Entrevista a Laia Marsal

20 de gener de 2023

Va treballar a la UOC com a tècnica de dinamització universitària entre 2003 i 2006. Actualment ajuda a refugiats afganesos, des de la ONG Angels and Warriors Rescue.

Foto: Arsalan Rahman

18/1/2023 – Àngels Doñate

La Laia Marsal és una ‘mica gata’: ha viscut una vida que són vàries. En una de les primeres, va entrar a fer pràctiques a la UOC i es va incorporar a l’equip del Departament de Dinamització Universitària amb el Genís Roca (2003-2006). Ha fet de responsable de Comunicació i Màrqueting de cinemes, ha portat l’esponsorització de futbolistes, ha tingut la seva empresa… Ara, mentre parlem amb ella, celebrem que ha aconseguit reunir una família afganesa que portava més de 12 mesos separada i que comencen una nova vida, lluny de la violència i la falta de llibertat, a Barcelona. En els últims dos anys, s’ha dedicat a aquesta tasca i, tot i les petites victòries i derrotes que ha viscut, ha aconseguit que més de 2.500 persones deixin enrere Afganistan i visquin a Polònia, Alemanya, Espanya… Parlar amb ella és crear un tapís de noms i històries que ens recorda que, com deia el poema de John Donne, “ningú és una illa: la mort de qualsevol m’afecta perquè em trobo unit a tota la humanitat; per això, no preguntis mai per qui doblen les campanes, doblen per tu”.

“Fa un temps vaig poder ajudar a reunir una família que va quedar separada durant un any. Ella estava a l’Índia en una festa familiar amb les dues nenes i ell a l’Afganistan. Quan els talibans van arribar, ell va passar al Pakistan. De fet, aquesta és una història de geopolítica i amor. Vam intentar aconseguir un visat a l’Índia a través d’una carta d’invitació de l’ambaixada espanyola perquè el pare de les nenes hi pogués arribar i fer l’entrevista conjunta amb la seva família per obtenir la protecció internacional, però hi ha mala relació amb el Pakistan i l’Índia no va proporcionar visat. Vaig haver d’aconseguir l’entrevista d’elles amb l’ambaixada espanyola, van obtenir el visat i van arribar a un hostal de Madrid. I per una altra banda, l’entrevista d’ell al Pakistan i al cap d’uns dies també va arribar. I saps què? Després d’un any separats, no hi havia lloc al mateix hostal! Imagina’t! Vam posar un taxi perquè es trobessin” explica emocionada la Laia, que actualment treballa amb la ONG Angels and Warriors Rescue.

-Ens alegrem infinit!

Sí i estic feliç perquè han arribat grans persones amb grans talents a la nostra ciutat, el Bilal, parla 6 idiomes, ha obtingut la beca de la UAB i pot continuar els seus estudis de Literatura Española i a la vegada busca una feina que li permeti ajudar a la seva família, l’Arsalan era company de classe amb al Bilal a la Universitat de Kabul, va fer de fixer per mitjans espanyols i sud-americans quan van anar a cobrir l’entrada dels talibans a Kabul, ell ha descobert la seva vessant més artística ara ha començat estudis a l’ESCAC, aquí. Fent aquesta feina de fixer, acompanyant els periodistes de Salvados entre d’altres, va descobrir que no només li agradava escriure sinó també la imatge, gravar, veure i mostrar les coses fent documentals, televisió… No van poder finalitzar els estudis malgrat els hi quedava menys d’un curs: aquells dies van perdre amics a l’aeroport, de fet van perdre el seu millor amic que sempre portaran al cor, la seva família continua al seu país i esperem poder-los reunir en un futur proper. La foto que il·lustra aquesta entrevista és seva, de l’Arsalan!

