Leonardo da Vinci: Retrat de Lisa Gherardini, Monna Lisa o La Gioconda
L’obra d’art del mes de desembre 2021
Ja en el vídeo dedicat a la Madonna de Pisa del Maestro Sant’Agata s’insistia en el fet que una forma de posicionar-se davant d’un obra d’art és formulant-li preguntes, platejant-li problemes, i s’hi afirmava que com més qüestions siguem capaços de plantejar a una obra més respostes podrem obtenir i, per tant, més a fons arribarem en la seva comprensió.
A més, com més preguntes «es deixi» formular una obra, com més interrogants pugui suportar, més valuosa i interessant la considerarem, atès que les obres d’art no deixen de ser documents històrics, elaborats amb formes, volums, espais i colors. És millor deixar preguntes sense respondre que, per la por a no saber o poder contestar-les, deixar de formular-les.
Per què necessitem formular preguntes?
Perquè, segons la neurociència, el cervell no està preparat per a pensar, és a dir, per a solucionar problemes, raonar, llegir textos complexos, fer un treball mental que exigeixi esforç, interpretar obres d’art… No està dissenyat per a reflexionar, sinó per evitar haver de fer-ho. Si repetim una tasca el cervell l’automatitza per a no haver de pensar quins passos s’han de seguir per dur-la a la pràctica i fa servir la memòria (el que ja sap fer) per a guiar les accions.
A més, la reflexió és un procés lent, difícil i poc fiable. Llavors, com desenvolupar-la, com construir un pensament crític? La resposta és plantejant i resolent problemes, atès que la memòria és, en gran part, el resultat d’allò sobre el què s’ha reflexionat.
Les àrees del cervell i les substàncies químiques que són importants per a la reflexió (en definitiva, per a l’aprenentatge i la cognició) coincideixen amb aquelles que són importants per a les emocions i per al sistema de recompensa natural del cervell. El plaer es troba en la resolució del problema, no a conèixer la resposta. Ensenyar consisteix, entre altres, a fer senzill el fet de reflexionar.
S’ha optat per l’estudi monogràfic de la Gioconda de Leonardo da Vinci per aplicar aquestes consideracions, entre altres raons perquè es tracta d’una obra aparentment senzilla (el retrat d’una dona asseguda davant d’un paisatge), coneguda per pràcticament tothom, utilitzada en cançons, novel·les, pel·lícules, i tot tipus d’objectes i rampoines, i valorada i reconeguda com una obra mestra.
Doncs resulta que, malgrat la seva aparent senzillesa es tracta d’una obra farcida de problemes –com moltes altres tant o no tant conegudes– actualment no resolts del tot, com ara: qui es la model? Existeixen dues Mona Lisa? Per què va anar a parar al rei de França? Realment somriu? Ens va seguint amb la mirada? Com ha esdevingut l’obra pictòrica més popular? Implica que Leonardo és el millor pintor de la història? Sempre ha estat considerada i valorada com una obra mestra? Realment n’hi ha per tant?
(entre 1503 i 1506. Oli sobre àlber. 77 x 53 cm. Musée du Louvre, París)
Es pot accedir a la seva anàlisi en el següent vídeo:
Joan Campàs Montaner