Tot seguit em va estar explicant la història de la pistola, una pistola de veritat, tot i que una mica vella i un pel rovellada, historia que donaria per una altra anècdota.

Després d’això vam començar a parlar de feina i recordo perfectament l’hora, a les 2h. de la matinada va dir “Bé, pot ser que anem cap a casa”.
Ell va agafar la seva moto, jo la meva i encara a la porta de sortida del pàrquing, amb les motos en marxa, va dir: “Per cert,…..”. 5 o 10 minuts més.

Àngels Doñate
Gabinet de Premsa

En Ferraté era tan i tan intel·ligent… que no necessitava demostrar-ho. Tractava a tothom amb el mateix respecte i atenció. Recordo com a cap de premsa una tarda en que teniem marató d’entrevistes al seu despatx. No recordo el motiu però recordo perfectament la professionalitat d’en Ferraté… que els va atendre amb interès, respecte i volent donar la millor atenció. Tant és així que aquella tarda va atendre un periodista en pràctiques d’un mitjà local i un veterà de la BBC. I els va atendre exactament igual! Això és el que recordo perfectament: per a ell, tots i totes ‘valíem la pena’ i mereixiem el mateix (per cert, aquella entrevista del periodista de la BBC va acabar amb el rector sobre la seva taula… però això és una anècdota diferent!)

Josep Nieto
1994-1999 | Gabinet de Premsa

Va ser un plaer i un privilegi poder treballar al costat del rector Ferraté. Quasi cada matí, venia pel Gabinet, que estava a la mateixa planta que el seu despatx i preguntava: “Què diu avui la canallesca?”, per referir-se als periodistes. Era l’inici d’una xerrada sobre mil i un temes. Era una persona enciclopèdica i amb multitud d’interessos i sabers. L’he vist arremangar-se i pujar a una escala per buscar un sifó d’un aire condicionat i solucionar un problema de males olors que els tècnics no arreglaven. O agafar soldador i estany per connectar un micro. I l’he vist xerrar amb els periodistes, que el respectaven i apreciaven, administrant els “off the record” amb una mirada entremaliada de murri.

Amb ell vam fer moltes primeres coses en el camp de la comunicació: el primer Gabinet de Premsa virtual, la primera roda de premsa amb tota la premsa comarcal convocada a les seus de la UOC… I la primera roda de premsa, amb vaca incorporada, un acte que em va fer suar com poques vegades en la meva trajectòria professional.

El rector volia exemplificar davant dels periodistes com seria estudiar a la UOC, inspirant-se en un dibuix de l’Il·lustrador Manel Andreu, on es veia un estudiant treballant en el seu portàtil, sota un arbre i acompanyat per una vaca que se’l mira encuriosida. Li vaig fer veure al rector tots els riscos que hi havia de què allò no sortís bé: podia fallar la cobertura del mòbil, o els periodistes no volien sortir de Barcelona, o la vaca no volia està on tocava, o…. Però davant la tenacitat i l’entusiasme del Ferraté, un cap de premsa no podia fer res. Amb l’ajut inestimable de Josep Maria Oliveras es va trobar una masia restaurant a Sant Cugat i un pagès ens va llogar, estranyat, una vaca com a extra de luxe. Hi també havia cobertura. Vam fer la convocatòria als mitjans per explicar els primers estudis que oferiria la UOC i quasi no va fallar ningú.

Des de la seu d’avinguda Tibidabo, un microbús els va traslladar a la masia i al baixar es van trobar en Ferraté, assegut sota un arbre, amb el seu portàtil als genolls, connectat al recent estrenat Campus Virtual a través del seu telèfon GSM i amb la vaca al seu costat. Aquell dia vaig entendre la sentència llatina “Audaces fortuna iuvat”, la sort ajuda als audaços, i en Ferraté ho era, i molt. L’endemà, La Vanguardia va titular “Las vacas mugen en el campus virtual”. La resta ja és història.