Deixa’m que et parli també de la Marjan, que ha guanyat una beca de la UB. Estudiava Psicologia al seu país. El dia que entraven els talibans s’estava casant però va haver de fugir. La tenim a Barcelona, ja té passaport i asil i ara busca pis de lloguer amb la família. Llesta i valenta. Com l’Aqila que és alpinista: vàrem tenir molts problemes per sortir del Pakistan per tema de visats i documents. Vàrem fer 3 intents de sortida! Ara ja està a Espanya i torna a pujar muntanyes…

-La Marjan, l’Aqila ja han sortit però les que s’han quedat no estudiaran ni pujaran muntanyes… el passat 21 de desembre, va ser el darrer dia que les dones podien anar a la universitat: no més estudiants, no més professores.

Si jo ara tornés a la UOC, crearia una universitat online a Kabul, per a les dones, perquè poguessin aprendre. Aquí hi ha molt talent que ha sortit d’allà i està desaprofitat, joves afganeses que poden tirar endavant i que poden aportar a la nostra societat, i ensenyar-nos molt i que podrien sumar pel seu país des d’aquí. Des de que els talibans van tornar al poder, la situació és horrible, sobretot per les dones. Es mor la cultura d’un país: havien prohibit l’escola per les nenes i ara, a mig curs, la universitat. Elles es manifesten i les amenacen però es que no poden anar a un parc ni a un bany públic, no poden viatjar soles o anar a un hospital sense un familiar masculí… Les estan matant en vida, tancant en la foscor. Tinc professores amigues universitàries dintre que ara els treuen la càtedra, estan lluitant, estan ferides… he rebut més de 300 missatges de dones, d’estudiants que estaven a últim trimestre que em diuen que la seva vida s’enfonsa… La meva opinió és que no havíem d’haver permès mai que aquesta gent entrés al poder i destrossés vides com està destrossant, sobretot la de milers i milers de dones que ara viuen dins de la foscor i aviat ja no sabran escriure el seu nom.

-Com pot ser possible? I no diem res…

L’origen està a l’acord de Doha, que no parla de les dones ni obliga als talibans a respectar els drets humans. Estats Units, tots els que van fer aquest pacte, no van pensar dedicar ni una línia cap a elles. Què passarà? Tornaran a patir la discriminació i violència masclista que van ser tònica del regim talibà dels 90. De seguida vam perdre de vista l’Afganistan. Som conscients del que passa a mitges. Els mitjans de comunicació, les evacuacions… tenen un temps límit com a notícia. Va arribar la guerra d’Ucraïna, s’ha barrejat el mundial de Qatar, que m’ha semblat un circ romà amb la gent que ha mort construint aquells estadis, i arriba l’Iran. Als mitjans es barregen moltes notícies que mostren que no anem bé. El número de persones que emigren s’ha duplicat pràcticament. Sinó vols immigrants, no et carreguis països, no facis mal… Saps que en aquests 20 anys els Estats Units junt amb aliats han tirat més de 400 bombes? No ho estem fent bé, el petroli mana. Sempre és el mateix. La riquesa, els minerals… A l’Afganistan desgraciadament tenim l’opi, minerals i la ruta de la seda tant dominada per la Xina, el corredors humanitaris que s’haurien de fer es fan per extreure totes aquestes riqueses i no pels éssers humans.

-Davant d’aquest panorama queda la fugida, oi?

El 31 de desembre de 2022 s’acaba l’acord entre el Pakistan i l’Afganistan per deixar passar la gent, un petit corredor humanitari. Això serà un drama. Deportaran molta gent, famílies que quedaran separades… aquests dies de Nadal han estat molt durs. Jo puc treure gent que pot contactar amb mi, que té dispositius mòbils, amics d’amics, familiars de… però imagino els que no tenen internet. Què fan? Com se senten? Hi ha gent sobre el terreny i aquesta tasca és importantíssima. Jo no puc entrar a l’Afganistan ni al Pakistan perquè he tret gent important com jutges, NDS,… Què passa i passarà amb la gent sense recursos? La població s’està morint de fam!

