El museu a casa (43) – Picasso: Guernica

A partir de l’encàrrec que es fa a Picasso per al Pavelló de la República espanyola per a l’Exposició Universal de París del 1937, es dona el context polític internacional, amb la farsa de la No intervenció, així com el bombardeig de Gernika per l’aviació Cóndor, el 26 d’abril de 1937, dilluns, dia de mercat.

Picasso, que rep la notícia per la premsa francesa, es posa a pintar l’1 de maig el que serà una obra d’atac al militarisme i de denuncia a la democràcia burgesa, mostrant la tragèdia de la guerra.

Vídeo: durada 9’11”

Gràcies a les fotografies que va fer Dora Maar durant el procés de producció, es pot veure l’evolució del quadre i els canvis que Picasso hi va anar introduint. Picasso va utilitzar aquestes fotografies en blanc i negre d’estats anteriors del seu llenç per modificar el quadre  i, en particular, l’equilibri de blancs i negres, amb l’objectiu que Guernica aparegués com un immens fresc comprensible per a tothom.

Es tracta d’un quadre d’història, d’estil cubista i expressionista que utilitza notablement el clarobscur, executat en blanc i negre, amb tonalitats monocromàtiques de grisos (grisalla). Segons el Museu Reina Sofia va ser realitzat amb pintura a l’oli, però sembla que Picasso va utilitzar pintura industrial vinílica mat de la marca Ripolin (pintura de poca qualitat, i d’aquí el clivellat de l’obra), buscant una pintura que no brillés, potser per aproximar-se a l’aspecte de les cases destruïdes.

Concebut com un gegantí cartell, el gran llenç és el testimoni de l’horror que va suposar la Guerra Civil espanyola, així com la premonició del que passaria a la Segona Guerra Mundial.

Hi trobem simetria, perspectiva, gradació de valors i ritme creixent, des del mort a primer pla fins el crit de les dones i el cavall a la part superior.

El quadre s’organitza com a tríptic (forma clàssica del retaule cristià) les principals línies de força del qual formen verticals laterals i un triangle central, i tot el conjunt es disposa sobre un entramat piramidal. Hi trobem simetria, perspectiva, gradació de valors i ritme creixent, des del mort a primer pla fins el crit de les dones i el cavall a la part superior.

La base del triangle és una línia formada per masses blanques ben equilibrades: a l’esquerra un soldat estès i desmembrat (cap decapitat, braç dret cercenat), amb una espasa amb la fulla trencada a la mà dreta, simbolitza a els morts; al centre hi ha una flor, símbol de la vida renascuda de la mort. Una dona a la porta mira fixament el llum de querosè que simbolitza l’esperança a la “nit” del bombardeig. La figura central del quadre és un cavall que renilla horroritzat (la seva llengua afilada com un ganivet expressa dolor), i el cos del qual, cobert de línies verticals, com a línies de punts que formen línies horitzontals, és travessat per una llança. Així, Picasso combina les llibertats del cubisme (cossos distorsionats per diferents angles de visió) amb la composició (piràmide i tríptic) de la pintura clàssica.

Les interpretacions de Guernica varien àmpliament i es contradiuen entre si. Hi ha un cert consens en què la forma i la postura dels cossos expressen protesta, que Picasso utilitza pintura negra, blanca i grisa per crear un ambient ombrívol i expressar dolor i caos, que els edificis en flames i els murs esfondrats no només expressen la destrucció de Guernica, sinó que reflecteixen el poder destructiu de la guerra civil; que la impressió de diari utilitzada al quadre reflecteix com Picasso es va assabentar de la massacre; que l’espasa trencada a prop de la part inferior de la pintura simbolitza la derrota del poble a les mans dels seus botxins.

Les interpretacions més problemàtiques fan referència al toro, tòtem d’Espanya, mite mediterrani o autoretrat de Picasso, i al cavall, l’Espanya feixista o la víctima de les curses de braus.

Picasso sembla estar intentant definir el seu paper i el seu poder com a artista davant del poder polític i la violència. Però lluny de ser una mera pintura política, Guernica es pot veure com el comentari de Picasso sobre com l’art realment pot contribuir a l’autoafirmació que allibera cada ésser humà i protegeix l’individu contra forces aclaparadores com el crim polític, la guerra, la violència i la mort.

–

Joan Campàs i Montaner