El museu a casa (45) – Klein: Antropometria   

Artistes de tot el món i durant totes les èpoques, han pintat, pinten i pintaran el cos femení; invocaran amb els pinzells o modelaran amb les mans el cos, figuratiu o abstracte, d’alguna dona.

Però hi va haver un moment, cap als anys 60, en què el cos femení no va ser només font d’inspiració, sinó que va ser pinzell.

Vídeo: durada 2’01”

Preocupat per trencar amb tota forma d’expressionisme, Klein va rebutjar el pinzell pràcticament des dels inicis de la seva carrera perquè era un instrument que ell considerava excessivament psicològic i feia servir rodets, que eren més anònims i li permetien generar una distancia entre ell mateix i els seus llenços.

Entre 1958 i 1960 va perfeccionar una tècnica que li va permetre aprofundir en aquesta idea: utilitzava models nus a manera de pinzells vius (pinceaux vivants) que creaven marques i empremtes sota la seva direcció. Consistia a cobrir de pigment blau models que evolucionaven sobre el llenç deixant així sobre el mateix, com una forma d’escriptura gestual, les empremtes corporals. Klein, brotxa en mà, aplicava color sobre el cos nu d’una dona. I després era ella mateixa qui s’estirava sobre el llenç, deixant l’empremta del seu cos com a obra d’art. Pits, ventre, maluc, la silueta que quedava al llenç era, indiscutiblement, la d’una dona. Era Body Art. Una forma postmoderna de cossificació de la dona?

Va presentar per primera vegada les seves idees, el febrer del 59, en presència de Pierre Restany, Rotraut i l’historiador de l’art Udo Kultermann: la model Jacqueline es va despullar a un senyal de l’artista, Rotraut la va empastifar en pigment blau i, seguint les indicacions de Yves, va imprimir el seu cos cinc vegades sobre un paper penjat a la paret.

Va ser Restany qui, espontàniament, va exclamar: Aquestes són les antropometries de l’Època Blava!, i així va néixer el títol d’aquestes obres. Les formes del cos femení s’havien reduït a la dimensió essencial del tronc com a símbol antropomètric.

Les Antropometries van arribar el març de 1960 a la Galerie Internationale d´Art Contemporain del comte Arquian i van causar sensació. L’aire distingit de les sales del carrer Saint-Honoré s’adaptava bé, pel contrast, a aquest projecte arriscat: representar davant d’un públic escollit una situació solemne amb un programa inusual del qual formaven part models nues i una orquestra de vint solistes. Al procés, que va durar quaranta minuts i es va acompanyar per l’anomenada Simfonia monòtona, va seguir un animat debat sobre la funció del mite i el ritual a l’art.

Aquella presentació va antecedir mig centenar d’antropometries sobre paper i una trentena de seda. La morfologia de cadascuna depenia de l’anatomia, expressivitat i talent de cada model: n’hi ha d’estàtiques i dinàmiques, positives o negatives (en aquestes últimes, la pintura es va polvoritzar al voltant de les models amb una pistola, deixant les formes dels cossos a blanc). Són sempre empremtes, però en aquestes obres s’elimina la intervenció directa de la mà de l’artista i les impressions es duen a terme en un ritual privat o públic, segons instruccions precises.

Les Antropometries, com les va batejar el crític Pierre Restany, amic de Klein, mantenien la separació insistent de Klein entre l’obra i el seu propi cos i també li permetien reviure el nu sense recórrer als mitjans tradicionals de representació.

Yves Klein va començar a treballar amb colors purs a finals dels anys quaranta i el 1956 va inaugurar a París l’exposició Yves: propositions monochromes.

Klein utilitza preferentment el blau ultramarí, un pigment que el mateix artista va patentar sota la marca IKB (International Klein Blue).

Klein, a les seves antropometries, representa la cruïlla de camins que es dóna a l’art europeu entre 1957 i 1962, on es troben estratègies basculants entre el treball amb el cos, el ready-made i l’espectacle.

–

Joan Campàs i Montaner