A més, cal tenir en compte que cada país limítrof té les seves dificultats… La gent va escapant cap a on pot. Turquia és un país que no es troba en perill i arriben pensant que podran sortir cap a Europa però no són gaire benvinguts i se’ls hi denega la protecció internacional. A l’Iran, per molt que et donin el visat cap a Espanya, si tens el passaport caducat o no tens el seu visat, no et deixen sortir. Hi ha molt odi i ja veiem com està aquest país. És molt complicat. Al Pakistan hi ha molta gent acumulada, I’Índia té les fronteres tancades als afganesos per culpa del Pakistan i les males relacions, tot és geopolítica.

-Fem unes passes enrere per entendre el teu dia a dia avui. Com comences la teva carrera professional? Com arribes a la UOC?

Vaig estudiar Belles Arts a la UB, i després un màster a la UB de Cultura històrica i Comunicació. Vaig fer les pràctiques a la UOC i després vaig entrar a treballar del 2003 al 2006 amb l’equip del Departament de dinamització universitària, amb el Genís Roca. Fèiem suport en el desenvolupament de projectes (plataforma d’avantatges pels universitaris, sessions de continuïtat..), seguiment d’activitat a fòrums -vam crear i vam canviar el funcionament perquè la gent pogués escollir els temes!- i altres espais de relació de la comunitat universitària, creació de circuits d’atenció a l’usuari… Aprenia a dinamitzar una universitat online, com fer que es divertís l’usuari com el que feu ara amb les trobades d’antics treballadors, organitzàvem en l’entrega d’orles… feia una mica de tot i m’enriquia de tot el coneixement!

-Si haguessis de definir la UOC -i la teva etapa allà- amb 10 paraules… quines escolliries?

Innovació, creativitat, productivitat, equip, aprenentatge, tecnologia, antropologia, comunitat, compartir, coneixement.

Vaig aprendre a on podien arribar les tecnologies en un moment en que no existien les xarxes socials, com es podia crear una comunitat, com podien arribar de lluny les relacions a nivell online, com es podien establir aquestes relacions a nivell d’intensitat i com el coneixement podia arribar molt més lluny amb una universitat virtual que amb una presencial.

-Què vas deixar a la UOC i què te’n vas emportar, en marxar? (alguna anècdota, record, aprenentatge, moment…)

Vaig deixar molta gent meravellosa, fantàstica, amb la que vaig treballar i amb qui ens vam estimar molt perquè anàvem a esmorzar cada dia. Al cap i a la fi deixes persones, encara que sigui una universitat on line, la comunitat es transpira. Vaig aprendre moltíssim, m’en recordo de la Roser, el Carles, el Ricard, el Jaume, els companys amb els que interactuava constantment… Recordo una vegada que vam anar a un hotel i ens vam allotjar i vam estar parlant de les nostres experiències tot un cap de setmana, ens ho vam passar molt bé i aprenent, va ajudar a fer integració d’equip. Recordo les festes, bons moments i dolents, durs i feliços amb els amics. Ara sóc free lance i trobo a faltar la relació amb la gent i amb els companys, els esmorzars amb converses llargues…

-Quin ha estat el teu recorregut professional des de dinamitzar comunitats on line fins arribar a ‘treure persones d’Afganistan’?

Molt ampli. Va haver-hi el canvi de rectorat i, com quan canvia qualsevol govern, va haver-hi molts canvis més, gent que marxava i gent que feien fora… jo vaig fer el salt. Vaig saltar a una editorial i em dedicava a escriure articles d’art, a vendre publicitat del sector ‘alt standing’. Després, vaig marxar a fundar una petita empresa de disseny i comunicació, amb una amiga. Vaig quedar-me embarassada i va néixer la persona més important de la meva vida que ara es una gran estudiant de 15 anys amb dots creatives i amb un gran cor… treballava amb la meva empresa i paral·lelament donava classes a l’Escola Pia de Diputació, a batxillerat artístic ja que m’havia llicenciat en Belles Arts. Vaig unir la meva empresa amb una empresa tecnològica: vam unir els esforços de disseny gràfic amb els tecnològics, vam obrir una web de periodisme gastronòmic, fèiem temes de web, estratègia on line… I vaig començar a treballar al sector del cinema. Vaig cursar un màster en comunicació multimèdia. Vaig entrar a treballar temes de màrqueting i comunicació, per exemple, al cinema l’Splau. El vaig portar a ser número u en venda d’entrades a Espanya. Després vaig portar l’esponsorització i màrqueting d’un jugador de primera divisió del Barça, empreses del sector cultural, de biotecnologia, universitat… Vaig fer un altre salt i vaig voler especialitzar la meva empresa en temes de comunicació. Vaig contractar quatre persones i vam portar la comunicació de 25 cinemes de l’estat espanyol, entre d’altres iniciatives.

Amb la covid, tot va esclatar. van fallar molts negocis que tenien a veure amb els espectacles. Vaig continuar com a free lance i em va fer molt mal haver d’acomiadar persones, indemnitzar… Va ser duríssim. Acabada la pandèmia, em vaig posar amb els temes d’Afganistan…

-Quin triple ‘salt mortal’. Com ho vas fer?

A l’agost va morir el meu tiet i va significar molt per a mi, un cop, una persona que em va marcar molt. El vam enterrar uns dies abans del 18 d’agost. Estava a casa i vaig llegir al Twitter el missatge d’una noia, una activista feminista afganesa directíssimament amenaçada pels talibans. Des de Barcelona, la vaig llegir Ii aquí va canviar tot. Per un impuls, vaig decidir d’escriure-li un missatge directe pel Twitter mateix. I li vaig demanar —En què et puc ajudar? I va resultar que en molt. Ella necessitava omplir uns formularis per als visats: no li funcionaven bé les connexions, no podia penjar-hi els documents. I d’un cas vaig passar a un altre i no vaig frenar. Em vaig posar en contacte amb gent d’Estats Units, Polònia, del Ministeri… a través del twitter. Com una xarxa social pot portar això! Des de llavors, he continuat portant gent. Més de 2.500 persones tretes, repartides pel món! Unes han sortit bé, d’altres no tant.

-Pels que estem tan lluny d’aquest dia a dia, ens pots explicar en què consisteix la teva feina?

És diferent cada dia: les necessitats són molt àmplies, la finalitat principal és aconseguir una sortida per la gent que està en perill de mort, en el cas europeu per obtenir la protecció internacional han de sortir a un país limítrof i fer una entrevista a una ambaixada europea o presentar els documents que demostrin aquest perill, ja que l’Afganistan no té ambaixades occidentals dins. Al Pakistan i a l’Iran hi ha molta gent esperant un camí segur, he pogut ajudar a persones a través d’ambaixades com: l’espanyola, la portuguesa, la francesa, l’italiana, l’alemanya … Generalment començo despertant-me a les 4 de la matinada que és l’hora que entren a treballar a les ambaixades al Pakistan, l’Índia, l’Iran, el Tajikistan… i començo a enviar e mails, la gent em comença a escriure whatsapps: gent que necessita sortir i no sap com aconseguir els visats, gent que necessita els diners per pagar el vol perquè Espanya no els paga tot i que tenen el visat, gent que ha fet l’entrevista i està impacient esperant els resultats… Els primers mesos dormia tres o quatre hores: al final no es podia equilibrar. Veus tanta deshumanització, impacta tanta desgracia, que no aconsegueixes dormir. Saps com maten, cremen, coneixes gent que està en perill, vius els door to door -els talibans van buscant gent porta a porta-.

Fa uns mesos, portava una fiscal que havia de canviar cada dia de casa i anava amb una persona que no podia caminar… fins que vam aconseguir treure-la. De fet, els primers temps, la meva feina va ser més buscar a on amagar la gent que treure-la. En un primer moment de la crisi, funcionava el tema dels avions d’evacuació però això va tenir un temps limitat, ara és tot més un procés administratiu i cal fer entrevistes a les ambaixades. Ajudo a preparar els casos, recollir dossiers, preparar la gent per les entrevistes, ajudar-los amb els tràmits per arribar aquí o a d’altres països.

Entrevista a Laia Marsal al diari ARA, del 29/1/2022

-Com ho pots fer?

Com puc fer la feina que faig no ho sé ni jo. Suposo que el mateix esforç que posava en salvar cinemes en aquell moment, el vaig posar en salvar persones. I una experta en comunicació, màrqueting i cultura com sóc jo, va posar les seves habilitats al servei d’altres en un món de guerra: la capacitat de creació, la xarxa de contactes… Però també sé que he aprés en dos o tres anys més que en tota la meva vida, he fet coses bones i també comés errors. Estic contenta del que he fet però també molt esgotada, és molt dur i vull fer un canvi. Hi ha gent maca al voltant i gent que m’ha fet mal perquè quan entres en una guerra pots acabar amb un tret al cap. He vist coses que no m’agraden gens com la corrupció, però he après a detectar qui menteix i qui no, qui està en perill i qui no, si la documentació és falsa… he après a detectar problemes i com solucionar-los de manera ràpida. Estic molt orgullosa d’haver-ho fet i molt trista pel moment que vivim.

Tens moltes preguntes: cap a on tires? crees una nova empresa on pugui enfocar temes humanitaris ? Com reaprofitar tot aquest coneixement que he adquirit? Jo sóc experta en comunicació yi creativa. Aquest temps he après, he treballat com a free lance, he conegut molta gent …La gran patada serà la manca de l’educació a l’Afganistan ja que al cap d’uns anys serà una societat inculta en tots els aspectes, el món està obligat a protegir aquestes dones i a restablir els drets humans per elles i el seu futur.He rebut amenaces, he passat por, s’ha colat gent incorrecte. M’ha passat una mica de tot. He viscut moments de solitud, molt d’amor, de no dormir, de cansament… ha sigut dur però estic contenta d’haver ajudat a tanta gent que ara pot tenir un futur.

-Creus que la nostra societat, que nosaltres, som persones solidàries, empàtiques, compromeses?

Crec que la tendresa és un tresor que teníem als 90, l’estem perdent, la gent ha deixat de ser amable i tendra, el món és més agressiu. La gent és freda i li manquen sentiments, en general. Tot el dia connectats amb el mòbil… Evidentment, hi ha gent meravellosa, generosa, que a l’últim moment són capaços de comprar un vol per una família en perill o que acullen gent a casa seva… En una crisis com aquesta, cadascú fa el que pot: la meva implicació no ha de ser un exemple i no exigeixo dels demés això. Tot s’ha d’equilibrar, de vegades baixes i tornes a pujar… he vist crueltat i corrupció. Això fa que tinguis una mica de ressentiment, t’enfades quan veus aquestes injustícies… Això és intern: quan un veus tantes coses, costa entendre que la resta no les vegi, costa equilibrar i ara ho faig més això d’equilibrar.

-El futur…

He de buscar-me de nou la vida. Ha estat un temps però toca fer un canvi de nou. De totes maneres… Em quedo amb una paraula de tot el que he viscut i visc : “Vida” . Hi ha una família que vaig treure, molt en perill, ell era col·laborador de la ONG de EUA. La nena va néixer a mig camí cap a Espanya, a Abu Dhabi, i de nom li van posar “Vida” ara ella està a Espanya i té un futur i podrà estudiar. Ha tingut una cosina a Kabul amb el nom de Laia, la primera Laia nascuda a Kabul, una esperança per les dones d’Afganistan, perquè elles són més valentes que jo.

-La lluita continua i la Laia porta les botes posades per caminar i fer caminar a les persones d’aquest país que, d’alguna manera i sense conèixer-lo, ja és seu.

(Visited 94 times, 1 visits today)
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari